jueves, 16 de octubre de 2014

CULTURA DE L’ASFÍXIA

Imagen de Igor Amilkovic





CULTURA DE L’ASFÍXIA




Després, el silenci com una respiració sense cos que creix des de la nit
fins a la nit: en la gola, la pols corbada dels propis records.
Entre els discursos, m’estime més el cansament dels bars (hi ha certs tòpics
que són això: clixé, artifici, bajanada.)
Preferesc els purgants i la vida mortuòria
 de la misèria, les baralles de carrer dels gossos
i aqueixes perversions estranyes que produeix l’evocació a tantes bestieses
dels improperis.
M’he perdut en els estables i en les gosseres. 
Als soterranis es lliuren batalles ferotges.
El cansanci desperta en el bategar dels ossos; visc, per cert, en el confí.
Calle. Hi ha simbolismes dels quals no ens podem fiar.

(No gose ejacular en l’insomni, ni en els cancells de la història. ¿Qui té net l’alé després de tants anys perduts? Ací perdérem la innocència i l’arc del cel de la primera nuesa. Onegen en la seua aventura les panderoles. Fou derrota la soledat que guanyàrem? Me fimbres el paladar damunt la taula del melic, sagnen els treballs del temps. En la pell, el calor àvid de la carn. La ferida ens ha amputat tot allò en què crèiem.)

“Cultura de l’asfíxia” [‘Cultura de la asfixia’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

.


CULTURA DE LA ASFIXIA




Después, el silencio como una respiración sin cuerpo que crece desde la noche
hasta la noche: en la garganta, el polvo encorvado de los propios recuerdos.
Entre los discursos, prefiero el cansancio de los bares (hay ciertos clisés
que son eso: clisé, artificio, perogrullada.)
Prefiero los purgantes y la vida ¨
mortuoria de la miseria,
las riñas callejeras de los perros
y esas extrañas perversiones que produce la evocación a los tantos sinsentido
de los improperios.
Me he perdido en los establos y en las perreras. 
En los sótanos se libran batallas feroces.
El cansancio despierta en el pálpito de los huesos; vivo, por cierto, en el confín.
Callo. Hay simbolismos de los cuales uno no se puede fiar.

(No me atrevo a eyacular en el desvelo, ni en los canceles de la historia. ¿Quién tiene limpio el aliento después de tantos años perdidos? Aquí perdimos la inocencia y el arcoíris de la primera desnudez. Ondean en su aventura las cucarachas. ¿Fue derrota la soledad que ganamos? Me cimbras el paladar sobre la mesa del ombligo, sangran los trabajos del tiempo. En la piel, el calor ávido de la carne. La herida nos ha amputado todo en lo que creíamos.)
Barataria, 13.X.2014