jueves, 27 de diciembre de 2012

ANTIGUITAT DEL CRIT

Imagen tomada de freepik.es





ANTIGUITAT DEL CRIT





…on the bar room
floor and prayed a prayer like never before. and the prayers
and vows were not in vain for he never rode that down bound train.
CHUCK BERRY[DOWNBOUND TRAIN]





aquest espellar-me sense plusvàlua enmig del conjur de les fotografies que pengen  del celler de la memòria i de pas sempre les mateixes digressions de l’antic crit de l’infern on sempre he estat amb llargs paroxismes i algoritmes d’ombres a mercé de la sobretaula del raciocini —en els dies vinents cavaré en les distàncies fins a transitar en la llum de l’absència menjaré en la taula de la penombra multiplicant la inabastable set de l’alfabet tots els anys de corbatura del silenci: la nuesa innegable en obrir els ulls i veure els plats de l’ardor en la història del sutze o el rovell (res no és  nou davall del sol ni el desig ni el cult a la fam ni l’ombra líquida que emergeix de les illades ni tan sols aquest passat de la postmodernitat, cap a quines multituds doncs el formiguer de l’esperma malbaratada en el tràngol del fullatge?)un dia haurem de contagiar-los amb el síndrome de les vaques boges així abolirem els falsos pacifismes i recuperarem l’atambor de la follia el cos sencer dels engonals el capell loquaç del fal·lus buscant la cambra verd del trau irremeiable del suïcidi—aqueixa serp escumosa enmig de la nit que practica l’art d’entrar al foc del pedrís mai he pogut desfer-me o dissoldre les meues pròpies antiguitats: duc endins el que els cossos fan davall dels llençols: el crit a frec de boca a punt d’enrunar el teulat en litres de cremadura al punt de fer-me ermità en la meua tardívola alegria [Persèfone o Dafne] en la meua pròpia esquizofrenia la llum post mortem del meu mateix descaminament vaig veure Ulysses des del meu mateix agnosticisme les aigües desteixides de la misèria el parrac i la fossa renaixent en un moment de presó espills d’un altre temps res no és tan eficaç com el xarop de bacallà per a alleugerir la tos i evitar el crit: tota veritat manca de canseres i de pocs emuladors, m’il·lumines en els passadissos de la cendra? És un dir la creació d’ídols o existeixen en realitat a imatge i semblança dels ara? Des de la meua condició de bordells degollats crec en les llavors però també en la naixença dels abocadors crec en imaginaris encara que sé que tenen la seua pròpia natura obscena per bé que ningú no s’arrisca a pintar la desesperació dels somnàmbuls hi haurà temps en què es dispute l’absurd del rovell i es col·leccione el pànic com aus dissecades dins d’aparadors de còpules desenfrenades de tant caminar he gastat els dies: el dispar dels signes zodiacals la destrucció dels escarabats i l’ombra espill de l’humà que em resta la nuesa incansable de la tinta al meu quadern l’hort inefable de les raneres del crepúscle: finalment al meu cos la certesa del fred i aqueix cadàver infinit del desig…

Baratària, 24.XII.2012





ANTIGÜEDAD DEL GRITO




on the bar room
 floorand prayed a prayer like never before.and the prayers
 and vows were not in vainfor he never rode that down bound train.
CHUCK BERRY[DOWNBOUND TRAIN]




este desollarme sin plusvalía en medio del conjuro de las fotografías que cuelgan del tabanco de la memoria y de paso siempre las mismas digresiones del antiguo grito del infierno  donde siempre he estado con largos paroxismos  y algoritmos de sombras a merced de la sobremesa del raciocinio en los días venideros cavaré en las distancias hasta transitar en la luz de la ausencia comeré en la mesa de la penumbra multiplicando la inasible sed del alfabeto todos los años de curvatura del silencio: la desnudez innegable al abrir los ojos y ver los platos del ardor en la historia del hollín o la herrumbre (nada es nuevo bajo el sol ni el deseo ni el culto al hambre ni la sombra líquida que emerge de los ijares ni siquiera este pasado de la posmodernidad ¿hacia qué muchedumbres entonces el hormiguero de la esperma despilfarrada en el trance del follaje? ) un día habremos de contagiados con el síndrome de las vacas locas así aboliremos los falsos pacifismos y recobraremos el tambor de la locura el cuerpo entero de las ingles el sombrero locuaz del falo buscando la habitación verde del ojal irremediable del suicidio esa serpiente espumosa en medio de la noche que practica el arte de entrar al fuego del poyetón  jamás he podido deshacerme o disolver mis propias antigüedades: llevo adentro lo que los cuerpos hacen debajo de las sábanas: el grito a flor de boca a punto de derribar el tejado en litros de quemadura al punto de volverme ermitaño en mi tardía alegría [Perséfone o Daphne] en mi propia esquizofrenia la luz post mortem de mi propio extravío  vi a Ulyses desde mi propio agnosticismo las aguas destejidas de la miseria el harapo y la fosa renaciendo en un momento de cárcel y espejos de otro tiempo nada es tan eficaz como el jarabe de bacalao para aliviar la toz y evitar el grito: toda verdad carece de cansancios y de pocos emuladores ¿me iluminas en los corredores de la ceniza?  ¿Es un decir la creación de ídolos o existen en realidad a imagen y semejanza de los ahoras?  Desde mi condición de burdeles degollados creo en las semillas pero también en la nacencia de los vertederos creo en imaginarios aunque sé que tienen su propia naturaleza obscena sólo que nadie se arriesga a pintar la desesperación de los sonámbulos habrá tiempo en que se dispute el absurdo de la herrumbre y se coleccione el pánico como aves disecadas dentro de vitrinas de cópulas desenfrenadas de tanto caminar he gastado los días: el disparo de los signos zodiacales la destrucción de los escarabajos y la sombra espejo de lo humano que me queda la desnudez infatigable de la tinta en mi cuaderno el huerto inefable de los estertores del crepúsculo: al final sobre mi cuerpo la certeza del frío y ese cadáver infinito del deseo…

Barataria, 24.XII.2012





miércoles, 26 de diciembre de 2012

JA ÉS TARD

Imagen tomada de bancodeimagenesgratis.com





JA ÉS TARD





ja és tard el dia mor en els ecos de l’anhel el riu de cendra que travessa a poc a poc les vèrtebres d’aquestes infinites filades d’aram del somni arriben i se’n van els molls famolencs de les ombres el vent les solta com una bocanada de fum sí ací fixada al lletreig del tòrax a aquesta foguera trista que mossega els fòsfors de cada deliri que s’anega de creus i de morts i de cansaments damunt de les voravies ja és tard en la sang que brolla de l’entrecella hostils les campanes reacomoden els ocells de sobte res no distingesc: llevat de la foscor de les enfiladisses dels meus records on descendré junt als adobs del meu batec ha sigut llarga la jornada de la degolla amb tota la pluja negra de les paraules el cel perboca entre els turons aqueix paisatge on juguen els suburbis del meu pit on l’única llaurança és el llençol mortuori cobrint els ossos els gira-sols persistents dels taüts les parets assedegades dels meus crits ja és tard i muir en el metall de les finestres sense que els panys se n’adonen de la meua fragilitat humana: —al lluny distingesc la teua veu la mateixa que sona en els cascos sords i cecs del bategar davall de la pell aquest dolor aquest naip del llenguatge abstret dels signes trepant els jardins pàl·lids de la fam els aromes sommolents del baf cadavèric la molsa delirant de les céquies damunt del teulat mentre els dits desfan els ventalls de l’espera en el tamborinet amuntegat en les meues retines arriba només la sorra que sacsa la vacil·lació el penya-segat de la fatiga i la vastitud de la meua follia: sí he de ser-hi boig per a mirar-me empentant els pontets del cànem que s’estén al voltant de la meua gola he de ser-hi assenyat per a buscar en les meues butxaques un deixall de gavines en la lloma callada de l’esperança he de ser-hi sord per a no escoltar aquest tren que em deixa a la deriva he de ser-hi cec secament cec per a veure l’unt que s’apodera de les temples quan el paraigües de l’espiga toca el tarquim sense possibilitats d’eixida: he de ser-hi boig [tu ho saps] he de ser-hi boig quan veig gotejar peixos sinistres quan el portó obre la boca de les dolències quan damunt de mi les finestres són només un guacal que condensa les distàncies el gira-sol buit de la meua mateixa llibertat he de ser-hi boig quan el rovell prem la meua respiració enfosqueix en el bes blanc de l’absència en la infantesa de les llànties en l’agrunsadora del malefici dels ulls ningú no és ací en aquesta porció de terra de les meues congoixes: la mateixa avidesa cap avall de la vesprada el mateix animal gris que sóc enmig de les pedres que els transeünts potegen en el seu monòton trànsit he de ser-hi boig com aquell grafit deshabitat en les parets d’una vila remota ja en la nit les meues despulles s’alcen com parpelles a vagarejar en els violins dels arrels…

Baratària, 19.XII.2012






YA ES TARDE





ya es tarde el día muere en los ecos del anhelo el río de ceniza que atraviesa lentamente las vértebras de estas infinitas alambradas del sueño llegan y se van los muelles hambrientos de las sombras el viento las suelta como una bocanada de humo sí aquí pegada al deletreo del tórax a esta hoguera triste que muerde los fósforos de cada delirio que se anega de cruces y de muertos y de cansancios sobre las aceras ya es tarde en la sangre que brota del entrecejo hostiles las campanas reacomodan a los pájaros de pronto nada distingo: salvo la oscuridad de las enredaderas de mis recuerdos donde descenderé junto a los adobes de mi pálpito ha sido larga la jornada del degüello con toda la lluvia negra de las palabras el cielo vomita entre los cerros ese paisaje donde juegan los suburbios de mi pecho donde la única labranza es la sábana mortuoria cubriendo los huesos los girasoles persistentes de los ataúdes las paredes sedientas de mis gritos ya es tarde y muero en el metal de las ventanas sin que los candados se cercioren de mi fragilidad humana: —a lo lejos distingo [tu voz] la misma que suena en los cascos sordos y ciegos del pálpito debajo de la piel este dolor este naipe del lenguaje ensimismado de los signos taladrando los jardines pálidos del hambre los aromas soñolientos del ijillo el musgo delirante de las acequias sobre el tejado mientras los dedos deshacen los abanicos de la espera en el taburete amontonado en mis retinas llega solo la arenilla que sacude la vacilación el acantilado de la fatiga y la vastedad de mi locura: sí debo estar loco para mirarme empujando los cordales del cáñamo que se extiende alrededor de mi garganta debo estar cuerdo para buscar en mis bolsillos un puchito de gaviotas en la loma callada de la esperanza debo estar sordo para no escuchar este tren que me deja a la deriva debo estar ciego secamente ciego para ver el tizne que se apodera de las sienes cuando el paraguas de la espiga toca el cieno sin posibilidades de salida: debo estar loco [vos lo sabés] debo estar loco cuando veo gotear peces siniestros cuando el portón abre la boca de las dolencias cuando encima de mí las ventanas son únicamente un guacal que condensa las distancias el girasol vacío de mi propia libertad debo estar loco cuando la herrumbre aprieta mi respiración oscurece en el beso blanco de la ausencia en la infancia de las lámparas en la mecedora del maleficio de los ojos nadie está aquí en esta porción de tierra de mis congojas: la misma avidez hacia debajo de la tarde el mismo animal gris que soy en medio de las piedras que los transeúntes patean en su monótono tránsito debo estar loco como aquel grafito deshabitado en las paredes de una aldea remota ya en la noche mis restos se levantan como párpados a deambular en los violines de las raíces…

Barataria, 19.XII.2012

NOTA DEL AUTOR: [tu voz], [vos lo sabés]: Frecuentemente el poeta usa este recurso para darle más dinamismo al poema; en modo alguno hace alusión a persona concreta.

domingo, 23 de diciembre de 2012

SOLILOQUI DEL FRED

Imagen tomada de la red





SOLILOQUIO DEL FRÍO 





Escribir poesía es abrirse camino en uno mismo.
MARINA TSVETÁIEVA





Escribir siempre es una rareza. Leer también es una rareza. 
Platicar con sinceridad es una rareza 
Valen más mis perros que las pústulas de ciertas miradas. 
A mis perros siempre les doy el beneficio de la duda: 
Ellos saben que hay lealtad mutua y no afecto inmerecido. 
Salvo excepciones, uno se vuelve serpiente en nido de serpientes. 
También en los funerales se ven bestias con montura. 
El absurdo nos da las fotografías del contrasentido. 
Pobre el olvido que se vuelve astillero de herrumbre. 
Pobres los pobres de conciencia, los que flotan en labios ajenos. 
Cuando escucho la palabra amor pienso en las moscas sobre las latas 
De soda. Cuando me hablan de Dios, pienso en los cementerios: 
Es la palabra más dudosa que conozco en los fetos. 
Mi poesía tiene que ver mucho con Aristófanes, pero no con todos 
Los clásicos. Hay caras como mesones que inspiran lástima, 
Con todo y lo respetable que son los mesones. 
Muchos viven en el infierno y desde ahí destilan veneno. 
Algunos son alacranes y tarántulas. 
Otros simplemente esqueletos. Otros simplemente cementerios. 
Cuando uno escribe muerden las palabras. 
La Santísima Trinidad mantiene a flote muchas sábanas sucias. 
A menudo el moho cerebral legitima las conciencias oscuras. 
En las esquinas ciegas de los establos, las ovejas ciegas. 
Resulta que sólo el viaje al más allá es memorable. 
Resulta una pérdida de tiempo hablar de la felicidad entre ciertos 
Enjambres de avispas. 
Desde la poesía veo los silbidos agonizantes de los espejos. 
La contrariedad no siempre es la contrariedad dialéctica. 
—Usted y yo sabemos de la hipocresía que nos rodea. De las semanas 
Inconfortables de veneno. 
A la luz de la luz nos depredan la inteligencia y muerden el afrecho 
De San Antonio del Monte, y el Cristo azul de las bienandanzas. 
A la luz de la luz rompen la garganta. 
A la luz de la luz el guante derramado sobre las pupilas. 
A oscuras es más horrible la tiniebla del alma. 
No sé si el silencio en la mesa sea mejor que el del púlpito. 
No sé si la noche pueda tragarse la lágrima falsa de los malhechores. 
Espero que la razón sea la inmaculada algún día, no el fermento 
De la esquizofrenia, no el oído de las agujas, 
No el hip hop de la sombra estrafalaria, no la sarna en los días felices, 
No la mala leche de los criminales investidos frac, 
No el reptil abriendo las venas, no el pus locuaz declarando 
La guerra contra el sano paisaje de los jardines… 


Barataria, 17.IV.2010 







SOLILOQUI DEL FRED 
(Traduït per Pere Bessó) 





Escribir poesía es abrirse camino en uno mismo.
MARINA TSVETÁIEVA






Escriure sempre és una raresa. Llegir també és una raresa. 
Enraonar amb sinceritat és una raresa 
Valen més els meus gossos que les pústules de certes mirades. 
Als meus gossos sempre els done el benefici del dubte: 
Ells saben que hi ha lleialtat mútua i no afecte immerescut. 
Llevat d’excepcions, un es torna serpent en niu de serpents. 
També en les exèquies es veuen bèsties amb muntura. 
L’absurd ens dóna les fotografies del contrasentit. 
Pobre l’oblit que es torna drassana de rovell. 
Pobres els pobres de consciència, els que floten en llavis aliens. 
Quan escolte la paraula amor pense en les mosques damunt de les llandes 
De soda. Quan em parlen de Déu, pense en els cementeris: 
És la paraula més dubtosa que conec en els fetus. 
La meua poesia té molt a veure amb Aristófanes, però no amb tots 
Els clàssics. Hi ha cares com fondes que inspiren llàstima, 
Per molt respectables que siguen les fondes. 
Molts viuen a l’infern i des d’ací destil·len verí. 
Alguns són aliacrans i tarántules. 
D’altres senzillament esquelets. D’altres senzillament cementeris. 
Quan un escriu mosseguen les paraules. 
La Santíssima Trinitat manté a flot molts llençols bruts. 
Sovint el florit cerebral legitima les consciències fosques. 
Als cantons cecs de les estaules, les ovelles cegues. 
S’esdevé que només el viatge al més enllà és memorable. 
S’esdevé una pèrdua de temps parlar de la felicitat entre certs 
Eixams d’avispes. 
Des de la poesia veig els xiulits agonitzants dels espills. 
La contrarietat no sempre és la contrarietat dialèctica. 
—Vosté i jo coneixem la hipocresia que ens envolta. De les setmanes 
Inconfortables de verí. 
A la llum de la llum ens depreden la intel·ligència i mosseguen el segó
De Sant Antoni del Mont, i el Crist blau de les benandances. 
A la llum de la llum trenquen la gola. 
A la llum de la llum el guant vessat damunt de les ninetes. 
A les fosques és més horrible la tenebra de l’ànima. 
No sé si el silenci a taula és millor que el de la trona. 
No sé si la nit pot engolir-se la llàgrima falsa dels malfactors. 
Espere que la raó siga la immaculada algun dia, no el ferment 
De l’esquizofrènia, no l’oïda de les agulles, 
No el hip hop de l’ombra estrafalària, no la ronya en els dies feliços, 
No la mala llet dels criminals investits de frac, 
No el rèptil obrint les venes, no el pus loquaç declarant 
La guerra contra el paisatge sa dels jardins… 

Baratària, 17.IV.2010 




miércoles, 19 de diciembre de 2012

MÀ OBERTA

Andrei Langa




MÀ OBERTA





Al poeta Andrei Langa, con la gratitud de la tinta

el tiempo no está a nuestra medida…
LOUIS ARAGON

Las sombras que tú creas no tienen derecho a la noche.
PAUL ELUARD




la mà oberta del rellotge en els mesos d’hivern del poema traiem del temps els molins de la malenconia perquè estiga lliure el camí de les paraules: per a nosaltres els poetes els altres temps de la llum la viola del poema que canta la vida i la paraula en la llinda de sol i no en les mans d’antiquaris ací resideix la força de les parpelles enmig del conglomerat dels estels floreix el pit de gira-sols verds en la teua mà ancorada en el poema el capell de l’ocell retingut en el cossí de la tinta possessa de les mans canta entendreix el vent en el foc del pedrís del bosc l’ombra oval dels hemisferis de la veu i aqueix obrir la butxaca sense egolatries el poema sempre és un fluir en les despulles de l’Edén: ens crida l’infern furiós entre túnels i ergàstules entre aqueixesendivinacions de la postmodernitat que ens aguaita amb el vòmit de les voravies i els bordells i també els braços no explorats dels rius la ruleta rusa de la sang dels telers l’estació d’un màstic picotejat per les sabates del suïcida mentre fem un film de les espigues mentre escrivim en la gíbia de la foscor de les carretes del cel el que resta de l’escullera de les fotografies és el caragol del poema els llavem destrossats de la geografia el futur que vol suïcidar-se al primer segon de cendra els poetes sabem com i quan incinerar la poesia deformar-la tallar-la llevar-li les pústules mossegar-li els encaixos de la sintaxi fer girar les hèlices de les estrelles caduques prematurament els poetes sabem que el dia no cicatritza les seues ferides en la gola ni en els lluminsdel foc de l’èxtasi ni en el fred ocult en el passamuntanyes del temps: els poetes sabem escanyar els grisos quan ja es tornaren un enuig penjar les finestres cremar les butxaques diminutes dels cèntims i fins i tot sanglotar en una vesprada sense ponts sense rius nus com les aigües del mar en la gelosia de les ales amb les mans obertes sempre és possible tornar a gemegar en el goteig del cerç i fer dels minuts un balcó de vertigens i sobre els paraigües mossegats de la nit un sostre de botelles tropicals —Tu ja ho saps poeta: un poema escrit al migdia és una fúria en la nit la mort s’arrecera amb la saliva de l’ànima tot instant és una branca fugaç de contraris no parle clar del teorema de l’abisme sinó dels fils del desvari del poema de l’eterna sinalefa disfressada de carícia o de la remor que sempre subverteix els jardins tu ho saps poeta: sempre estem registrant les descaminades del temps els eructes de la lluna i el bosc de les voravies que gemega davant dels nostres ulls així dóna fe el poeta del sutge del foc de les corrioles de les seues soledats…

Baratària, 17.XII.2012

Traducción al catalán Pere Bessó)




MANO ABIERTA





Al poeta Andrei Langa, con la gratitud de la tinta

el tiempo no está a nuestra medida…
LOUIS ARAGON

Las sombras que tú creas no tienen derecho a la noche.
PAUL ELUARD




la mano abierta del reloj en los meses de invierno del poema sacamos del tiempo los molinos de la melancolía para que esté despejado el camino de las palabras: para nosotros los poetas los otros tiempos de la luz el alhelí del poema que canta la vida y la palabra en el dintel de sol y no en las manos de anticuarios ahí reside la fuerza de los párpados en medio del conglomerado de las estrellas florece el pecho de girasoles verdes en tu mano anclada en el poema el sombrero del pájaro retenido en el cuenco de la tinta posesa de las manos canta enternece el viento en el fuego del poyetón del bosque la sombra oval de los hemisferios de la voz y ese abrir el bolsillo sin egolatrías el poema siempre es un fluir en los despojos del Edén: nos grita el infierno furioso entre túneles y ergástulas entre esas adivinaciones de la posmodernidad que nos acecha con el vómito de las aceras y los burdeles y también los brazos no explorados de los ríos la ruleta rusa de la sangre de los telares la estación de un almácigo picoteado por los zapatos del suicida entretanto hacemos un filme de las espigas mientras escribimos en la joroba de la oscuridad de las carretas del cielo lo que queda del rompeolas de las fotografías es el caracol del poema los lavamanos destrozados de la geografía el futuro que quiere suicidarse al primer segundo de ceniza los poetas sabemos cómo y cuándo incinerar la poesía deformarla sajarla quitarle las pústulas morderle los encaje de la sintaxis hacer girar las hélices de las estrellas caducas prematuramente los poetas sabemos que el día no cicatriza sus heridas en la garganta ni en los cerillos del foco del éxtasis ni en el frío oculto en el pasamontañas del tiempo: los poetas sabemos estrangular los grises cuando ya se volvieron un fastidio ahorcar las ventanas quemar los bolsillos diminutos de los centavos y hasta sollozar en una tarde sin puentes sin ríos desnudos como las aguas del mar en la celosía de las alas con las manos abiertas siempre es posible volver a gemir en el goteo del cierzo y hacer de los minutos un balcón de vértigos y sobre los paraguas mordidos de la noche un techo de botellas tropicales —Vos ya lo sabés poeta: un poema escrito al mediodía es una furia en la noche la muerte se cobija con la saliva del alma todo instante es una rama fugaz de contrarios no hablo claro del teorema del abismo sino de los filos del desvarío del poema de la eterna sinalefa disfraza de caricia o del rumor que siempre subvierte los jardines vos lo sabés poeta: siempre estamos registrando los extravíos del tiempo los eructos de la luna y el bosque de las aceras que gime frente a nuestros ojos así da fe el poeta del hollín del fuego de las poleas de sus soledades…
Barataria, 17.XII.2012


domingo, 16 de diciembre de 2012

INÚTIL SILENCI

Imagen tomada de riojafoto.es




INÚTIL SILENCI




En absència de la veu, la càrcer tancada de l’alé. El càntic
que fuig dels sentits, la paret obrada del meu temps.
Mentre se’n va l’ànsia en el sospir, un gos lladruga les deshores,
allà enmig de còdols i arbustos.
Tot i que al capdavall el silenci esdevé inútil,
alguna cosa quedarà per bé que la pluja rente les andanes:
el No-res sempre ha estat el meu trofeu més preuat.

Baratària, 09.XII.2012






INÚTIL SILENCIO




En ausencia de la voz, la cárcel cerrada del aliento. El cántico
que huye de los sentidos, la pared cerrada de mi tiempo.
Mientras se va el ansia en el suspiro, un perro ladra las deshoras,
allá entre guijarros y arbustos.
Si bien después de todo el silencio resulta inútil,
algo quedará aunque la lluvia lave los andenes:
la Nada siempre ha sido mi trofeo más preciado.

Barataria, 09.XII.2012



jueves, 6 de diciembre de 2012

POEM DE ANDRÉ CRUCHAGA TRADUS ÎN CATALANĂ ȘI ÎN ROMÂNĂ

Imagen tomada de la red




POEM DE ANDRÉ CRUCHAGA TRADUS ÎN 

CATALANĂ ȘI ÎN ROMÂNĂ




COMO VOS, ENTRE MULTITUDES DESCONOCIDAS



Construimos pájaros y soledades. Todo el rumor
del mar se calla. Y en los caracoles
guardamos a Peter Pan. La dorada flauta
que un día nos hundirá en el mar.
ÍTALO LÓPEZ VALLECILLOS


Como vos, entre multitudes desconocidas. Tráfico. Espejos. Amaneceres
Inciertos. Estrellas por descubrir bajo la lluvia.
Asfaltos como la propia entraña.
Lluvia sin fin rompiendo las ventanas. Espuma. Neblina.
Te me pierdes en lugares que no conozco: escaleras inevitables
Colgadas de los aleros. Persianas de dudosa claridad.
Manifiestos de transitorias acuarelas. Sueños invisibles entre zapatos
Torturados.
De nuevo, siempre, como vos, muerto al borde del acantilado.
Subterráneos. Ciudades perdidas.
Como vos, llora el absurdo de una armónica en Nueva Orleans.
En el arcoiris negro de Savannah,
En los símbolos de Otoño, ciudad también descubierta en la desnudez.
Como vos, el paraguas cerrado de la lluvia:
El violento papiro de los peces, la madera podrida de los balcones.
La polilla como un muro de granito.
El kerosene abandonado en la angustia. El mediodía en el asfalto.
Habitamos el atardecer oscuro de los periódicos:
A veces sin pupilas y sin huellas digitales. A veces hoja leve del labio
Que cae, lenta, sobre el agua hendida de las palabras.
Como vos, también yo pregunto por el hangar del zodíaco: desnudo,
Incierto como una mesa irreparable,
Vacío hasta el quejido del aliento, convulso y oscuro.
Entre la multitud nos volvemos sombríos, —pañuelos de arrugado
Color, lejos del propio pájaro que vive en nosotros.
En medio de calles que no entiendo su nomenclatura,
Los zapatos hundidos en el círculo de la ciudad, el subway del carraspeo,
Los rieles desbocados de la noche.
Como vos, mis manos mudas y transcurridas.
El ojo arrojado a los ecos del tráfico, sin la túnica del párpado.
Los pies gastados de llagas, mientras amanece al otro lado del mundo.
Los sueños amarillos, de arrepentimiento, de los focos disgregados
A lo largo de la ramazón de la lluvia y los recuerdos.
Nada nos falta ya, cuando estamos al borde de la locura:
Nada nos acerca entre peñascos y breña:
Nada nos devuelve la llama de la tortilla: somos hijos del vejamen.
Somos el ojo descuajado de tantas promesas incumplidas.
Como vos, la sal en las banderas de la sonrisa.
La piedra en su límite estalla. Como vos, la noche perenne
De los funerales. Como vos, el grito acumulado en el pecho.
Barataria, 27.IX.2010  







 COM TU, ENTRE MULTITUDS DESCONEGUDES




Construimos pájaros y soledades. Todo el rumor
del mar se calla. Y en los caracoles
guardamos a Peter Pan. La dorada flauta
que un día nos hundirá en el mar.
ÍTALO LÓPEZ VALLECILLOS




Com tu, entre multituds desconegudes. Tràfic. Espills. Trencs d’alba
Incerts. Estrelles a descobrir sota la pluja.
Asfalts com la mateixa entranya.
Pluja sense fi trencant les finestres. Escuma. Boirina.
Te’m perds en llocs que no conec: escales inevitables
Penjades dels ràfecs. Persianes de dubtosa claror.
Manifestos de transitòries aquarel•les. Somnis invisibles entre sabates
Torturades.
De nou, sempre, com tu, mort a la vora del penya-segat.
Subterranis. Ciutats perdudes.
Com tu, plora l’absurd d’una harmònica a Nova Orleans.
En l’arc del cel negre de Savannah,
En els símbols de Tardor, ciutat també descoberta en la nuesa.
Com tu, el paraigües tancat de la pluja:
El violent papir dels peixos, la fusta pudrida dels balcons.
L’arna com un mur de granit.
El kerosene abandonat en l’angoixa. El migdia en l’asfalt.
Habitem el capvespre fosc dels periòdics:
De vegades sense ninetes i sense empremtes digitals.
De vegades fulla lleu del llavi
Que cau, lenta, damunt de l’agua fendida de les paraules.
Com tu, també jo pregunte per l’hangar del zodíac: nu,
Incert com una taula irreparable,
Buit fins al gemec de l’alé, convuls i fosc.
Entre la multitud ens fem ombrívols, —mocadors de color
Rugat, lluny del mateix ocell que viu en nosaltres.
Enmig de carrers la retolació dels quals no entenc,
Les sabates afonats en el cercle de la ciutat, el subway de l’estossec,
Els rails desbocats de la nit.
Com tu, les meues mans mudes i transcorregudes.
L’ull llançat als ecos del tràfic, sense la túnica de la palpebra.
Els peus gastats de plagues, mentre llostreja a l’altre costat del món.
Els somnis grocs, de penediment, dels focus disgregats
Al llarg del brancall de la pluja i els records.
Res no ens manca ja, quan estem a la vora de la follia:
Res no ens acosta entre penys i garrotxa:
Res no ens torna la flama de la truita: som fills de la vexació.
Som l’ull arrabassat de tantes promeses inacomplides.
Com tu, la sal en les banderes del somrís.
La pedra en el seu límit esclata. Com tu, la nit perenne
Dels funerals. Com tu, el crit acumulat al pit.
Baratària, 27.IX.2010 


(trad. în limba catalană de Pere Bessó)






ASEMENI ȚIE, PRINTRE MULȚIMI NECUNOSCUTE




Înălțăm păsări și singurătăți. Tot murmurul mării dispare.
Sub cochilia melcilor îl punem pe Peter Pan. Flautul aurit
care ne va îneca într-o zi în mare.
ÍTALO LÓPEZ VALLECILLOS





Asemeni ție, printre mulțimi necunoscute. Trafic. Oglinzi. Zori de zi
Incert. Stele nedescoperite printre stropii de ploaie.
Asfalturi asemănătoare propriilor viscere. 
Ploaie nesfârșită spărgând geamurile. Spumă. Ceață.
Rătăcit de tine prin locuri necunoscute: scări inevitabile
Atârnate de cornișe. Persiane de o puritate dubioasă.
Manifeste scrise cu acuarelă efemeră. Visuri invizibile printre pantofi 
Torturați. 
Iarăși, mereu, asemenea ție, mort la marginea țărmului stâncos.
Subterane. Orașe dispărute. 

Asemeni ție, plânge absurdul unei armonici în Noul Orleans. 
În curcubeul negru al lui Savannah,
În simbolurile Toamnei, oraș descoperit în goliciunea sa.
Asemeni ție, umbrela închisă a ploii:
Violentul mesaj al peștilor, lemnul putrezit al balcoanelor.
Molia asemănătoare unui zid de granit.
Lampa de kerosen abandonată în suferință. Amiază topită în asfalt.
Locuim înserările întunecate ale ziarelor:
Uneori fără de pupile și amprente digitale. Uneori frunză ferită a buzei 
Ce cade, lent, pe apa deschisă a cuvintelor.
Asemeni ție, întreb și eu de hangarul zodiacului: despuiat,
Incert ca o masă ireparabilă,
Gol până înăuntrul respirației, convulsiv și obscur.
În mulțime devenim melancolici, - băsmăluțe de culoare
Ridată, departe de pasărea care trăiește în noi.
În mijlocul străzilor cărora nu le înțeleg terminologia,
pantofii împotmoliți în târgul orașului, în subterana tusei
Șinele interminabile ale nopții.
Asemeni ție, mâinile mele bătătorite.
Ochiul obișnuit cu ecourile traficului, fără de vesta pleoapei.
Picioarele ulcerate, în timp ce se zorește de zi în celaltă parte a lumii.
Vise galbene, de părere de rău, ale luminilor rătăcite
Peste toate ramurile ploii și ale amintirilor.
Nimic nu ne mai lipsește, acum când stăm la limita nebuniei:
Nimic nu ne apropie aflați între stânca înaltă și păduricea de la poalele ei:
Nimic nu ne va întoarce flacăra arcuită: suntem fiii umilinței.
Suntem ochiul spălăcit de atâtea promisiuni neîmplinite.
Asemeni ție, cu sare în flamurile surâsului.
Piatra aflată la limită explodează. Asemeni ție, noapte trecătoare
A funeraliilor. Asemeni ție, strigătul adunat în adâncul pieptului.

Barataria, 27.IX.2010  


(trad. în limba română de Andrei Langa)