Cadascú viu en la inclemència del seu propi epitafi.
Ací s’ha tornat sòrdida i abundant la llavor de la
intempèrie,
els dies sense ànima i la seua avidesa de vas
dissecat, fa mal l’aroma
de les cordes de pita quan esclaten com formigues en
la flassada.
El pit és ja un horitzó de cansaments.
Ara les ales están tapissades pel sutge d’una
eternitat cega,
per la por que suposa incinerar els records.
És feixuc el fred davant de l’espill degollat de
l’espera.
Es incapaç el peu d’ofegar les meues reiterades
defuncions.
En cada biga s’acumula la pols sense cap objecció:
sempre sabí que el galop era fugida
o un camí d’impureses cap a la nit dels sentits,
una altra mena d’infern, no menys que un infern
deseixit
pels fluids d’una ferida oberta.
Era tal l’embriaguesa de la pèrdua que no veia el
desvetlament,
ni la llengua amarga, inventada en las boires
seminals.
En acabant m’he adonat que he ultrapassat la follia de
la tortura,
i el fullatge remenat de cada matinada.
Cansat de l’absolut de la set, pense en la tomba dels
ulls…
.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
HE
ABIERTO LOS OJOS
Cada quien vive en la inclemencia de su propio
epitafio.
Aquí se ha vuelto sórdida y abundante la semilla de la
intemperie,
los días desalmados y su avidez de vaso disecado,
duele el aroma
de las cabuyas cuando estallan como hormigas en la
cobija.
El pecho ya es un horizonte de cansancios.
Ahora las alas están tapizadas por el tile de una
eternidad ciega,
por el miedo que supone incinerar los recuerdos.
Es torpe el frío frente al espejo degollado de la
espera.
Es incapaz el pie para ahogar mis reiteradas
defunciones.
En cada viga se acumula el polvo sin ningún reparo:
siempre supe que el galope era fuga,
o un camino de impurezas hacia la noche de los
sentidos,
otra forma de infierno, no menos que un infierno
desasido
por los fluidos de una herida abierta.
Era tal la embriaguez del extravío que no veía el
desvelo,
ni la lengua amarga, inventada en las brumas
seminales.
Luego me he dado cuenta que he rebasado la locura de
la tortura,
y el follaje revuelto de cada madrugada.
Cansado del absoluto de la sed, pienso en la tumba de
los ojos…
.
Del libro: “Invención de la espera”, 2020
©André Cruchaga