martes, 8 de noviembre de 2016

DIA RERE DIA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






DIA RERE DIA




Potser per a al·licient del sospir, un grapat de llençols diluïts en l’alé. Davant dels desequilibris propis, em queden els ulls i les paraules, i el silenci encés dels vestits buits. La lògica, sovint, tergiversa el pressentiment i magnifica la crudesa del fugaç. Entre un camí i un altre, les disjuntives es tornen el ponent necessari, tant com aqueixa llum fosca dels espills. Sagnen les úlceres de la pluja i la disfressa cega de les vesprades. Errants sempre els anells de la lluna, l’ala del vent i el seu sorollet de branca trencadissa. En l’ansa de les ulleres pengen múltiples ferides. (De sobte torne als meus espills, és dir, als meus gargots. El temps m’allibera amb la seua celeritat de túnica efímera. M’allibera de l’estàtic. Sempre em situe en els paral·lels per a polir la foscor de les impostures.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català




DÍA TRAS DÍA




Quizá para aliciente del suspiro, un puñado de sábanas diluidas en el aliento. Ante los desequilibrios propios, me quedan los ojos y las palabras, y el encendido silencio de los trajes vacíos. La lógica, a menudo, tergiversa el pálpito y magnifica la crudeza de lo fugaz. Entre un camino y otro, las disyuntivas se tornan el poniente necesario, tanto como esa luz oscura de los espejos. Sangran las úlceras de la lluvia y el disfraz ciego de las tardes. Errantes siempre los anillos de la luna, el ala del viento y su ruidito de rama quebradiza. En el asa de las ojeras cuelgan múltiples heridas. (De repente vuelvo a mis espejos, es decir, a mis garabatos. El tiempo me libera con su celeridad de efímera túnica. Me libera de lo estático. Siempre me sitúo en los paralelos para pulir la oscuridad de las imposturas.)
Barataria, 2016