lunes, 22 de diciembre de 2014

CEMENTERIS PLURALS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




CEMENTERIS PLURALS




Allà la tardor amb les seues carns darreres i les aspes dels taüts mossegant
la gespa del cel ras de l’alé.
A cegues les paraules arremolinades en les andanes i carrers.
(Tot el putrefacte també té la seua vida interior) i, supose, el seu mysterium.
Sempre és plural el país pòstum del paradís.
En el cementeri dels tamborinets, les serradores mosseguen el costat
de tants jeroglífics confiats als teulats, a l’eixovar del sil•labeig.
Sempre hi ha algú que recrimina els estreps de l’alfabet: els esquinçalls
de consciència, ací, en el bany impúdic de la violència.
Només hi ha una falda plural: els cementeris i aquesta sort tenebrosa
de monedes, l’extorsió que esgarrapa davall de les axil•les i habita pregàries
tan sinistres com colls tallats.
A gosades que desconec l’existència de rossinyols en l’envàs buit
dels arlequins i d’altres udolaments viscosos.
Ens enfonsem en aquesta bèstia de la tempesta, més enllà de l’ull que naix i mor.
Hi ha zum-zums ebris des que llostreja i somnis grisos en el manoll
de creus llançat a l’alteritat…

“Cementeris plurals” [‘Cementerios plurales’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ




CEMENTERIOS PLURALES




Allí el otoño con sus carnes postreras y las aspas de los ataúdes mordiendo
el césped del cielo falso del aliento.
A ciegas las palabras arremolinadas en los andenes y calles.
(Todo lo putrefacto también tiene su vida interior) y, supongo, su mysterium.
Siempre es plural el país póstumo del paraíso.
En el cementerio de los taburetes, los aserraderos muerden el costado
de tantos jeroglíficos confiados a los tejados, al ajuar del silabeo.
Siempre existe alguien que recrimina las estribaciones del alfabeto: los jirones
de conciencia, aquí, en el baño impúdico de la violencia.
Solo hay un regazo plural: los cementerios y esta suerte tenebrosa
de monedas, la extorsión que escarba debajo de las axilas y habita plegarias
tan siniestras como cuellos sajados.
Desde luego, desconozco la existencia de ruiseñores en el envase vacío
de los arlequines y de otros viscosos aullidos.
Nos hundimos en esta bestia de la tormenta, más allá del ojo que nace y muere.
Hay zumbidos ebrios desde que amanece y sueños grises en el puñado
de cruces arrojado a la otredad…
Barataria, 22.XI.2014

viernes, 28 de noviembre de 2014

CAMINANT

Imagen cogida de la red




CAMINANT




En vespres d’ocells, les formes alades del vent, ondulat l’alé
de les zones fosques d’aquesta pell gastada de les paraules i les xarneres.
Mai no sé —si part o torne — del miolament del comptegotes, ni de quin ull
impossible dec fiar-me. 
Només despulle els meus deserts penedits o la finestra amb les meues bagatel•les.
En el laberint de les vocals, un deix de llum mentre que camine en direcció
al firmament: dissolta l’escriptura del cordó umbilical, creix la intempèrie
i els telegrames inútils dels cadàvers en les voravies.
Al fons, el metall de l’horitzó i un altre espill no menys cert que els morts;
Uns altres ulls foscos com la meua ombra.
(Excepte les evidències amb escreix, transcórrer és una forma de buidar-se
enmig de tantes batalles. Davant del nus de la pedra estesa, aquell designi
de caminar damunt de les aigües)…


"Caminant" ['Caminante'] d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




CAMINANTE




En víspera de pájaros, las formas aladas del viento, ondulado el aliento
de las zonas oscuras de esta piel gastada de las palabras y los goznes.
Nunca sé —si parto o regreso— del maullido del cuentagotas, ni de qué ojo
imposible debo fiarme. 
Sólo desnudo mis desiertos arrepentidos o la ventana con mis baratijas.
En el laberinto de las vocales, un dejo de luz mientras camino en dirección
al firmamento: disuelta la escritura del cordón umbilical, arrecia la intemperie
y los telegramas inútiles de los cadáveres en las aceras.
Al fondo, el metal del horizonte y otro espejo no menos cierto que los muertos;
otros ojos oscuros como mi sombra.
(Excepto las sobradas evidencias, transcurrir es una forma de vaciarse
en medio de tantas batallas. Ante el nudo de la piedra extendida, aquel designio
de caminar sobre las aguas)…
Barataria, 26.XI.2014

miércoles, 26 de noviembre de 2014

LLUM HABITADA

Imagen cogida de la red




LLUM HABITADA




Tot animal mira la llum abans de morir: claror advertida en la branca pregona
del pont cap el més enllà reunit. En quin moment, amics, creuem
l’essència de la germinació, les aigües pròpies del sensefí? Tot ho advertim,
i, tanmateix, escapa de la nostra naturalesa. 
En el fang viu delira la cendra; en l’esdrúixola de la soga, l’eco en fuga
de l’esbufec, l’oreneta i el seu regueró de canícula.
Al fons de la llum, llum perplexa el tabú de l’ horitzó a l’espill.
Es tímida la fossa groga de les arrels i el silenci de la consciència que caduca.
Cada batec és la sorpresa humana que habita el follet migratori
de l’ombra. Dins del canelobre, els desonillaments de la memòria i l’al•leluia
de l’arc del cel, els cabals encara de la matèria.
Tot animal creua la tempesta dels llampecs: humus; després, 
la proclama fent levitació les finestres…

“Llum habitada” [‘Luz habitada’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





LUZ HABITADA




Todo animal mira la luz antes de morir: claridad advertida en la honda rama
del puente hacia el allá reunido. ¿En qué momento, amigos, cruzamos
la esencia de la germinación, las aguas propias del sinfín? Todo lo advertimos,
y sin embargo, escapa a nuestra naturaleza. 
En el barro vivo delira la ceniza; en la esdrújula de la soga, el eco en fuga
del resuello, la golondrina y su reguero de canícula.
En el fondo de la luz, luz perpleja el tabú del horizonte en el espejo.
Es tímida la fosa amarilla de las raíces y el silencio de la conciencia que caduca.
Cada latido es el humano asombro que habita al duende migratorio
de la sombra. Dentro del candelabro, los desvelos de la memoria y el aleluya
del arco iris, los aun caudales de la materia.
Todo animal cruza la tempestad de los relámpagos: humus; después, 
la proclama levitando en las ventanas…
Barataria, 25.XI.2014

domingo, 16 de noviembre de 2014

LÍNIA FERROVIÀRIA

Imagen cogida de la red




LÍNIA FERROVIÀRIA




Cada volta el vent fa tremolar els ulls perduts en el paisatge del temps.
En l’aglomeració del ferro dilatat, l’oïda àvida apegada a les travesseres,
a aqueixos ferros violents del meu propi jardí.
Qui desdiu aquesta tendresa de conspiracions? —El tren, el tren que s’ho beu
tot: respira la seua tos de supervivent en la alforja del meu pit.
A la riba de la garrotxa, el fil prim del refilet, l’esternut imbatible
del seu trànsit. El turó dels somnis enmig de la boira. 
Ara camine girant en els meus cansaments: entre la tanca del crepuscle
i els carrers insegurs i les voravies cobertes de bijuteria,
la intempèrie i la seua novel•la negra,
la conspiració penitent, devota d’un altres cossos possesos de fatalitat.
(Després de pensar en aquestes coses antigues, continue en el meu oasi solar:
                                                                                                                      [ ajunte un per un,
els objectes per a reconstruir el cresol d’aquells dies.)
Per cert, al besllum, l’estació ferroviària del meu alé…

“LÍNIA FERROVIÀRIA” [‘LÍNEA FERROVIARIA’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





LÍNEA FERROVIARIA
.



Cada vez el viento hace temblar los ojos perdidos en el paisaje del tiempo.
En la aglomeración del hierro dilatado, el oído ávido pegado a los durmientes,
a esos fierros violentos de mi propio jardín.
¿Quién desdice esta ternura de conspiraciones? —El tren, el tren que lo bebe
todo: respira su tos de sobreviviente en la alforja de mi pecho.
A la orilla de la breña, el delgado hilo del trino, el estornudo imbatible
de su tránsito. La loma de los sueños en medio de la niebla.
Ahora camino girando en mis cansancios: entre la alambrada del crepúsculo
y las calles inseguras y las aceras cubiertas de bisutería,
la intemperie y su novela negra,
la conspiración penitente, devota de otros cuerpos posesos de fatalidad.
(Luego de pensar en estas cosas antiguas, sigo en mi oasis solar: junto uno a uno,
los objetos para reconstruir el candil de aquellos días.)
Por cierto, al trasluz, la estación ferroviaria de mi aliento…
.Barataria, 14.XI.2014


lunes, 10 de noviembre de 2014

NEGACIÓ

Imagen cogida de la red




NEGACIÓ




Negat sense descans en una ciutat invisible, es perd completament
tota possibilitat de cel: la infàmia resulta ser perseverant i obsessiva.
Ja m’he acostumat a aqueixes desfilades anodines, menys certes
que les innombrables burilles en el pensament.
(En els forats de les ombres trobe els seus esquelets, el crit dels cranis
buidats, els repeus de certs noms, les carrosses fúnebres dels seus ulls.)

En aquestes mans només cap l’escriptura i no els excessius cadàvers 
que escupim, no la castració ni la fugida.
No pot haver-hi unt en el fred de la boca, ni pus en l’hivern de la paraula.
I, per bé que ací colpegen els bisturís feréstecs, encara em queda la vereda i el rostre.
Potser quan tot açò acabarà, jo hauré canviat la pel•lícula de les voravies.
Davant de l’abjecte, mai no claudique: el futur deu pertànyer a algú:
Açò no és la fi del món, sinó la seua ombra…

"Negació" ['Negació'] d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ





NEGACIÓN
.



Negado sin descanso en una ciudad invisible, se pierde por completo
toda posibilidad de cielo: la infamia resulta ser perseverante y obsesiva.
Ya me he acostumbrado a esos desfiles anodinos, menos ciertos
que las incontables colillas en el pensamiento.
(En los agujeros de las sombras descubro sus esqueletos, el grito de los cráneos
vaciados, las repisas de ciertos nombres, las carrozas fúnebres de sus ojos.)

En estas manos solo cabe la escritura y no los demasiados cadáveres 
que escupimos, no la castración ni la huida.
No puede haber tizne en el frío de la boca, ni pus en el invierno de la palabra.
Y, aunque aquí, golpeen, fieros los bisturís, me queda aun la vereda y el rostro.
Quizá cuando todo esto acabe, yo habré cambiado la película de las aceras.
Ante lo abyecto, nunca claudico: el futuro debe pertenecer a alguien:
Esto no es el fin del mundo, sino su sombra…
Barataria, 03.XI.2014

sábado, 8 de noviembre de 2014

SINTAXI DEL CAOS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




SINTAXI DEL CAOS



.
En el femer de la gramàtica, Els impermeables grisos dels pacifistes,
els cirurgians de la misericòrdia, els columnistes de la felicitat,
els colpets de pit per alleujar el patiment: la reverència és present
en la sabuda plenitud del perfectible,
en les beateries de tota mena. (Mentre pense en la legitimitat
de la puresa, igual és el plomatge sense excusa; igual les al•locucions bròfegues,
les teories de la còpula, la fecundació menstrual de xeringues, els postulants
bessons de l’obediència.)

És per a riure’m, després de tot, de tanta llepolia: sempre hi ha algú
que desitja legitimar l’infortuni amb disceccions i amfiteatre.
Damunt de la pedra tosca de l’ungüent, el caos pantanós del plat de menjar.
Caboteja el pleonasme en les artèries trencades de la tortura.
Tanque els ulls davant del prodigi que remuga
en les voravies. (Les veus esperonegen
les agulles de cap al seu antull. Trota el rovell zodiacal del sinistre.)

Mai no he pogut comprendre certes sentinelles custòdies de l’alé.

“Sintaxi del caos” [‘Sintaxis del caos’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ



SINTAXIS DEL CAOS




En el muladar de la gramática, los impermeables grises de los pacifistas,
los cirujanos de la misericordia, los columnistas de la felicidad,
los golpecitos de pecho para aliviar el sufrimiento: la reverencia está presente
en la consabida plenitud de lo perfectible,
en las mojigaterías de cualquier clase. (Mientras pienso en la legitimidad
de la pureza, igual es el plumaje sin excusa; igual las alocuciones chuscas,
las teorías de la cópula, la menstrual fecundación de jeringas, los postulantes
mellizos de la obediencia.)
Es para reírme, después de todo, de tanta chuchería: siempre hay alguien
que desea legitimar el infortunio con disecciones y anfiteatro.
Sobre la piedra pómez del ungüento, el caos pantanoso del plato de comida.
Cabecea el pleonasmo en las arterias rotas de la tortura.
Cierro los ojos ante el prodigio que rumia en las aceras. (Las voces aguijonean
los alfileres a su antojo. Trota la herrumbre zodiacal de lo siniestro.)
Nunca he podido entender a ciertos centinelas custodiando el aliento.
Barataria, 07.XI.2014

lunes, 27 de octubre de 2014

FRED DE LA INFÀNCIA

Imagen cogida de la red




FRED DE LA INFÀNCIA




Em plou la infància quan ressuscita la meua boca en la intempèrie del llençol.
Mentre que l’edat es xopa de records, torna el fred en l’ala del cerç.
Duc santes rites esperant en la sang, pins grocs en el meu olfacte,
molins de canya vella de sucre, panolles d’ulls obrint-se als braços.
Mai no fou fàcil el rellotge o el mercat sense sabates (la pobresa sempre hi fou,
cega, amb la seua rialleta de desempar, amb el seu ensopiment de granit.)

Quantes vegades li preguntí per la fam o la set? 
Quantes branques fosques en trencar l’alba, amb polls i ungles brutes?
—mai no aconseguí respostes sinó en els records: en la llàgrima oberta 
del cresol, la cocció de les formigues com una altra ombra, aqueix aire indesxifrat
del destí que de penes arriba a decantar-se.
En el flanc de la respiració, els imperatius misteriosos del sanglot.
Tot és, per cert, història i mitjanit de trens.
.
"Fred de la infància" ['Frío de la infancia'] d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






FRÍO DE LA INFANCIA
.



Me llueve la infancia cuando resucita mi boca en la intemperie de la sábana.
Mientras la edad se empapa de recuerdos, vuelve el frío en el ala del cierzo.
Llevo veraneras esperando en la sangre, pinos amarillos en mi olfato,
trapiches de vieja azúcar, panelas de ojos abriéndose a los brazos.
Nunca fue fácil el reloj o el mercado sin zapatos (la pobreza siempre estuvo allí,
ciega, con su risita de desamparo, con su modorra de granito.)

¿Cuántas veces le pregunté por el hambre o la sed? 
¿Cuántas ramas oscuras al amanecer, con piojos y uñas sucias?
—Nunca obtuve respuestas sino en los recuerdos: en la lágrima abierta 
del candil, el hervor de las hormigas como otra sombra, ese aire indescifrado
del destino que uno apenas alcanza a trasegar.
En el costado de la respiración, los imperativos misteriosos del sollozo.
Todo es, por cierto, historia y medianoche de trenes.
Barataria, 26.X.2014 

sábado, 18 de octubre de 2014

CAPTAIRE

Imagen cogida de la red




CAPTAIRE




Allà, entre els miratges i el foc nàufrag, les substàncies pudentes
de l’estranyesa: amerat d’escòria té com a horitzó els carrrerons
i l’incomprensible de la nit a les voravies.

“Captaire” [‘Mendigo’] d’ANDREI CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ
.





MENDIGO




Allí, entre los espejismos y el fuego náufrago, las sustancias malolientes
de la extrañeza: empapado de escoria tiene de horizonte los callejones
y lo incomprensible de la noche en las aceras.
Barataria, 17.X.2014

jueves, 16 de octubre de 2014

CULTURA DE L’ASFÍXIA

Imagen de Igor Amilkovic





CULTURA DE L’ASFÍXIA




Després, el silenci com una respiració sense cos que creix des de la nit
fins a la nit: en la gola, la pols corbada dels propis records.
Entre els discursos, m’estime més el cansament dels bars (hi ha certs tòpics
que són això: clixé, artifici, bajanada.)
Preferesc els purgants i la vida mortuòria
 de la misèria, les baralles de carrer dels gossos
i aqueixes perversions estranyes que produeix l’evocació a tantes bestieses
dels improperis.
M’he perdut en els estables i en les gosseres. 
Als soterranis es lliuren batalles ferotges.
El cansanci desperta en el bategar dels ossos; visc, per cert, en el confí.
Calle. Hi ha simbolismes dels quals no ens podem fiar.

(No gose ejacular en l’insomni, ni en els cancells de la història. ¿Qui té net l’alé després de tants anys perduts? Ací perdérem la innocència i l’arc del cel de la primera nuesa. Onegen en la seua aventura les panderoles. Fou derrota la soledat que guanyàrem? Me fimbres el paladar damunt la taula del melic, sagnen els treballs del temps. En la pell, el calor àvid de la carn. La ferida ens ha amputat tot allò en què crèiem.)

“Cultura de l’asfíxia” [‘Cultura de la asfixia’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

.


CULTURA DE LA ASFIXIA




Después, el silencio como una respiración sin cuerpo que crece desde la noche
hasta la noche: en la garganta, el polvo encorvado de los propios recuerdos.
Entre los discursos, prefiero el cansancio de los bares (hay ciertos clisés
que son eso: clisé, artificio, perogrullada.)
Prefiero los purgantes y la vida ¨
mortuoria de la miseria,
las riñas callejeras de los perros
y esas extrañas perversiones que produce la evocación a los tantos sinsentido
de los improperios.
Me he perdido en los establos y en las perreras. 
En los sótanos se libran batallas feroces.
El cansancio despierta en el pálpito de los huesos; vivo, por cierto, en el confín.
Callo. Hay simbolismos de los cuales uno no se puede fiar.

(No me atrevo a eyacular en el desvelo, ni en los canceles de la historia. ¿Quién tiene limpio el aliento después de tantos años perdidos? Aquí perdimos la inocencia y el arcoíris de la primera desnudez. Ondean en su aventura las cucarachas. ¿Fue derrota la soledad que ganamos? Me cimbras el paladar sobre la mesa del ombligo, sangran los trabajos del tiempo. En la piel, el calor ávido de la carne. La herida nos ha amputado todo en lo que creíamos.)
Barataria, 13.X.2014

sábado, 11 de octubre de 2014

.NOSTÀLGIA ESPARSA

Imagen cogida de la red





.
NOSTÀLGIA ESPARSA




Al llençol de les torxes, els ossos dispersos dels pals.
Els ulls deleren la senzillesa de les ales, l’ebriesa de les sirenes.
Colore totes les dispersions del deliri.
En la sal de l’origen, els dies sempre pujant fins al coll.
Només pense en el fil del foc i la seua empremta d’albir invisible, als nínxols
líquids de la penca i els dejunis al peu dels arbustos.
Aquesta vegada tots els objectes sucumbeixen en l’avidesa del alambí.
En els rebaixos del cel, els espills dilueixen el jardí dels núvols.
Sobre la superfície de les ombres el record del teulat amb les teues cuixes
prestes al crit: era el meu refugi on botava l’arc del cel,
les seues solapes cremades pel tabac.
Per cert que mai no hi hagué darrera vegada: mai el vendaval desfeu les finestres
solars del llarg camí de serradores. Els braços continuen allí, com finestrons,
damunt de les velles bigues de la taverna. La ciutat és tortura en la meua veu.
El somni, només un instant en l’argila del dia.
.
“Nostàlgia esparsa” [‘Nostalgia dispersa’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





NOSTALGIA DISPERSA




En la sábana de las antorchas, los huesos dispersos de los mástiles.
Los ojos anhelan la sencillez de las alas, la embriaguez de las sirenas.
Coloreo todas las dispersiones del delirio.
En la sal del origen, los días siempre ascendiendo hasta el cuello.
Solo pienso en el filo del fuego y su huella de invisible albedrío, en los nichos
líquidos del témpano y los ayunos al pie de los arbustos.
Esta vez todos los objetos sucumben en la avidez del alambique.
En las mochetas del cielo, los espejos diluyen el jardín de las nubes.
Sobre la superficie de las sombras el recuerdo del tejado con tus muslos
prestos al grito: era mi refugio donde saltaba el arcoíris,
sus solapas quemadas de tabaco.
Por cierto que nunca hubo última vez: jamás el vendaval deshizo las ventanas
solares del largo camino de aserraderos. Los brazos siguen allí, como postigos,
sobre la viejas vigas del tabanco. La ciudad es tortura en mi voz.
El sueño, sólo un instante en la arcilla del día.
Barataria, 09.X.2014

viernes, 10 de octubre de 2014

FERMENTACIÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





FERMENTACIÓ




El rent insadollable davall dels llençols. Cremen les cambres
que es desprenen dels records, la intempèrie coagulada en els fèretres.
Udolen els sexes viscosos en els límits de les escaletes: 
Hi haurà un catecisme per a resar-li a la llunyania, abans que no ens embalsamen
els espectres de l’altre dia? —necessitem afaitar aquesta fermentació
en el borrissol púbic de les lluernes.
Per cert, la suor sent aqueix orgasme de les funeràries.
En la foguera del vinagre dormita el cel fals de l’entrecella, els vertigens
tropicals del paisatge,
les carícies iròniques de les mosques, la ciutat amb els seus mossos bellugadissos.
En la cistella del dia, no caben tots els bordells del vent.
Si alguna cosa resta a la vora del mar, és la tempesta ja sense torxa dels dies.
En el canelobre de la memòria, el remolí de les paraules que no es digueren.
També la roba amortallada, resquill insepult de l’aroma.
.
“Fermentació” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






FERMENTACIÓN




La levadura insaciable debajo de las sábanas. Arden las habitaciones
que se desprenden de los recuerdos, la intemperie coagulada en los féretros.
Aúllan los sexos viscosos en los límites de las escaleras: 
¿Habrá un catecismo para rezarle a la lejanía, antes de que nos embalsamen
los espectros del otro día? —necesitamos afeitar esta fermentación
en el vello púbico de las luciérnagas.
Por cierto, el sudor sabe a ese orgasmo de las funerarias.
En la hoguera del vinagre dormita el cielo falso del entrecejo, los vértigos
tropicales del paisaje,
las caricias irónicas de las moscas, la ciudad con sus mordiscos movedizos.
En el guacal del día, no caben todos los lupanares del viento.
Si algo queda en las orillas del mar, es la tormenta ya sin antorcha de los días.
En el candelabro de la memoria, el remolino de las palabras que no se dijeron.
También la ropa amortajada, esquirla insepulta del aroma.
Barataria, 08.X.2014

jueves, 9 de octubre de 2014

MASSA LLUNYANIA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





                                           MASSA LLUNYANIA




Massa llunyania entre l’espill i la indulgència: esquívoles les retrospectives
i les persianes del sospir. L’ull en el taüt de la nit, registra de biaix
els camins i aquella ombra íntima que s’alça sobre els quadrons.
Excepte la biblioteca de les meues culpes, tot és ja paràbola múltiple.
Mai no arribaren fins ací els àngels de l’alba.
Des d’aquesta banda de l’onada, el núvol més enllà dels silencis.
Sí, és la ironia com un tren condemnat a perdre’s sobre els dorments.
Sí, els núvols de les línies sortides dels raïls, la boca absurda del cel.
Sempre sóc fugida canviant, vagó d’aleteig sense comensals.
No puc retornar a la llum: allí, els rellotges ressaguers, Llàtzer i els peixos
sense camí, descarnat el meu tacte per a tocar els records.
Només la meua oïda fa gorg dels ecos de les bugaderies: àvida la boca;
                                                                                                                       [tempestuosa
la mirada davant del grilló de l’enyorança…

“Massa llunyania” [‘Demasiada lejanía’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





DEMASIADA LEJANÍA




Demasiada lejanía entre el espejo y la indulgencia: esquivas las retrospectivas
y las persianas del suspiro. El ojo en el ataúd de la noche, registra de soslayo
los caminos y aquella sombra íntima que se alza sobre los cuartones.
Excepto la biblioteca de mis culpas, todo es ya múltiple parábola.
Jamás llegaron hasta aquí los ángeles del alba.
Desde este lado del oleaje, la nube más allá de los silencios.
Sí, es la ironía como un tren condenado a perderse sobre los durmientes.
Sí, las nubes de las líneas idas de los rieles, la boca absurda del cielo.
Siempre soy huida cambiante, vagón de aleteo sin comensales.
No puedo regresar a la luz: allí, los relojes rezagados, Lázaro y los peces
sin camino, descarnado mi tacto para tocar los recuerdos.
Solo mi oído remansa los ecos de las lavanderías: ávida la boca; tormentosa
la mirada frente al grillete de la añoranza…
Barataria, 06.X.2014

miércoles, 8 de octubre de 2014

ROVELL

Imagen cogida de la red




ROVELL




Cap als forcons falsos que sostenen l’alé, el rovell cavant
en la gola tots els mapes de la salmorra.
(Algú em parla de l’art poètica de les pedres) amb intencions 
de furgar en la meua pobresa i en els grisos que deixa l’escòria.
Qualsevol dia, sense més penediments, li escriuré una carta al florit,
a l’abisme, als recers, potser també a l’arc del cel. Hi ha grans perversions
com ara la ferocitat del corc; (en aquest hivern de malifetes, per a què
els contes de fades si la nit envaeix els espills. Res no és alíger.)

Només necessite un port interminable per amollar tota la cendra. 
En el fàstic, busquem l’eixida, —en eixe carrer cremat de la tristesa.
Tot i enmig de tants déus embriacs i cenacles.
Després de tot, la trama no és només en carrers i càrcers, sinó en els centres
del poder real, allí s’especula ciència i parany, (disposen del món)
toda la malvestat que ens plou fins fer-nos veure com éssers reals.
.
“Rovell” [‘Herrumbre’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





HERRUMBRE




Hacia los horcones falsos que sostienen el aliento, la herrumbre cavando
en la garganta todos los mapas de la salmuera.
(Alguien me habla del artepoética de las piedras) con intenciones 
de hurgar en mi pobreza y en los grises que deja la escoria.
Un día de estos, sin más remordimientos, le escribiré una carta al moho,
al abismo, a las guaridas, quizá también al arcoíris. Hay grandes perversiones
como la ferocidad de la carcoma; (en este invierno de desafueros, para qué
los cuentos de hadas si la noche invade los espejos. Nada es alígero.)
Solo necesito un puerto interminable para arrojar toda la ceniza. 
En el hastío, buscamos la salida, —en esa calle quemada de la tristeza.
Aun en medio de tantos dioses embriagados y cenáculos.
Después de todo, la trama no está solo en calles y cárceles, sino en los centros
del poder real, allí se especula ciencia y artimaña, (disponen del mundo)
toda la maldad que nos llueve hasta hacernos ver como seres reales.
Barataria, 05.X.2014

jueves, 2 de octubre de 2014

EXORCISME

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





EXORCISME




Desfaig la llum, les fotografies, els llibres, l’encens, el tamborinet de foc
de l’horitzó; maleesc l’ocellet imprudent de l’arbre dreçat.
Esborre les empremtes de l’alé que em deixes amb dolcets de menta; desafie
els dies il•luminats, el trencament de les vestidures de l’entranya, (sempre és estrany
el malecó i el tinter) el sexe no disssolt en el escalfred,
les formigues cabotejant en el mapa de l’himen remuntat. 
(Em sometesc a la cirurgia dels somnis, suprimesc el desitjable en el combat.)
Després, deixe que avance l’oblit. Faig de la malenconia un drap invisible.
—Mentre el punyal es revela en els cantons de les ombres, el fum 
de les andanes evapora les devastacions, (aquella tempesta que durà llargs
anys)
fins a l’inhòspit del rovell.
En el tràngol del corpori, cadascú entra en un món desconegut.
Potser demà uns altres fantasmes en la flor de la cendra.

Exorcisme” [Exorcismo’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EXORCISMO




Deshago la luz, las fotografías, los libros, el incienso, el taburete de fuego
del horizonte; maldigo al pajarito imprudente del árbol erguido.
Borro las huellas del aliento que me dejas con dulcitos de menta; desafío
los días iluminados, la rotura de las vestiduras de la entraña, (siempre es extraño
el malecón y el tintero) el sexo no disuelto en el escalofrío,
las hormigas cabeceando en el mapa del himen remontado. 
(Me someto a la cirugía de los sueños, suprimo lo deseable en el combate.)
Después, dejo que avance el olvido. Hago de la melancolía un trapo invisible.
—Mientras el puñal se desvela en las esquinas de las sombras, el humo 
de los andenes evapora las devastaciones, (aquella tempestad que duró largos
años)
hasta lo inhóspito de la herrumbre.
En el trance de lo corpóreo, cada quien entra a un mundo desconocido.
Mañana quizá otros fantasmas en la flor de la ceniza.
Barataria, 15.VIII.2014