lunes, 14 de noviembre de 2022

MALGRAT TOT│ A PESAR DE TODO

Obra pictórica de Cristian López,
Pintor salvadoreño.

MALGRAT TOT

 

No hay límites para la melancolía humana

Se cuenta siempre con una piedra para colocar sobre la pirámide

de las lágrimas…

LOUIS ARAGON

 

Tornem a la casa al costat d’aquell riu que coneguérem de lluna confiada.

Tornem a la nit a tèixer els esgarraps de la boira, a la set tèbia,

roja dels navilis abans que trenque l’alba el peix de la nostàlgia.

O ens vença el tragí de la brasa i ens llance en cendra a l’aigua.

En l’horitzó una enfiladissa de núvols, uns ocells que naixen

de l’aire amb meteors en les plomes sobre els propis draps.

Els nostres peus estan impregnats del fang envellit de tambors,

Alguns gossos de xiprers llepen el pudor cadavèric en el claustre de l’espill,

ens alimentem de creus cegues, torturants, sense repar a l’òxid

i al guix de ferro que recorre la vida lligada a passions truculentes.

Però tornar també ens lliga el cos a certs taüts.

Mitjançant el trau de la tortura, el repunt demencial dels psalms,

els suplicis retinguts en la llengua, el nomadisme que ens venç

en el dubte sense porta ni data, llevat d’un paraigües trencat damunt de ’arena.

Tornem encara que després calga enfilar la flama dels llampecs

socarrats per les cunyes de fusta de l’estossec.

Ens espera un niu unflat de rellotges mutilats, un tinter

hipotètic on les aixelles canvien el seu estat de gràcia.

A través dels perdigons de les paraules, l’escriptura del crit,

i aqueixa rara llet roja que brolla de les perruqueries i es perd

en els respiraders soterranis de la pèrdua.

damunt de la fruita de les illades, el bolet ancestral dels trapezis.

.

Poema d’ANDRÈ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

A PESAR DE TODO

 

No hay límites para la melancolía humana

Se cuenta siempre con una piedra para colocar sobre la pirámide

de las lágrimas…

LOUIS ARAGON

 

Volvamos a la casa junto a aquel río que conocimos de luna confiada.

Volvamos a la noche a tejer los rasguños de la niebla, a la sed tibia,

roja de los navíos antes que amanezca el pez de la nostalgia.

O nos venza el trajín de la brasa y nos lance en ceniza al agua.

En el horizonte una enredadera de nubes, unos pájaros que nacen

del aire con meteoros en las plumas sobre los propios harapos.

Nuestros pies están impregnados del barro envejecido de tambores,

algunos perros de ciprés lamen el ijillo en el claustro del espejo,

nos alimentamos de cruces ciegas, torturantes, sin reparo al óxido

y a la tiza de hierro que recorre la vida atada a pasiones truculentas.

Pero volver también nos ata el cuerpo a ciertos ataúdes.

A través del ojal de la tortura, el pespunte demencial de los salmos,

los suplicios retenidos en la lengua, el nomadismo que nos vence

en la duda sin puerta ni fecha, salvo un paraguas roto sobre la arena.

Volvamos aunque luego haya que enhebrar la flama de los relámpagos

chamuscados por las cuñas de madera del carraspeo.

Nos espera un nido hinchado de relojes mutilados, un tintero

hipotético donde las axilas cambian su estado de gracia.

A través de los perdigones de las palabras, la escritura del grito,

y esa rara leche roja que brota de las peluquerías y se pierde

en los respiraderos subterráneos del extravío.

Sobre la fruta de los ijares, el hongo ancestral de los trapecios.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga