Imagen cogida del blog: horizonte.bligoo.com
FINESTRA A LA GESPA
En entrar, el fal•lus de l’hivern
a la porta, la fogaina que endolça i consumeix.
Embegut en l’espill fosc de la
taverna, el borboll d’ones
com la nit terrestre d’un
bordell. (Bese la gespa com ho faria
una tempesta en el seu trapezi mòbil d’orquídies.)
Allí, la flama de la llenya, les
dents fins a la sacietat de l’èter de les sines;
Després, els kilòmetres de
follia, la llima esmolada al moll,
el litoral de les aigües en
l’espill de la ficció.
És el melic el port on ancoren sempre
les gavines per a endinsar-se en acabant
en la catifa secreta de la sorra?
—La fam és incessant
Encara sense ajuntar finestra i
espiga, platges i aigües, estació i ferrocarril.
(Ara l’olfacte aprén l’aroma del deliri. Possés gemega l’aspre
esbufec
del rellotge, la pell líquida del vol, el farelló devorat de les
ràfegues.)
Podria continuar ací, si fóra
possible, com un exercici eqüestre: fer
que germinen les llavors del
zodíac i respirar el coixí com l’agafall
perfecte del que despullat no
pensa en la caducitat del vent.
Baratària, 30.III.2013
“Ventana al césped” [‘Finestra a la gespa’],
poema d’ANDRÉ CRUCHAGA, traduït al català per PERE BESSÓ
VENTANA AL CÉSPED
Al entrar, el falo del invierno
en la puerta, la fogata que endulza y consume.
Embebido en el espejo oscuro de
la taberna, el borbollón de olas
como la noche terrestre de un
burdel. (Beso el césped como lo haría
una tormenta en su móvil trapecio de orquídeas.)
Allí, la flama de la leña, los
dientes hasta la saciedad del éter de los senos;
Después, los kilómetros de
locura, la lima afilada en el muelle,
el litoral de las aguas en el
espejo de la ficción.
¿Es el ombligo el puerto donde
anclan siempre las gaviotas para luego adentrarse
en la secreta alfombra de la
arena? —El hambre es incesante
aún sin juntar ventana y espiga,
playas y aguas, estación y ferrocarril.
(Ahora el olfato aprende el aroma del delirio. Poseso gime el
áspero resuello
del reloj, la piel líquida del vuelo, el farallón devorado de las
ráfagas.)
Podría seguir aquí, si fuese
posible, como un ejercicio ecuestre: hacer
que germinen las semillas del
zodíaco y respirar la almohada como el perfecto
asidero del que desnudo no piensa
en la caducidad del viento.
Baratària, 30.III.2013