lunes, 28 de marzo de 2016

SOMNIS INSONDABLES

Imagen cogida de la red





SOMNIS INSONDABLES




Hi ha somnis com els cantons dels camins, quasibé impenetrables, impossibles 
de creuar amb indiferència, aterridors com la gota d’infinit en les temples.
A qui busquem vora de la serpent de foc que apila les fusteries?
A vegades l’amnèsia rumia com un vell vagó sobre andanes grises.
Per tots costats, els coàguls penjant dels fons seminals de la nit.
Supose que ningú no sap fins on apleguen els precipicis íntims, 
les depredacions del fred del present,
tota la multitud acumulada en la boca d’aquelles gastades respiracions.
Del nostre temps només les orenetes de foc sobre la paraula humida 
de temps, i el remot paraigües de les turbulències a punt de l’eclosió.
A vegades la nostàlgia m’adorm com una fulla de tardor.
A vegades em voldria avançar a l’ombra que és al final del camí.
A vegades la soledat s’ablana damunt els ocells grisos marinats en les pedres:
un busca en l’agonia de la flama, un dic on es trenca la paciència.
Després de tantes incineracions, ningú no és capaç d’arribar al fons de la boira,
Ignore si té alguna cosa de misteri, o charlatanería mossegar el crucifix per a netejar tantes despulles, i besar sense pietat la faula del fill pròdig.
He vist a molts mossegar els filferros de la tempesta, la calç viva ardent en la boca,
 les clavegueres avançant en els espills.
(Supose que després de tot no passa res. No hi ha diferència entre la falsa misericòrdia 
i la pell de llop amb els ullals de fora i la mirada de ferro disfressada d’àngel. Ai, l’ull 
que em veu enmig de la boirina.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SUEÑOS INSONDABLES




Hay sueños como las esquinas de los caminos, casi impenetrables, imposibles, 
de cruzar con indiferencia, aterradores como la gota de infinito sobre las sienes.
¿A quién buscamos junto a la serpiente de fuego que hacina las carpinterías?
A veces la amnesia rumia como un viejo vagón sobre andenes grises.
Por todos lados, los coágulos colgando de los fondos seminales de la noche.
Supongo que nadie sabe hasta dónde llegan los precipicios íntimos, 
las depredaciones del frío del presente,
toda la muchedumbre acumulada en la boca de aquellas gastadas respiraciones.
De nuestro tiempo sólo las golondrinas de fuego
sobre la palabra húmeda 
de tiempo, y el remoto paraguas de las turbulencias a punto de la eclosión.
A veces la nostalgia me adormece como una hoja de otoño.
A veces me quisiera anticipar a la sombra que está al final del camino.
A veces la soledad enternece sobre los pájaros grises macerados en las piedras:
uno busca en la agonía de la flama, un dique donde se rompe la paciencia.
Después de tantas incineraciones, nadie es capaz de llegar al fondo de la bruma,
Ignoro si algo tiene de misterio, o charlatanería morder el crucifijo para limpiar
tantos despojos, y besar despiadadamente la fábula del hijo pródigo.
He visto a muchos morder las alambradas de la tormenta, la cal viva ardiendo 
en la boca, las cloacas avanzando en los espejos.
(Supongo que después de todo no pasa nada. No existe diferencia entre la falsa misericordia y la piel de lobo con los colmillos de fuera y la mirada de hierro disfrazada 
de ángel. Ay, el ojo que me ve en medio de la neblina.)
Barataria, 2016