BLANS OCELLS
Només el silenci i els blans ocells de l’alè, en aquest so de llum de la
fullaraca. A estones ens afona en la seua fossa la humitat de la flama i el seu
esclat estàtic de supervivència. Darrere del panteix, la historia culminant de
l’alta nit i la demència sobreevaluada de l’esperança o el paradís. (Muir de ciris al voltant del meu cos; muir
d’ocells d’encens, muir en el cendrer de tantes boques, damunt dels cadàvers
amb el seu taló d’Aquil•es trencat. Mai no parles de la catàstrofe de les
semanes, del bol esgotat de la flor, de l’aire que ens colpeix i encega, de la
teua estella de sexe clavada en les meues temples.) Només l’infern i els
seus acostumats habitants i el desig d’olorar els engonals i tot aquest embolic
de psicòpata davant de la nou. El fred es torna increïble en el sucre de la
nit. Per a miolar al moll omplit, la meua ànima perduda enmig de mussols i
corbs.
Barataria, 2014
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
BLANDOS PÁJAROS
Sólo el silencio y los blandos pájaros del aliento, en este sonido de
luz de la hojarasca. A ratos nos hunde en su fosa la humedad de la flama y su
destello estático de sobrevivencia. Detrás del jadeo, la historia cúlmine de la
alta noche y la demencia sobreevaluada de la esperanza o el paraíso. (Muero de cirios alrededor de mi cuerpo;
muero de pájaros de incienso, muero en el cenicero de tantas bocas, encima de
los cadáveres con su talón de Aquiles roto. Nunca hablas de la catástrofe de
las semanas, del cuenco agotado de la flor, del aire que nos golpea y
enceguece, de tu astilla de sexo clavada en mis sienes.) Sólo el infierno y
sus habituales habitantes y el deseo de oler las ingles y todo ese lío de
psicópata frente a la nuez. El frío resulta increíble en el azúcar de la noche.
Para maullar sobre el muelle henchido, mi alma perdida en búhos y cuervos.
Barataria, 2014
.
Del libro: Primavera de arcilla
©André Cruchaga
