domingo, 10 de septiembre de 2017

OBSCENITAT DE LA MEMÒRIA

Pintura de Liubov Popova, 
cogida de Pinterest





OBSCENITAT DE LA MEMÒRIA




Torne a aquesta set hostil de les meues infàncies mentre m’afone en la panna de les setmanes en la tremolor dels nus descarnats de les sogues en les ejaculacions sordes i emmordassades del gos de l’alteritat de les criatures que no es troben a la nit i es perden en la fulla d’obvietat dels sarcòfags i es descarnen en les xanques caníbals de la nostàlgia sense que s’escolten els gemecs de les paraules i la fatiga de les ribes del país i el cimbell fondo de les seduccions a deshora (les infàncies i el seu rostre de recança alguns ocells morts desacostumant-se de la fúria groguenca de la nit les infàncies i els seus morts primerencs les infàncies rares i insostenibles) —sempre suposí que estimar-te amb paraules era d’allò més fàcil però les paraules són insuficients en un rostre incontable allò em feia levitar damunt del full de paper desordenat en la meua saliva enfollien les ejaculacions al costat de la ferida agonitzant de la desmesura al·ludida en alguns carrers els crits sords dels morts i les escarpades distàncies de l’alé en el precipici del niu una queixa com litoral a punt de ser només una ganyota en la tempesta dansen les crosses de l’alfabet mentre que s’arquegen els ossos del murmuri: de vegades és vast d’esquenes l’arc del cel o el gruix de les ombres que arriben a les pupil·les les aigües insomnes de la misericòrdia la molsa vertical de les viscositats el peix ossi líquid que s’encrespa davall de les flassades del son només em resta el clau de les pors i el cap fervorós de l’all inclinat fins a tocar terra en l’esglai de la respiració a comptagotes s’ennuvola la Gràcia fins esdevindre tragèdia (clar açò és el residu de tants colps) pesen els desassossecs tot i que siguen flàccids de tant caminar pesa la carn ancorada en el record pesen els arguments i els múltiples rampells quan sagna el passat amb els seus caminets de lluna derruïda —en algun lloc em perd en les branques de fum circumdant descendesc a poc a poc a l’olor de la nit: són agres els llampecs i hirsuts els vagons d’agonia de les meues fotografies són indicibles els voltants en què emmudesc d’immundícia: en acabant pense en les sabates de la infància i el seu oblit errant també en el raconet trencat de tots els noms filials (en cada carrer la penombra i la seua careta)…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OBSCENIDAD DE LA MEMORIA




Vuelvo a esa sed hostil de mis infancias mientras me hundo en el témpano de las semanas en el temblor de los nudos descarnados de los mecates en las sordas y amordazadas eyaculaciones del perro de la otredad de las criaturas que no se encuentran en la noche y se pierden en la hoja de obviedad de los sarcófagos y se descarnan en las zanjas caníbales de la nostalgia sin que se escuchen los gemidos de las palabras y la fatiga de las orillas del país y el señuelo hondo de las seducciones a deshora (las infancias y su rostro de pesadumbre algunos pájaros muertos desacostumbrándose de la furia amarillenta de la noche las infancias y sus tempranos muertos las infancias raras e insostenibles) —siempre supuse que amarte con palabras era de lo más fácil pero las palabras son insuficientes en un rostro incontable aquello me hacía levitar sobre la hoja de papel desordenada en mi saliva enloquecían las eyaculaciones al lado de la herida agonizante de la desmesura aludida en lagunas calles los gritos sordos de los muertos y las escarpadas distancias del aliento en el precipicio del nido una queja como litoral a punto de ser sólo una mueca en la tempestad danzan las muletas del alfabeto mientras se arquen los huesos del murmullo: a veces es vasto de espaldas el arcoíris o el grosor de las sombras que llegan a las pupilas las aguas insomnes de la misericordia el musgo vertical de las viscosidades el pez óseo líquido que se encrespa debajo de las cobijas del sueño únicamente me queda el clavo de los miedos y la cabeza fervorosa del ajo inclinado hasta tocar tierra en el pasmo de la respiración a cuentagotas se nubla la Gracia hasta convertirse en tragedia (claro esto es el residuo de tantos golpes) pesan los desasosiegos aunque estén flácidos de tanto andar pesa la carne anclada en el recuerdo pesan los argumentos y los múltiples arrebatos cuando sangra el pasado con sus caminitos de luna derruida —en algún lugar me pierdo en las ramas de humo circundante desciendo con lentitud al olor de la noche: son agrios los relámpagos e hirsutos los vagones de agonía de mis fotografías son indecibles los alrededores en los que enmudezco de inmundicia: luego pienso en los zapatos de la infancia y su errante olvido también en el rinconcito roto de todos los nombres filiales (en cada calle la penumbra y su antifaz)…

Barataria, 2017