BROMA INFAL•LIBLE DELS ULLS
No hi ha espills transparents en la
broma impassible d’una foguera
d’infarts, ni senyals per a esborrar
les càmeres mortuòries del temps
dibuixat en baixrelleus de
desconegudes torxes.
No hi ha roba neta en el martiri, ni
en l’oïda que envileix al carrer.
A més de tantes ferides articulades
resta present l’obscenitat
dels teulats clavats amb peixos i que
dormen en papirs de pedra.
De vegades és possible deformar els
ulls en canelobres de zinc.
O una talaia de dòlmens cavalcant
infame a la boca de l’estany,
al corc de l’insomni de les glòries
passades d’una febre a punt
de tornar-se espina, o de núvol de
pedestal groc sotmès
a la força de la ferida plegada al
coll.
En aquesta sempre llàntia nua de la
rosa del pa, les aigües
s’imposen, a cegues, a aquesta
tendresa de cada dia destruïda, a la misèria
del no-res, a la hipocresia que
vomita funeràries i obstrueix la raó.
En fi, tot és inexplicable com una
fugida perllongada de vilans:
és estrany el punyal que trontolla en
una llàgrima, estrany quan
la duresa de la soledat crema la
fauna dels insomnis.
.
. Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
BRUMA INFALIBLE DE LOS OJOS
No hay espejos transparentes en la
bruma impasible de una fogata
de infartos, ni señales para borrar
las cámaras mortuorias del tiempo
dibujado en bajorrelieves de
desconocidas antorchas.
No hay ropa limpia en el martirio, ni
en el oído que envilece en la calle.
Además de tantas heridas articuladas
está presente la obscenidad
de los techos clavados con peces y
que duermen en papiros de piedra.
A veces es posible deformar los ojos
en candelabros de cinc.
O una atalaya de dólmenes cabalgando
infame en la boca del estanque,
en la carcoma del insomnio de las
glorias pasadas de una fiebre a punto
de convertirse en espina, o de nube
de pedestal amarillo sometida
a la fuerza de la herida doblada en
el cuello.
En esta siempre lámpara desnuda de la
rosa del pan, las aguas
se imponen, a ciegas, a esta ternura
de cada día destruida, a la miseria
de la nada, a la hipocresía que
vomita funerarias y obstruye la razón.
En fin, todo es inexplicable como una
fuga prolongada de vilanos:
es extraño el puñal que se tambalea
en una lágrima, extraño cuando
la dureza de la soledad quema la
fauna de los insomnios.
.
Del libro: ‘Fuego de llaves
invisibles’, 2021
©André Cruchaga
