martes, 6 de diciembre de 2016

PARAULA HABITADA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




PARAULA HABITADA




Ens crema o consola tot el que subsisteix en la paraula. La memòria de vent,
la memòria de cavalls, la memòria dels ulls i la consciència.
En la tremolor dels enderrocs, l’arbre ebri d’aigües ens envaeix tot.
No sé quins imants mosseguen el rovell dels pantalons vells.
Veig l’hamaca de la nit estesa entre les moltes pestilències del país.
Només m’acut a la ment el paisatge i els genolls de fang
de la infància, l’ocell invisible penjant del clar dels ràfecs de la teulada.
Ignore en quin lloc puga trobar un país de pureses, un país viu 
i sense acostaments, un país de sempre i no de mai.
Les paraules habitades tenen el seu propi esplendor, brillen com una escletxa 
d’ocote, un arbre crescut en el xàfec de llum de les finestres.
Després de traspassar els respectius quefers de la sorpresa,
alguna cosa s’allotja en els sediments de la pèrdua.
No és la sacralitat de la cara de les paraules la que em commou, ni els fanals
apedaçats de les estrelles després de mitjanit,
ni els martells de saliva que brollen de l’activitat de la boca,
sí sé que darrere de les ombres, ens resta una sensació de cendra apegalosa.
El foc és l’interior de les paraules.
El foc no s’hi extingeix, resta el so del caliu, o el camí 
que ens aguaita amb tots els atributs d’una heretat.
En la immensitat de l’ull, veig el corifeu i les seues carasses i la seua mímica hostil.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PALABRA HABITADA




Nos arde o consuela todo lo que subsiste en la palabra. La memoria de viento,
la memoria de caballos, la memoria de los ojos y la conciencia.
En el temblor del escombro, el árbol ebrio de aguas nos invade todo.
No sé qué imanes muerden la herrumbre de los pantalones viejos.
Veo la hamaca de la noche tendida entre las muchas pestilencias del país.
Solo me viene a la mente, el paisaje y las rodillas de barro
de la infancia, el pájaro invisible colgado del claro de los aleros del tejado.
Ignoro en qué lugar puedo encontrar un país de purezas, un país vivo 
y sin arrimos, un país de siempre y no de nunca.
Las palabras habitadas tienen su propio esplendor, brillan como una raja 
de ocote, un árbol crecido en el aguacero de luz de las ventanas.
Después de traspasar los respectivos quehaceres del asombro,
algo se aloja en los sedimentos del extravío.
No es la sacralidad del rostro de las palabras la que me conmueve, ni los faroles
remendados de las estrellas después de medianoche,
ni los martillos de saliva que surgen de la actividad de la boca,
si sé que tras las sombras, nos queda una sensación de pegajosa ceniza.
El fuego es el interior de las palabras.
El fuego allí no se extingue, queda el sonido del rescoldo, o el camino 
que nos aguarda con todos los atributos de una heredad.
En la inmensidad del ojo, veo el corifeo y sus muecas y su mímica hostil.
Barataria, 2016