ÚLTIM CERÇ
En l’arc de sant Martí, la
metamorfosi de l’últim delta del cerç fargat.
Els litorals com cabells dessagnats,
del coll febril de semen
de la foguera: ací l’abrupte de sal
sobre les aus del deliri del llamp.
Damunt de la sorra rente tot el
rostre del present oblit:
grises roques en l’eloqüència
d’aquest temps, vertígens de boira,
corals de velles escorces
inoblidables.
(Sempre les aigües acaben per netejar els enderrocs
i la tela
d’escuma, també els minuts que muden en el seu
designi de faula.)
Qui és qui, llavors, davant la
rebel•lió de la realitat?
Qui és enllà, mossegant la insolació
de la demència del desig,
fins a trencar el diafragma de la
respiració?
—Dubte de la limpidesa transpirada
pel rovell.
De la son incerta
de les negacions, del darrer pou
magnètic del palpebreig confús.
Dubte d’algun retall de peixos en el
rall de l’espill del cos,
dubte de les infusions pròpies del
desvetlament i del cerç en la volta
de l’espill dels engonals, del
tamboret de nebulosa de la tempesta
i de la bretxa de saliva de la
ventada en l’àtom de pols
del pit en la darrera soledat de llet
de la castedat despullada.
San Francisco, California, 2013
.
Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
ÚLTIMO CIERZO
En el arco iris, la metamorfosis del
último delta del cierzo fraguado.
Los litorales como cabellos
desangrados, del cuello febril de semen
de la hoguera: ahí el abrupto de sal
sobre las aves del delirio del rayo.
Sobre la arena lavo todo el rostro
del presente olvido:
grises rocas en la elocuencia de este
tiempo, vértigos de bruma,
corales de viejas cortezas
inolvidables.
(Siempre las aguas terminan por limpiar los
escombros y la tela
de espuma, también los minutos que mutan en su
designio de fábula.)
¿Quién es quién, entonces, ante la
rebelión de la realidad?
¿Quién está ahí, mordiendo la
insolación de la demencia del deseo,
hasta quebrar el diafragma de la
respiración?
—Dudo de la limpidez transpirada por
la herrumbre. Del sueño incierto
de las negaciones, del último pozo
magnético del parpadeo confuso.
Dudo de algún retazo de peces en la
atarraya del espejo del cuerpo,
dudo de las infusiones propias del
desvelo y del cierzo en la bóveda
del espejo de las ingles, del
taburete de nebulosa de la tormenta
y de la brecha de saliva del vendaval
en el átomo de polvo
del pecho en la última soledad de
leche de la castidad despojada.
San Francisco, California, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga