domingo, 7 de junio de 2015

DIGRESSIONS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




DIGRESSIONS 




Al voltant de les ombres també gira l’infinit, tota ràfega esgarrapa
en les ungles de les estàtues; en el nus de gent que es fa en les places, reconec
la nostàlgia: sempre m’afone en el fons de tantes cicatrius.
El que mai no es diu és el que sovint soscava la consciència.
En els plors la lleugeresa ineludible de l’aigua, la carn tanmateix inversemblant
del vaixell impermeable del crepuscle.
En les baldes de les genealogies no caben les casualitats, ni les baldufes
cegues encallades en la boca, ni els fardells de mendicitat en les voravies,
ni els prurits del seté dia en els escapularis.
Jutge ja inabastable aquella tempesta d’esperma al voltant de l’irremeiable.
Vaig sempre amb aqueix deliri embalsamat de lluernes i trens;
Algú furgarà per mi les destil·leries del somnambulisme,
l’almanac de l’escalfred, els dies innombrables de la sal entre les meues mans.
Les vegades que he desfermat nus de l’alé.
Davall de la gespa o la molsa, el meu cor tallat de pedres estranyes.
El terror d’aquests dies també és visible als excusats.
(En la gola de l’imminent no habita la solemnitat de les epifanies,
sinó el colp del fem en el musell, el pòlip de la por en l’olfacte.)

Hi ha paraules com sabates que no caben en les mans.
Hi ha peixos que bracegen en l’ombra dels ulls fins mossegar la gratuïtat
del sexe; sovint les alternances són un frau i no van enlloc.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



DIGRESIONES



Alrededor de las sombras también gira el infinito, toda ráfaga escarba
en las uñas de las estatuas; en el nudo de gente que se hace en las plazas, reconozco 
la nostalgia: siempre me hundo en el fondo de tantas cicatrices.
Lo que nunca se dice es lo que a menudo socava la conciencia.
En el sollozo la levedad insoslayable del agua, la carne sin embargo inverosímil
del barco impermeable del crepúsculo.
En las aldabas de las genealogías, no caben las casualidades, ni los trompos
ciegos empantanados en la boca, ni los fardos de mendicidad en las aceras,
ni los pruritos del séptimo día en los escapularios.
Juzgo ya inasible aquella tormenta de esperma alrededor de lo irremediable.
Voy siempre con ese delirio embalsamado de luciérnagas y trenes;
Alguien hurgará por mí las destilerías del sonambulismo,
el almanaque del escalofrío, los días incontables de la sal entre mis manos.
Las veces que he desatado los nudos del aliento.
Debajo del césped o el musgo, mi corazón tallado de piedras extrañas.
El terror de estos días también es visible en los retretes.
(En las fauces de lo inminente, no habita la solemnidad de las epifanías,
sino el golpe del estiércol en el hocico, el pólipo del miedo en el olfato.)

Hay palabras como zapatos que no caben en las manos.
Hay peces que bracean en la sombra de los ojos hasta morder la gratuidad
del sexo; a menudo las alternancias son un fraude y no van a ninguna parte.
Barataria, 03.VI.2015