jueves, 18 de febrero de 2021

ARBRE│ ÁRBOL

 

Imagen tomada del FB de Pere Bessó




ARBRE

 

 

Cada arbre, des de l’horitzó, és el portaveu del vent,

invent de l’ombra.

No hi ha cap altra filosofia: l’ull escriu en l’escorça tots els seus atributs,

i reviu el riu de set de la trementina.

No hi ha cap altre esbós que pervisca en el mapa de la tinta, alta veu

en la llanterna de les arrels. (Des del començ de l’alba,

acomoda el cerç a l’aleteig, i desprèn l’aforisme de les brases.)

Si algú ho dubta, respira en el quadern amb l’escalfred propi de l’alfabet.

Si algú el mira, és als trens i en acabant a la cendra de la paraula.

Si algú cruix, és l’alfabet en el paraigües de la pàgina.

Vós, amb les teus sobtades raneres dessota del llençol…

Barataria, 2014

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ÁRBOL

 

 

Cada árbol, desde el horizonte, es el vocero del viento,

invento de la sombra.

No existe otra filosofía: el ojo escribe en la corteza todos sus atributos,

y revive el río de sed de la trementina.

No hay otro boceto que perviva en el mapa de la tinta, alta voz

en la linterna de las raíces. (Desde el comienzo del alba,

acomoda el cierzo al aleteo, y desprende el aforismo de los rescoldos.)

Si alguien lo duda, respira en el cuaderno con el escalofrío propio

                                                                                        [del alfabeto.

Si alguien lo mira, está en los trenes y después en la ceniza de la palabra.

Si alguien cruje, es el alfabeto en el paraguas de la página.

Vos, con tus estertores súbitos debajo de la sábana…

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


A ULLS CLUCS│ A PIE JUNTILLAS

 

© Obra de Jean-Pierre Lafrance



A ULLS CLUCS

 

 

Caminem a ulls clucs damunt del vel de sang dels porus oberts

i sentenciem amb rigorositat les transgressions als vells manuals,

aquests breviaris sense persianes de goig, ni lladrioles per a guardar

cadascun dels pressentiments d’ulls i pits commoguts.

En realitat un vol jugar a la claredat i pacta abismes al cercle

de l’ombra, amb certs caragols emmidonats de saliva.

(Em quede atònit davant de la copulació en els mobles, davant del rest

a boca canó dels que naufraguen en el fullatge.)

Cada vegada hipoteque el meu crit en l'evangeli de l’horitzó i embalsame

ideogrames mòrbids que res no tenen a veure amb la dansa

de l’horitzó, ni amb els ulls dispersos d’un veler de torxes.

Les esfinxs reciten paraules als ocells: i ací proposen

totes le seues virtuts, sagna l’eloqüència de les sandalies,

no obstant les afeccions són el taló d’Aquil•les en l’alè.

A la fi, blindes totes les portes com un dogma, però al carrer

continua la vocació per les declamacions: aqueix altre formigueig

que perviu en el subconscient dels espants fugitius de la nit.

Barataria, 2014

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

A PIE JUNTILLAS

 

 

Caminamos a pie juntillas sobre el velo de sangre de los poros abiertos

y sentenciamos con rigurosidad las transgresiones a los viejos manuales,

esos breviarios sin persianas de júbilo, ni alcancías para guardar

cada uno de los presentimientos de ojos y pechos conmovidos.

En realidad uno quiere jugar a la claridad y pacta abismos en el redondel

de la sombra, con ciertos caracoles almidonados de saliva.

(Me quedo atónito ante la copulación en los muebles, ante el ristre

a quemarropa de los que naufragan en el follaje.)

Cada vez hipoteco mi grito en el evangelio del horizonte y embalsamo

ideogramas mórbidos que nada tienen que ver con la danza

del horizonte, ni con los ojos dispersos de un velero de antorchas.

Las esfinges recitan palabras a los pájaros: y ahí proponen

todas sus virtudes, sangra la elocuencia de las sandalias,

no obstante las afecciones son el talón de Aquiles en el aliento.

—Al final, blindás todas las puertas como un dogma, pero en la calle

sigue la vocación por las declamaciones: ese otro hormigueo

que pervive en el subconsciente de los espantos fugitivos de la noche.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga