Imagen cogida de la red
TEMPESTA DE FULLES
A
vegades, ⎼⎼entre desmesurats calendaris de fulles ⎼⎼, titubegen els
colps
de
parpelles: sempre hi ha la necessitat d’explicar l’esquelet dels diaris al
final dels estranys pedregars de tinta.
Ningú no
resisteix la temptació de la falsa generositat: qualsevol innocència resta
malmesa com una terrible presa de fotografia,
com una
ironia massa òbvia quan fa molt de fred i no hi ha cap persiana.
En la
memòria bracegen els oblits, suren davant dels peixos o grills,
afonen
esperances, acumulen silenciosament la sospita.
És difícil
enrunar-se sobre un nínxol i en acabant alçar-se sense nom, amb butxaques
d’abandó, sobre la rebotiga de canelobres.
És difícil
caminar amb dents secs a la vora d’una set insuportable.
(Sent els diferents llenguatges dels minuts, la
mirada grisa i rutilant del cec,
sent les diademes hipertenses de les tombes, els
pits rodons dels ocells
la dent que es podreix en l’acumulació dels
penediments,
sent la llisor de les fulles grogues que juguen
a ser història,
sent els orfes d’emoluments, a aquell que udola
repicant la intolerància,
sent el taloneig de les sabates quan s’assisteix
a un soterrar,
sent els crits pretèrits dels insectes,
sent cruixir l’onatge dels cresols, i a vosté
després de trenar
fora de les meues oïdes, allà on potser uns
altres mossegaren feliçment els diaris.
Sent la histèria destemplada de les ungles i
l’ombra arrugada del gosset prim.
Sent la pulsació de les estàtues sense paraigua.
Açò és el més divertit.)
Fora del
destret que provoquen les llàgrimes, hi ha tot el silenci que hi
transcorre.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït
en català per PERE BESSÓ
TEMPESTAD DE HOJAS
A
veces, ⎼⎼entre desmesurados calendarios de hojas⎼⎼, titubean los golpes
de
párpados: siempre hay necesidad de explicar la osamenta de los periódicos
al
final de los extraños pedregales de tinta.
Nadie
resiste la tentación de la falsa generosidad: cualquier inocencia queda
malograda como una terrible toma de fotografía,
como una
ironía demasiado obvia cuando hace mucho frío y no hay persianas.
En la
memoria bracean los olvidos, flotan frente a los peces o grillos,
hunden
esperanzas, acumulan silenciosamente la sospecha.
Es difícil
derrumbarse sobre un nicho y luego alzarse sin nombre, con bolsillos de
abandono, sobre la trastienda de candelabros.
Es difícil
caminar con dientes secos junto a una sed insoportable.
(Oigo los diferentes lenguajes de los minutos,
la gris mirada y rutilante del ciego,
oigo las diademas hipertensas de las tumbas, los
pechos redondos de los pájaros
el diente que se pudre en el hacinamiento de los
remordimientos,
oigo la lisura de las hojas amarillas que juegan
a ser historia,
oigo a los huérfanos de emolumentos, a aquel que
aúlla repicando la intolerancia,
oigo el taconeo de los zapatos cuando se asiste
a un entierro,
oigo los gritos pretéritos de los insectos,
oigo rechinar el oleaje de los candiles, y a
usted después de tranzar
fuera de mis oídos, allí donde acaso otros
mordieron felizmente los periódicos.
Oigo la histeria destemplada de las uñas y a la
sombra arrugada del chucho flaco.
Oigo la pulsación de las estatuas sin paraguas.
Esto es lo divertido.)
Fuera del
apuro que provocan las lágrimas, está todo el silencio que transcurre.
Barataria,
2016