viernes, 28 de abril de 2017

COLPEJAMENT DE LIBÈL·LULES

Imagen cogida de la red






COLPEJAMENT DE LIBÈL·LULES





Pengen d’un fil els abraços de la boira i la gota de set que trontolla
en la nit: nasc de cada argamassa que formen els incendis;
atorgue als rellotges la seua condició de combatents.
Olore l’artilleria d’ocells que mosseguen el pèl despentinat de les temples.
Sempre endevine els abrivaments carnívors de l’apetit i hi envellesc.
Davant de l’eixam i la bresca davant dels meus ulls, em submergesc en algun vagó
o en una finestra impoluta o en el buit d’una fulla de xiprer.
Mentre els ferratges mosseguen el so, el colpejament de les libèl·lules,
els porus de cos malbaratats en el suburbi de la història.
En aquellas ninetes de zinc del neguit, els paraigües plurals de l’ineludible,
el desvari perillós de pensar i escriure,
l’abundor de fartades dels simulacres, l’exercici del silenci,
per a defugir les dissidències: l’obediència mai no produeix mals de cap,
sinó amants plaenters que gaudeixen tot el possible els diversos somnis.
—Tu i jo, —en realitat—, podem viure en alguna escletxa de prefixes,
o en aqueix joc d’aprenent al que temeràriament s’entra.
Una branca de renills furga en les oïdes.
Ací s’afona desgastat en campanar: calla, amb seguretat, l’alambí.
Cada imatge del cos espia en les voravies fins a perdre’s en suor.
Clama la solemnitat de tota veritat que hem adeprés del soroll de claus.
Al final, es fa confús i difús el parauleig de tantes estampilles sordes.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






GOLPETEO DE LIBÉLULAS





Penden de un hilo los abrazos de la niebla y la gota de sed que tambalea
sobre la noche: nazco de cada argamasa que forman los incendios;
otorgo a los relojes su condición de combatientes.
Huelo la artillería de pájaros que muerden el pelo desgreñado de las sienes.
Siempre adivino los arrojos carnívoros del apetito y envejezco en ello.
Ante el panal y el enjambre frente a mis ojos, me sumerjo en algún vagón
o, en una ventana impoluta, o en la cavidad de una hoja de ciprés.
Mientras los herrajes muerden el sonido, el golpeteo de las libélulas,
los poros de cuerpo gastados en el suburbio de la historia.
En aquellas pupilas de cinc de la desazón, los plurales paraguas de lo ineludible,
el devaneo peligroso de pensar y escribir,
la abundancia de hartazgos de los simulacros, el ejercicio del silencio,
para ahuyentar las disidencias: la obediencia nunca produce dolores de cabeza,
sino amantes plácidos que disfrutan en lo posible los diversos sueños.
—Vos y yo, —en realidad—, podemos vivir en algún resquicio de prefijos,
o en ese juego de aprendiz al que uno entra con temeridad.
Una rama de relinchos hurga en los oídos.
Ahí se hunde desgastado en campanario: calla, de seguro, el alambique.
Cada imagen del cuerpo espía en las aceras hasta perderse en sudor.
Clama la solemnidad de cuanta verdad hemos aprendido del ruido de llaves.
Al final, resulta confuso y difuso el palabreo de tantas estampillas sordas.
Barataria, 2017