miércoles, 30 de diciembre de 2020

TOT PASSA│ TODO PASA

Imagen Pinterest




TOT PASSA

 

 

Fugen els metalls cremats cap al crucifix dolent de la follia. Agontiza l’ocell de pell damunt del calendari agut de les espines. El món viatja a través d’aqueixos cristalls cecs de l’udol sense cap rèplica. Tot passa, excepte el fred i les consignes sordes, sovint, de la pau. La història és com una vesprada de boira, una fletxa, potser, de records entreoberts. (Hui pense amb tendresa en el cel del teu tu pit i en la rosa suau dels teus ulls.)

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

TODO PASA

 

 

Huyen los metales ardidos hacia el crucifijo doliente de la locura. Agoniza el pájaro de piel sobre el calendario agudo de las espinas. El mundo viaje a través de esos cristales ciegos del aullido sin reparo alguno. Todo pasa, menos el frío y las consignas sordas, a menudo, de la paz. La historia es como una tarde de niebla, una flecha, quizás, de recuerdos entreabiertos. (Hoy pienso con ternura en el cielo de tu pecho y en la rosa suave de tus ojos.)

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


 

HE OBERT ELS ULLS│ HE ABIERTO LOS OJOS

 

Imagen Pinterest




HE OBERT ELS ULLS

 

 

Cadascú viu en la inclemència del seu propi epitafi.

Ací s’ha tornat sòrdida i abundant la llavor de la intempèrie,

els dies sense ànima i la seua avidesa de vas dissecat, fa mal l’aroma

de les cordes de pita quan esclaten com formigues en la flassada.

El pit és ja un horitzó de cansaments.

Ara les ales están tapissades pel sutge d’una eternitat cega,

per la por que suposa incinerar els records.

És feixuc el fred davant de l’espill degollat de l’espera.

Es incapaç el peu d’ofegar les meues reiterades defuncions.

En cada biga s’acumula la pols sense cap objecció:

sempre sabí que el galop era fugida

o un camí d’impureses cap a la nit dels sentits,

una altra mena d’infern, no menys que un infern deseixit

pels fluids d’una ferida oberta.

Era tal l’embriaguesa de la pèrdua que no veia el desvetlament,

ni la llengua amarga, inventada en las boires seminals.

En acabant m’he adonat que he ultrapassat la follia de la tortura,

i el fullatge remenat de cada matinada.

Cansat de l’absolut de la set, pense en la tomba dels ulls…

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

HE ABIERTO LOS OJOS

 

 

Cada quien vive en la inclemencia de su propio epitafio.

Aquí se ha vuelto sórdida y abundante la semilla de la intemperie,

los días desalmados y su avidez de vaso disecado, duele el aroma

de las cabuyas cuando estallan como hormigas en la cobija.

El pecho ya es un horizonte de cansancios.

Ahora las alas están tapizadas por el tile de una eternidad ciega,

por el miedo que supone incinerar los recuerdos.

Es torpe el frío frente al espejo degollado de la espera.

Es incapaz el pie para ahogar mis reiteradas defunciones.

En cada viga se acumula el polvo sin ningún reparo:

siempre supe que el galope era fuga,

o un camino de impurezas hacia la noche de los sentidos,

otra forma de infierno, no menos que un infierno desasido

por los fluidos de una herida abierta.

Era tal la embriaguez del extravío que no veía el desvelo,

ni la lengua amarga, inventada en las brumas seminales.

Luego me he dado cuenta que he rebasado la locura de la tortura,

y el follaje revuelto de cada madrugada.

Cansado del absoluto de la sed, pienso en la tumba de los ojos…

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


TENDRESA PROSCRITA│ TERNURA PROSCRITA

 

Imagen Pinterest




TENDRESA PROSCRITA

 

 

Mi corazón es un hambre olvidada…

Jaime Sabines

 

 

Si hi ha alguna cosa que un aprèn als abismes inventats, és aqueixa altra música que evita el rendiment. (Sabí esperar amb els ulls oberts els teus braços entranyables i aquells carrers de les teues cuixes aferrades als meus pensaments.) La resta és el deliri de viure en un país estrany, on ja gairebé ningú no s’immuta per les seues atrocitats.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

TERNURA PROSCRITA

 

 

Mi corazón es un hambre olvidada…

Jaime Sabines

 

 

Si hay algo que uno aprende en los abismos inventados, es esa otra música que evita el rendimiento. (Supe esperar con los ojos abiertos tus brazos entrañables y aquellas calles de tus muslos, aferradas a mis pensamientos.) Lo demás, es el delirio de vivir en un país extraño, en donde ya casi nadie se inmuta por sus atrocidades.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga