martes, 16 de agosto de 2016

ENTROPESSADA DE L’ABANDÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





ENTROPESSADA DE L’ABANDÓ




Pertot l’ensopegada dels noms i l’empremta de les ninetes en la gespa.
Sovintegen les monedes gastades i arrancades als ulls.
Sabem de tots els filats d’aram que hem de saltar, o mossegar,
justament per tal d’abastir les llunyanies sense recanvi de sabates i pestanyes.
Sé que hi ha foscors tan profundes com una llàgrima, tan certes 
com els talons corcats pels còdols, tan durs com els barrots de la indiferència:
la fullaraca clava en els meus lòbuls els seus quartons
de defallida tristesa, fins al punt de fer metàl·lic el so i contraure’s el meu alé: 
davall dels plecs de la penombra fins aplegar al subsòl.
Baixe bracejant enmig de les agulles del capvespre.
Hi ha paraules que esperen la nit per a ser-hi, dormitoris i parpelles 
en combustió, creus, cossos, estats febrils, com l’entropessada que fa defallir fins 
a la fam i la boca i les mortalles.
Al cap i a la fi, un crit és només un crit que no mata escorpins, 
ni esborra tatuatges, ni canvia el rumb de les obscenitats i el seu olor a arrop.
Una entropessada i es despinten les bones paraules i s’estrenyen les iliades.
Pero hi ha abandons de tal magnitud que trenquen els plecs d’allò lúgubre,
i beuen tota la sal silenciosa dels tamborets i els faristols,
i tota la cendra que els ocells enfilen per les branques,
i totes les taules de les ombres i els seus cavalls enflaquits i els ulls 
de gemecs prolongats i els seus rellotges muts i els seus paraigües atapeïts
de taüts i les seues graelles de rugues prostituïdes, ennegrides en la pèrdua. 
Després amb boca propia es torna a mossegar els rètols líquids de l’aigua.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





TRASPIÉS DEL ABANDONO




Por doquier el tropiezo de los nombres y la huella de las pupilas en el césped.
Abundan las monedas gastadas y arrancadas a los ojos.
Uno sabe de todas las alambradas que hay necesidad de saltar, o morder,
justo para alcanzar las lejanías sin reemplazo de zapatos y pestañas.
Sé que existen oscuridades tan profundas como una lágrima, tan ciertas 
como los calcañales carcomidos por los guijarros, tan duros como los barrotes 
de la indiferencia: la hojarasca clava en mis lóbulos sus cuartones
de desfallecida tristeza, hasta el punto de hacer metálico el sonido y acalambrar 
mi aliento: bajo los dobleces de la penumbra hasta llegar al subsuelo.
Bajo braceando en medio de las agujas del crepúsculo.
Hay palabras que esperan a la noche para existir, dormitorios y párpados 
en combustión, cruces, cuerpos, estados febriles, como el traspiés que hace desfallecer hasta el hambre y la boca y las mortajas.
Después de todo, un grito es solo un grito que no mata alacranes, 
ni borra tatuajes, ni cambia el rumbo de las obscenidades y su olor amelcochado.
Un traspié y se despeinan las buenas palabras y se aprietan los ijares.
Pero hay abandonos de tal magnitud que rompen los pliegues de lo lúgubre,
y beben toda la sal silenciosa de los taburetes y los atriles,
y toda la ceniza que los pájaros trepan a las ramas,
y todas las mesas de las sombras y sus caballos enflaquecidos y sus ojos 
de quejidos prolongados y sus mudos relojes y sus apretados paraguas 
de ataúdes y sus asadores de prostituidas arrugas, ennegrecidas en el extravío. 
Después uno vuelve con boca propia a morder los letreros líquidos del agua.
Barataria, 2016