lunes, 26 de marzo de 2018

MELODIA DE LA MORT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






MELODIA DE LA MORT




…la muerte toma
la forma de la alcoba, y que en la alcoba
es el espacio frío que levanta
entre los dos en muro, un cristal, un silencio.
Javier Villaurrutia




vagarege davant d’aquesta lenta melodia de la mort: és el mateix jaguar de las ombres que envesteix en l’eco enfosquit del somriure sec la sang també callen els braços els ulls acordonats pels aires de la nit la corda sense fi penjada del crepuscle com un espill de paisatges caducs tot el mar ha clavat les seues espines en l’ala tot l’amor tornà a ser regió estèril tota la música trencada paret de l’entranya a la gola hi ha terra malmesa i cels que ningú no pogué transformar en peixos contemple perquè contemplar és potser mirar la brasa vívida del món en la tebiesa del tamboret faig accessible la consciència i l’horitzó llunyà dels dies que semblaven indelebles en aquesta lenta melodia del finiment incendie el poc que resta als meus ulls: sé que és quadern incert l’estrella àvida que encegà la meua tinta i la funerària de les meues parpelles vinguda de la sang de l’espiga si tan sols el vent s’assossegara podria escoltar els seus ressons i fins i tot potser sobreviure a les mortalles i a aquest destí d’ulls oblidats l’interior es mulla d’esca i basalt d’anhels balbs en el discórrer de les aigües (quan ja la flama ha estirat la pota no serveix la mobilitat de les sabates ni tan sols els colps de pit per a respondre a l’hivern ni enraonar amb el desvetlament ni els records) sent l’altre refilet més enllà del meu mateix aleteig el gemec que rossega les mantes el sutge enterrat en la tomba en aquest foc que ja és el del vident res no és fortuït: cada senyal es feia lava infatigable aprenentatge i fins i tot cansat heroisme escric perquè així la penúria passa a ser l’altra cara de l’auri mai la ficció deixà de ser en mi creu creixent hàbit de flama i encara que no ho vulga ja res no em lliga a qui no despulla la seua consciència: sagna l’instant en els seus pals sagnen els nus de l’alé és música per a morir en l’aleteig ací és on té validesa l’endevinalla i la balança del sobrehumà —un dia potser serem en la mateixa antesala on enfondits els ulls mirarem les finestres inassolibles que ens miren el nord o el sud la molsa damunt de la roca sonant sota la respiració de l’arbre el calor que només fou en el crepuscle: me’n vaig però és que sempre me’n vaig quan l’udol del fullatge llepa el meu pit i en les branques de l’ensopegament només hi ha sal i dents i mocadors després he d’afonar-me en el tarquim de les paraules marcides —sé que és inhumà— però és que davant de l’ert ja no necessite de vents ni de perfum de frondes ni de paraules que acaben de fényer aquesta hora fosca de la gola tot resta doncs dit: en les diademes de l’insomni hauré de sostindre la perplexitat bufa el vent la fossa toca fons en el meu esperit vull escapar i desfullar l’infinit

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





MELODÍA DE LA MUERTE




…la muerte toma
la forma de la alcoba, y que en la alcoba
es el espacio frío que levanta
entre los dos en muro, un cristal, un silencio.
Javier Villaurrutia




deambulo frente a esta lenta melodía de la muerte: es el propio jaguar de las sombras que embiste en el eco oscurecido de la sonrisa seca la sangre también callan los brazos los ojos acordonados por los aires de la noche el mecate sin fin colgado del crepúsculo como un espejo de paisajes caducos todo el mar ha clavado sus espinas en el ala todo el amor volvió a ser región estéril toda la música rota pared de la entraña en la garganta hay tierra quebrantada y cielos que nadie pudo transformar en peces contemplo porque contemplar es acaso mirar la brasa vívida del mundo en la tibieza del taburete hago accesible la conciencia y el lejano horizonte de los días que parecían indelebles en esta lenta melodía del fenecimiento incendio lo poco que queda en mis ojos: sé que es cuaderno incierto la estrella ávida que cegó mi tinta y la funeraria de mis párpados venida de la sangre de la espiga si tan solo el viento se sosegara pudiera escuchar sus ecos y hasta quizá sobrevivir a las mortajas y a este destino de olvidados ojos el interior se moja de yesca y basalto de ateridos anhelos en el discurrir de las aguas (ya cuando la llama ha estirado la pata no sirve la movilidad de los zapatos ni siquiera los golpes de pecho para responder al invierno ni platicar con el desvelo ni los recuerdos) oigo el otro trino más allá de mi propio aleteo el gemido que roe las cobijas el hollín enterrado en la tumba en este fuego que ya es el del vidente nada es fortuito: cada señal se fue haciendo lava infatigable aprendizaje y hasta cansado heroísmo escribo porque así la penuria pasa a ser la otra cara de lo áureo jamás la ficción dejó de ser en mí cruz creciente hábito de llama y aunque no lo quiera ya nada me ata a quien no desnuda su conciencia: sangra el instante en sus mástiles sangran los nudos del aliento es música para morir en el aleteo aquí es donde tiene validez el acertijo y la balanza de lo sobrehumano —un día quizás estemos en la misma antesala donde ahondados los ojos miremos las ventanas inasibles que nos miran el norte o el sur el musgo sobre la roca sonando bajo la respiración del árbol el calor que nunca fue sino en el crepúsculo: me voy pero es que siempre me voy cuando el aullido del follaje lame mi pecho y en las ramas del tropiezo solo hay sal y dientes y pañuelos luego he de hundirme en el cieno de las palabras marchitas —sé que es inhumano— pero es que ante lo yerto ya no necesito de vientos ni de perfume de frondas ni de palabras que terminen de hendir esta hora oscura de la garganta todo pues queda dicho: en las diademas del insomnio habré de sostener la perplejidad sopla el viento la fosa toca fondo en mi espíritu quiero escapar y deshojar el infinito


Barataria, 2012
Del libro “BLUES”, 2012 (inédito).
© André Cruchaga

martes, 13 de marzo de 2018

EM MOSSEGA EL ROVELL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó







EM MOSSEGA EL ROVELL




Aún el alba es un pájaro perdido.
Jorge Luis Borges




Em mosssega el rovell com els dies cansats de la nostàlgia,
em mossega el paper cel·lofana de les aigües cansades
sobre el Déu que em tritura l’ocell confús
i estèril en les seues ales,
—em soscava la paret desèrtica del dia i la nit
els resquills esparsos del llòbrec,
el crepuscle atordit de la pedra
damunt de la taula freda
d’aquesta dolor de la flor fugaç que m’agenolla.

Darrere de l’abandó, també els camins de l’èxode,
darrere dels rellotges,
la genealogia de l’unt,
l’afany amb prou feines d’una escletxa a través de la qual
l’altre regne petrificat,
la pluja obsoleta,
els dies caducs dels braços caiguts en la mudesa dels fèretres:
ressò la fam dispersa
en la trena hermètica del llibre estripat.

És dur el camí davant dels cresols que mosseguen la ferida,
hi ha tantes peüngles que esmicolen les gavines
en el cossí del dol dels espills.
Tot es torna silenci en el cel de les finestres.
Tot és cementiri i he d’accerptar-ho.
És com l’última gota que llostreja clausurada
en el monòleg dels ossos,
en la paella turmentada de la falda,
la cel·la com realitat herètica,
les moltes morts que estenen la seua soga
damunt de la muntanya desèrtica.

Es gela la boca en els capitells de l’espera:
s’amaga la respiració maldestra
del calendari i emergeixen làpides como jocs d’alé.

En el càntir del riure, però,
repten els ocells.
—Mai no oblides la set amb els peixos del teu nom,
el teler de la copa del cel,
les fosques paraules del precipici que ens percacen,
el llampec que avança en les hores de la fam.
No ho oblides.

No ho oblides encara que tinguem dispers el vent
entre els nostres dits,
encara que la destrucció o la pols siguen el nostre tatuatge,
encara que l’abisme ens visite cada dia amb les seues pústules frenètiques:
només fa falta donar-li crèdit,
no a la devastació,
sinó a la menta del tren
que dialoga irrevocablement amb nosaltres:
tot i descalços podem sentir
la música inexorable de la ràfega familiar
de les nostres boques.

La foguera amb la seua taverna de rius,
podem sentir les paraules davall dels nostres llençols
i alçar el sostre
fins al punt zero, urgit del buit.
En aquesta set de rovell, lenta redonesa dels rellotges.
Els ressons trencats de la brasa buscant la tendresa

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ME MUERDE LA HERRUMBRE




Aún el alba es un pájaro perdido.
Jorge Luis Borges




Me muerde la herrumbre como los días cansados de la nostalgia,
me muerde el papel celofán de las aguas cansadas
sobre el Dios que me tritura el pájaro confuso
y estéril en sus alas,
—me socava la pared desértica del día y la noche
las esquirlas esparcidas de lo lóbrego,
el crepúsculo aturdido de la piedra
sobre la mesa fría
de este dolor de la flor fugaz que me arrodilla.

Detrás del abandono, también los caminos del éxodo,
detrás de los relojes,
la genealogía del tizne,
el afán apenas de una rendija a través de la cual
el otro reino petrificado,
la lluvia obsoleta,
los días caducos de los brazos caídos en la mudez de los féretros:
eco el hambre dispersa
en la trenza hermética del libro desgarrado.

Es duro el camino frente a los candiles que muerden la herida,
hay tantas pezuñas que trizan las gaviotas
en el cuenco del duelo de los espejos.
Todo se vuelve silencio en el cielo de las ventanas.
Todo es cementerio y debo aceptarlo.

Es como la última gota que amanece clausurada
en el monólogo de los huesos,
en la sartén atormentada del regazo,
la celda como realidad herética,
las muchas muertes que tienden su mecate
sobre la montaña desértica.

Se hiela la boca en los capiteles de la espera:
se agazapa la torpe respiración
del calendario y emergen lápidas como juegos de aliento.

En el cántaro de la risa, no obstante,
reptan los pájaros.
—Nunca olvides la sed con los peces de tu nombre,
el telar de la copa del cielo,
las oscuras palabras del precipicio que nos persiguen,
el relámpago que avanza en las horas del hambre.
No lo olvides.

No lo olvides aunque tengamos disperso el viento
entre nuestros dedos,
aunque la destrucción o el polvo sean nuestro tatuaje,
aunque el abismo nos visite cada día con sus pústulas frenéticas:
sólo hay que darle crédito,
no a la devastación,
sino a la hierbabuena del tren
que dialoga irrevocablemente con nosotros:
aun descalzos podemos sentir
la música inexorable de la ráfaga familiar
de nuestras bocas.

La hoguera con su tabanco de ríos,
podemos oír las palabras debajo de nuestras sábanas
y levantar el techo
hasta el punto cero, urgido del vacío.

En esta sed de herrumbre, lenta redondez de los relojes.
Los ecos quebrados del ascua buscando la ternura.

Barataria, 2012
Del libro “BLUES”, 2012 (inédito).
© André Cruchaga