viernes, 5 de marzo de 2021

BLANS OCELLS│ BLANDOS PÁJAROS

 

Imagen Pinterest



BLANS OCELLS

 

 

Només el silenci i els blans ocells de l’alè, en aquest so de llum de la fullaraca. A estones ens afona en la seua fossa la humitat de la flama i el seu esclat estàtic de supervivència. Darrere del panteix, la historia culminant de l’alta nit i la demència sobreevaluada de l’esperança o el paradís. (Muir de ciris al voltant del meu cos; muir d’ocells d’encens, muir en el cendrer de tantes boques, damunt dels cadàvers amb el seu taló d’Aquil•es trencat. Mai no parles de la catàstrofe de les semanes, del bol esgotat de la flor, de l’aire que ens colpeix i encega, de la teua estella de sexe clavada en les meues temples.) Només l’infern i els seus acostumats habitants i el desig d’olorar els engonals i tot aquest embolic de psicòpata davant de la nou. El fred es torna increïble en el sucre de la nit. Per a miolar al moll omplit, la meua ànima perduda enmig de mussols i corbs.

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

BLANDOS PÁJAROS

 

 

Sólo el silencio y los blandos pájaros del aliento, en este sonido de luz de la hojarasca. A ratos nos hunde en su fosa la humedad de la flama y su destello estático de sobrevivencia. Detrás del jadeo, la historia cúlmine de la alta noche y la demencia sobreevaluada de la esperanza o el paraíso. (Muero de cirios alrededor de mi cuerpo; muero de pájaros de incienso, muero en el cenicero de tantas bocas, encima de los cadáveres con su talón de Aquiles roto. Nunca hablas de la catástrofe de las semanas, del cuenco agotado de la flor, del aire que nos golpea y enceguece, de tu astilla de sexo clavada en mis sienes.) Sólo el infierno y sus habituales habitantes y el deseo de oler las ingles y todo ese lío de psicópata frente a la nuez. El frío resulta increíble en el azúcar de la noche. Para maullar sobre el muelle henchido, mi alma perdida en búhos y cuervos.

Barataria, 2014

.

Del libro: Primavera de arcilla

©André Cruchaga


SARCÒFAG D’ARGILA│ SARCÓFAGO DE ARCILLA

 

Imagen FB de Pere Bessó



SARCÒFAG D’ARGILA

 

 

En certa manera, sempre he odiat les absències i les distàncies. Un no pot suportar tanta argila d’oblits, ni camins sense boca ni ulls. Al taüt del temps, els buits com un coixí d’anestèsies: algú riu d’excrements impronunciables, des d’epitafis entre cometes; una onomatopeia malsonant acaba sent l’oprobi. M’agradaria que hi haguera sinònims irreversibles per al baptisme, afebrats com els malsons, buits com una finestra, indecents com el sanglot de la misèria, torts com la resurrecció del cerç. (Vol, per si de cas, en l’aforisme d’una vagina, en l’ensopegada d’una llengua amb panteixos, gairebé a flor de pell el translúcid de la salvació de la meua ànima. Tota la lucidesa arriba en la litúrgia de l’àbac. La sal feny les caloretes de la saliva, la flama de la càmfora de les voravies, o aquesta flor destenyida de taverna amb rímmel ofegat en la cadència.) Hi ha coses que passen mentre els ocells canten o es refugien en les branques. Abans era més ràpid (em diu) el rellotge dels records. N’hi ha evidència, tot i que en algun moment senta l’expressió: més a espai! Així, amb les mans ocupades i el sopor impossible del fluir. Ara somric refregant-me la cara davant de les prestatgeries enfonsades de les aigües: sempre és així aquest joc del no-res, fins i tot de la mort. Sota de la flassada un tanca la respiració. Al votant de l’afonament sembla que sura l’estrèpit dels barrots. En un país tan llunyà no hi ha plomada per a l’equilibri…

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

SARCÓFAGO DE ARCILLA

 

 

En cierta forma, siempre he odiado las ausencias y las distancias. Uno no puede soportar tanta arcilla de olvidos, ni caminos sin boca y ojos. En el ataúd del tiempo, los vacíos como una almohada de anestesias: alguien ríe de excrementos impronunciables, desde epitafios entre comillas; una onomatopeya malsonante acaba siendo el oprobio. Me gustaría que hubiera sinónimos irreversibles para el bautismo, afiebrados como las pesadillas, vacíos como una ventana, indecentes como el sollozo de la miseria, torcidos como la resurrección del cierzo. (Vuelo, por si acaso, en el aforismo de una vagina, en el tropezón de una lengua con jadeos, casi a flor de piel lo traslúcido de la salvación de mi alma. Toda la lucidez se viene en la liturgia del ábaco. La sal hiende los calorcitos de la saliva, la flama del alcanfor de las aceras, o esa flor desteñida de taberna con rímel ahogado en la cadencia.) Hay cosas que pasan mientras los pájaros cantan o se refugian en las ramas. Antes era más rápido (me dice) el reloj de los recuerdos. Hay evidencia de ello, aunque en algún momento escuche la expresión: ¡más despacio! Así, con las manos ocupadas y el sopor imposible del fluir. Ahora sonrío restregándome la cara frente a las estanterías hundidas de las aguas: siempre es así este juego de la nada, incluso de la muerte. Debajo de la cobija uno cierra la respiración. Alrededor del hundimiento parece que flota el estruendo de los barrotes. En un país tan lejano no hay plomada para el equilibrio…

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga