sábado, 5 de septiembre de 2020

ASPIRACIÓ │ ASPIRACIÓN

Imagen FB de Pere Bessó





ASPIRACIÓ




Vivir no es suspirar o presentir palabras que aún nos vivan.
Vicente Aleixandre




No hi ha paraules per a aquesta urgència de somnis, ni una llum tèbia que s’ajuste al paisatge de la nit, ni tan sols un ocell simulat que perboque damunt de les imatges que es veuen a l’espill. Camine per damunt d’esglaons eriçats de mosques, entre vells portons de sal oxidada. Ara que me’n recorde, un juga a múltiples disfresses o a refugis on hi haja un llit, o un pit de cerç que ens dure una eternitat. De vegades només vull posar-li ànima als carrers, una rosa abans que no es podresca en una cistella de verdures, una porta en el fons de la qual no es miren els excusats, un foc que creme el temps i les llàgrimes.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ASPIRACIÓN




Vivir no es suspirar o presentir palabras que aún nos vivan.
Vicente Aleixandre




No hay palabras para esta urgencia de sueños, ni una luz tibia que se ajuste al paisaje de la noche, ni siquiera un pájaro simulado que vomite sobre las imágenes que se ven en el espejo. Camino sobre peldaños erizados de moscas, entre viejos portones de sal oxidada. Ahora que lo recuerdo, uno juega a múltiples disfraces, o a refugios donde haya una cama, o un pecho de cierzo que nos dure una eternidad. A veces solo quiero ponerle alma a las calles, una rosa antes que se pudra en un canasto de verduras, una puerta en cuyo fondo no se miren los retretes, un fuego que queme al tiempo y las lágrimas.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

OMBRA DE L’AIGUA │ SOMBRA DEL AGUA

Imagen FB de Pere Bessó







OMBRA DE L’AIGUA




Davall de les paraules, l’ombra de l’aigua i els maleficis  d’un pètal caigut, el joc escanyat d’algun sanglot. Davant de la culpa ballen els espectres abans d’hora, sense res més que les culpes d’un torb llardós. Davant del tabalot líquid de tot el somiat, una engruna dels teus porus de fang, em curulla els costats, o el cadàver del badall. Sempre és canviant la soledat sola d’una matinada indefinida, d’una llum remota de penes, d’una danda d’agulles sostinguda en l’alè, a punt de ferir la nuesa absent i fer enrojolar, repetidament, la làmina de l’espill de l’abisme. Em pecaça un ganivet hostil d’espills massa irremeiable per aquest ara que tan sols és faula sense cap quinta essència.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SOMBRA DEL AGUA




Debajo de las palabras, la sombra del agua y los maleficios de un pétalo caído, el juego ahogado de algún sollozo. Ante la culpa bailan los espectros prematuramente, sin nada más que las culpas de una ventisca mugrienta. Ante el alboroto líquido de todo lo soñado, una pisca de tus poros de barro, me colma los costados, o el cadáver del bostezo. Siempre es cambiante la soledad sola de una madrugada indefinida, de una luz remota de penas, de una danza de agujas sostenida en el aliento, a punto de herir la desnudez ausente y hacer sonrojar, repetidamente, la lámina del espejo del abismo. Me persigue un cuchillo hostil de espejos demasiado irremediable para este ahora que solo es fábula sin ninguna quintaesencia.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga