lunes, 24 de octubre de 2016

TEMPESTA DE FULLES

Imagen cogida de la red





TEMPESTA DE FULLES




A vegades, ⎼⎼entre desmesurats calendaris de fulles ⎼⎼, titubegen els colps
de parpelles: sempre hi ha la necessitat d’explicar l’esquelet dels diaris al final dels estranys pedregars de tinta.
Ningú no resisteix la temptació de la falsa generositat: qualsevol innocència resta malmesa com una terrible presa de fotografia,
com una ironia massa òbvia quan fa molt de fred i no hi ha cap persiana.
En la memòria bracegen els oblits, suren davant dels peixos o grills,
afonen esperances, acumulen silenciosament la sospita.
És difícil enrunar-se sobre un nínxol i en acabant alçar-se sense nom, amb butxaques d’abandó, sobre la rebotiga de canelobres.
És difícil caminar amb dents secs a la vora d’una set insuportable.
(Sent els diferents llenguatges dels minuts, la mirada grisa i rutilant del cec,
sent les diademes hipertenses de les tombes, els pits rodons dels ocells
la dent que es podreix en l’acumulació dels penediments,
sent la llisor de les fulles grogues que juguen a ser història,
sent els orfes d’emoluments, a aquell que udola repicant la intolerància,
sent el taloneig de les sabates quan s’assisteix a un soterrar,
sent els crits pretèrits dels insectes,
sent cruixir l’onatge dels cresols, i a vosté després de trenar
fora de les meues oïdes, allà on potser uns altres mossegaren feliçment els diaris.
Sent la histèria destemplada de les ungles i l’ombra arrugada del gosset prim.
Sent la pulsació de les estàtues sense paraigua. Açò és el més divertit.)
Fora del destret que provoquen les llàgrimes,  hi ha tot el silenci que hi transcorre.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TEMPESTAD DE HOJAS




A veces, ⎼⎼entre desmesurados calendarios de hojas⎼⎼, titubean los golpes
de párpados: siempre hay necesidad de explicar la osamenta de los periódicos 
al final de los extraños pedregales de tinta.
Nadie resiste la tentación de la falsa generosidad: cualquier inocencia queda 
malograda como una terrible toma de fotografía,
como una ironía demasiado obvia cuando hace mucho frío y no hay persianas.
En la memoria bracean los olvidos, flotan frente a los peces o grillos,
hunden esperanzas, acumulan silenciosamente la sospecha.
Es difícil derrumbarse sobre un nicho y luego alzarse sin nombre, con bolsillos de abandono, sobre la trastienda de candelabros.
Es difícil caminar con dientes secos junto a una sed insoportable.
(Oigo los diferentes lenguajes de los minutos, la gris mirada y rutilante del ciego,
oigo las diademas hipertensas de las tumbas, los pechos redondos de los pájaros
el diente que se pudre en el hacinamiento de los remordimientos,
oigo la lisura de las hojas amarillas que juegan a ser historia,
oigo a los huérfanos de emolumentos, a aquel que aúlla repicando la intolerancia,
oigo el taconeo de los zapatos cuando se asiste a un entierro,
oigo los gritos pretéritos de los insectos,
oigo rechinar el oleaje de los candiles, y a usted después de tranzar
fuera de mis oídos, allí donde acaso otros mordieron felizmente los periódicos.
Oigo la histeria destemplada de las uñas y a la sombra arrugada del chucho flaco.
Oigo la pulsación de las estatuas sin paraguas. Esto es lo divertido.)
Fuera del apuro que provocan las lágrimas, está todo el silencio que transcurre.
Barataria, 2016