Imagen cogida del FB de Pere Bessó
DIA
RERE DIA
Potser per a al·licient
del sospir, un grapat de llençols diluïts en l’alé. Davant dels desequilibris
propis, em queden els ulls i les paraules, i el silenci encés dels vestits
buits. La lògica, sovint, tergiversa el pressentiment i magnifica la crudesa
del fugaç. Entre un camí i un altre, les disjuntives es tornen el ponent
necessari, tant com aqueixa llum fosca dels espills. Sagnen les úlceres de la
pluja i la disfressa cega de les vesprades. Errants sempre els anells de la
lluna, l’ala del vent i el seu sorollet de branca trencadissa. En l’ansa de les
ulleres pengen múltiples ferides. (De
sobte torne als meus espills, és dir, als meus gargots. El temps m’allibera amb
la seua celeritat de túnica efímera. M’allibera de l’estàtic. Sempre em situe
en els paral·lels per a polir la foscor de les impostures.)
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català
DÍA
TRAS DÍA
Quizá para aliciente del
suspiro, un puñado de sábanas diluidas en el aliento. Ante los desequilibrios
propios, me quedan los ojos y las palabras, y el encendido silencio de los
trajes vacíos. La lógica, a menudo, tergiversa el pálpito y magnifica la
crudeza de lo fugaz. Entre un camino y otro, las disyuntivas se tornan el
poniente necesario, tanto como esa luz oscura de los espejos. Sangran las
úlceras de la lluvia y el disfraz ciego de las tardes. Errantes siempre los
anillos de la luna, el ala del viento y su ruidito de rama quebradiza. En el
asa de las ojeras cuelgan múltiples heridas. (De repente vuelvo a mis espejos, es decir, a mis garabatos. El tiempo
me libera con su celeridad de efímera túnica. Me libera de lo estático. Siempre
me sitúo en los paralelos para pulir la oscuridad de las imposturas.)
Barataria, 2016