sábado, 16 de marzo de 2013

SIGA LA TERRA

Imagen cogida del blog: intercesoresenaccion.blogspot.com





SIGA LA TERRA




…tot relligat als arrels de la nit.
PERE BESSÓ




Siga ací l’ombra del llavi sec, l’adusta vena de la veu que marxa
cap a espais transformats. (En l’ull l’au del reemplaçament)
La pols delata les estrofes de l’alé, el com de l’esca en el cresol
de l’asfíxia del basalt, la presó que lliga els somnis (llig en la immobilitat
obsessa de la sang) Qui, al capdavall, parla i existeix?
Qui hiberna en l’ombra impossible? ¿Hi ha llum en la foscor de la pedra?
(Tant he caminat que ja dorm. L’escletxa oprimeix, però desondeix)
—De sobte, em corroeixes;
De sobte, em desment ací en la terra, únic ull l’ull de l’ocell
enmig de la frontissa dels cavalls cansats de la pell seca.
Brunzeja l’àvid rudiment de les abelles i el soterrani de l’esperit;
—xiuxiuege en la prolixitat de la negació que em torna immune—: penge
d’un fil, cauré enmig dels excrements del minut, en el pols del tamborinet
cec, en el crespó de les properes aigües?
El disbarat és el més pròxim a l’inversemblant i inusitat.
Davalle, per si de cas, a la ficció de les meues sabates avergonyides:
em consumeixen les pàgines esborrades de la tinta, el colp d’ossos
dels jardins, els voltors escapçats dels mocadors, el do que palesa
les ninetes, el consum diari de la pedra tosca.
(Sé d’avantmà que tota la carn va a acabar en la terra. Sé del cruixit)
Quan conclourà la sembra, eixirà a la llum la veritat de les llavors?
Continuem morint que la llum és cega. Continue el nus per a l’endevinalla…

Baratària, 16.III.2013


NOTA: “Sea la tierra” [‘Siga la terra’], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ amb l’agraïment de la cita d’un vers d’aquest darre





SEA LA TIERRA




…totalmente religado a las raíces de la noche.
PERE BESSÓ




Sea aquí la sombra del labio seco, la adusta vena de la vos que marcha
hacia espacios transformados. (En el ojo el ave del reemplazo)
El polvo delata las estrofas del aliento, el cómo de la yesca en el candil
de la asfixia del basalto, la cárcel que ata los sueños (leo en la inmovilidad
obsesa de la sangre) ¿Quién, después de todo habla y existe?
¿Quién hiberna en la sombra imposible? ¿Hay luz en la oscuridad de la piedra?
(Tanto he caminado que ya duermo. La rendija oprime, pero desvela)
—De pronto, me corroes;
de pronto, me desmiento aquí en la tierra, único ojo el ojo del pájaro
en medio del gozne de los caballos cansados de la piel seca.
Zumba el ávido rudimento de las abejas y el sótano del espíritu;
—murmuro en la prolijidad de la negación que me torna inmune—: pendo
de un hilo, ¿caeré en medio de las heces del minuto, en el pulso del taburete
ciego, en el crespón de las próximas aguas?
El desatino es lo más próximo a lo inverosímil e inusitado.
Desciendo, por si acaso, a la ficción de mis zapatos avergonzados:
me consumen las páginas borradas de la tinta, el golpe de huesos
de los jardines, los buitres decapitados de los pañuelos, la dádiva que hace
alarde de pupilas, el consumo diario de la piedra pómez.
(Sé de antemano que toda la carne va a dar a la tierra. Sé del crujido)
Cuando concluya la siembra, ¿saldrá a la luz la verdad de las semillas?
Sigamos muriendo que la luz es ciega. Siga el nudo para el acertijo…

Barataria, 16.III.2013