sábado, 22 de marzo de 2014

DESENCERTS

Imatge d'EDOUARD VUILLARD.






DESENCERTS




Com el rellotge esgotat de la nit, els desencerts que travessen l’espill.
La meua única salvació és el foc aprimat per l’ocell
que trenca la penca de la seua mateixa gàbia. (Qualsevol pot veure el greixum
que crema en les meues illades, la sal en l’armadura descarnada dels colps.)
En un moment de l’agonia traguí forces,
entrí de nou a la casa despullat de rovell i cendra.
Descobert el carrer de la fi del món, no dubte del misteri de l’Au Fénix.
No dubte dels peixos que bracegen a l’altura dels meus ulls,
Ni del darrer Diògenes en les incoherències del meu coixí.
Sortosament, ja no em cal la libèl•lula dels mocadors…

“Desencerts” [‘Desatinos’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ.




DESATINOS




Como el reloj agotado de la noche, los desatinos que atraviesan el espejo.
Mi única salvación es el fuego adelgazado por el pájaro
que rompe el témpano de su propia jaula. (Quienquiera puede ver la mugre
que arde en mis ijares, la sal en la armadura descarnada de los golpes.)

En un momento de la agonía saqué fuerzas,
entré de nuevo a la casa despojado de herrumbre y ceniza.
Descubierta la calle del fin del mundo, no dudo del misterio del ave Fénix.
No dudo de los peces que bracean a la altura de mis ojos,
Ni del postrero Diógenes en las incoherencias de mi almohada.
Por suerte, ya no necesito la libélula de los pañuelos…

Barataria, 11.I.2014