jueves, 7 de mayo de 2015

FORAT

Imagen cogida de la red




FORAT




Exposat el rostre a l’espill, ens colpeja el forat de les certeses: una a una,
totes les possibles goles del turment, els rellotges sobre les paraules,
la gàbia que ens mira i ens fecunda de foscos futurs.
Dansem al voltant dels ossos dels somnis. I en el no-res, la boira
i els seus aguaits perversos, la mortalla i el seu coll trencat, l’anyil i la seua 
                                                                                                                             [gòtica engruna.
Sempre reste a la vora de la revelació de les claus: sóc capataire entre tants
nus impassibles, —pertot salten els cèntims de calvari,
la calabruixa buida de les lluernes,
el clot on s’ofega el forcat: sempre em sorprén la muntanya inamobible
de l’insomni i la seua amarga tempesta de fulles dissecades.
Després del combat, la urgència de l’encens i la seua esmunyedissa pell d’argent viu.
De les parets brollen insadollables branques de tinta, cors negres, cadàvers
dissecats on plora la infantesa.
Sovint és tan gran el forat, que només es pot veure els naufragis.
Es busca pretextos en un tren, en un vaixell, en un ocell certes alegries.
Els forats mai no resten a soles: hi ha ecos i somortes goles mutilades.
Quant dura l’estrofa fonda del sanglot?
Quantes absències hem d’escriure per a trobar la memòria?
—Mai no hi ha cap hora especial per a morir: des de la vestidura de l’ombra,
l’ombra cap als braços. (Alguna cosa es petrifica en la riba dels noms,
el nus cec que aguditza les ninetes, el no-res i la seua carícia tova.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




AGUJERO




Expuesto el rostro al espejo, nos golpea el agujero de las certezas: una a una,
todas las posibles gargantas del tormento, los relojes sobre las palabras,
la jaula que nos mira y nos fecunda de oscuros futuros.
Danzamos alrededor de los huesos de los sueños. Y en la nada, la niebla
y sus acechos perversos, la mortaja y su cuello roto, el añil y su gótica migaja.
Siempre me quedo junto a la revelación de las llaves: soy mendigo entre tantos
nudos impasibles, —por doquier saltan los centavos de calvario,
el granizo hueco de las luciérnagas,
el hoyo donde se ahoga el arado: siempre me sorprende la montaña inamovible
del insomnio y su amarga tormenta de hojas disecadas.
Tras el combate, la urgencia del incienso y su resbaladiza piel de azogue.
De las paredes brotan insaciables ramas de tinta, corazones negros, cadáveres
disecados donde llora la infancia.
A menudo es tan grande el agujero, que sólo se pueden ver los naufragios.
Uno busca pretextos en un tren, en un barco, en un pájaro ciertas alegrías.
Los agujeros jamás están solos: hay ecos y mortecinas gargantas mutiladas.
¿Cuánto dura la estrofa honda del sollozo?
¿Cuántas ausencias hay que escribir para encontrar la memoria?
—Nunca existe una hora especial para morir: desde la vestidura de la sombra,
la sombra hacia los brazos. (Algo se petrifica en la orilla de los nombres,
el nudo ciego que agudiza las pupilas, la nada y su caricia hueca.)
Barataria, 05.V.2015