miércoles, 16 de enero de 2013

BLUES [REVELACIÓ DE LA CIUTAT]

Imagen tomada de la red




BLUES [REVELACIÓ DE LA CIUTAT]




No vull que el meu nom reste entre les teues paraules, ciutat de sempre,
llunyana alegria però celler acostat a la decrepitud.
Ja no suporte la rosada a través de la lluerna de la renunciació,
-avança el desdeny entre la multitud, el doble vel del granit,
tota la ferocitat jugant a galop, tota la disfressa dura de pua.
Des de sempre, el dia cec a les paraules i el panteix desafiant de la catacumba,
cega d’esperit la llet de les branques de l'arbre tutelar, el tro sense rumb
de la nit, el llarg camí de la boira a l'estibador.
Com que caminar esgota la tinta de l'alè, millor m’atrinxere
per gust propi, a la porta grisa de l’antesala de l’alambí i així conversar
amb l'omnipresència de l’aigua fonamentada en la terra. 
Més enllà dels focs foscos de la pirotècnia i els límits possessos
del cos, en aqueix altre mar de l’escriptura present, hi ha un món
d’inefables elements: per això em fa mal el rent dels teoremes
i aqueixa font del jardí subterrani que creix al costat de la sal, sense alliberar-se.
Celebre, tanmateix, tots els dies la ració de paraules que em dóna l'oblit.
Als cantons extrems dels carrers, l'escala davall de l'ull del brufol i el femer 
que fueteja els somnis, per si de cas, agafe amb pinces la vigília...

Baratària, 16.I.2013






BLUES [REVELACIÓN DE LA CIUDAD]





No quiero que mi nombre esté entre tus palabras, ciudad de siempre, 
lejana Alegría pero bodega próxima a la decrepitud.
Ya no soporto esperar el rocío a través del tragaluz de la renunciación,
—avanza el desdén entre la muchedumbre, el doble velo del granito,
toda la ferocidad jugando a galope, todo el disfraz duro de la púa.
Desde siempre, el día ciego a las palabras y el jadeo desafiante de la catacumba,
ciega de espíritu la leche de las ramas del árbol tutelar, el trueno sin rumbo
de la noche, el largo camino de la niebla en el estibador.
Puesto que caminar agota la tinta del aliento, mejor me atrinchero
a gusto propio, a la puerta gris de la antesala del alambique y así conversar
con la omnipresencia del agua cimentada en la tierra.
Más allá de los fuegos oscuros de la pirotecnia y los límites posesos
del cuerpo, en ese otro mar de la escritura presente, existe un mundo
de inefables elementos: por eso me duele el fermento de los teoremas
y esa fuente de jardín subterráneo que crece al costado de la sal, sin liberarse.
Sin embargo, celebro a diario, la ración de palabras que me da el olvido.
En los extremos de las calles, la escalera bajo el ojo del búho y el muladar
que azota los sueños, por si acaso, agarro con pinzas la vigilia…

Barataria, 16.I.2013