sábado, 24 de octubre de 2020

ROSA DE FERRO│ ROSA DE HIERRO

 

Imagen Pinterest



ROSA DE FERRO

 

 

Camine sobre las latituds de la gebrada: una rosa de ferro mossega els meus somnis, uns ulls de tren apressat, creuen els rails de paper de les meues ulleres. Al pit torna el vent de llavors, la sang d’aquella branca reunida en les lliçons diàries de la terra. Algunes contorsions reviuen la cicatriu que deixà la primavera, el coàgul del carrer brodat de pedres, la sal que deixara una llàgrima, el dolor d’una porta de crits. Sense armadura, la queixalada del parrac en la meua carn, el camí inflexible d’una tempesta: el temps que ens aturà i alçà adustes fronteres.

.

. POEMA d’ANDRÉ CRUCHAGAtraduït en català per PERE BESSÓ

 

 

ROSA DE HIERRO

 

 

Camino sobre las latitudes de la escarcha: una rosa de hierro muerde mis sueños, unos ojos de apresurado tren, cruzan los rieles de papel de mis ojeras. Al pecho vuelve el viento de entonces, la sangre de aquella rama reunida en las lecciones diarias de la tierra. Algunas contorsiones reviven la cicatriz que dejó la primavera, el coágulo de la calle bordada de piedras, la sal que dejara una lágrima, el dolor de una puerta de gritos. Sin armadura, la dentellada del harapo en mi carne, el camino inflexible de una tormenta: el tiempo que nos detuvo y levantó adustas fronteras.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga




DESIGNI DE L’HORITZÓ│ DESIGNIO DEL HORIZONTE

 

Imagen Pinterest




DESIGNI DE L’HORITZÓ

 

 

Siempre en mi vida fueron demasiadas las cosas;…

Jorge Luis Borges

 

 

Tant de silenci es trencà voraçment en l’arna fins a esdevindre dol: cada dia s’acumulà el dolor fent-se més curt el camí, o queixalada el fum dens del batec. Mai no tingué cabuda la sencillesa, però sí, el designi inflexible de les runes, la sal relliscosa a la gola. Del riure, passàrem a un vestit fosc, a la vessant més grisa acumulada als ulls, a la dentadura trencada de l’aroma. —I, és clar, el pit es tornà pedra, i enmig d’esquerdes es pergué la nuesa vermella del poema. On és ara el dia que em llevà la tendresa? (Resta a la boca una ranera de forats i una porta esclenxada d’ombres.)

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

DESIGNIO DEL HORIZONTE

 

 

Siempre en mi vida fueron demasiadas las cosas;…

Jorge Luis Borges

 

 

Tanto silencio se quebró vorazmente en la polilla hasta convertirse en luto: en cada día se acumuló el dolor haciéndose más pequeño el camino, o dentellada el humo denso del pálpito. Nunca tuvo cabida la sencillez, pero sí, el designio inflexible del escombro, la sal resbaladiza en la garganta. De la risa, pasamos a un traje oscuro, a la más gris ladera acumulada en los ojos, a la dentadura rota del aroma. —Y claro, el pecho se convirtió en piedra, y entre grietas se perdió la desnudez roja del poema. ¿Dónde está ahora el día que me quitó la ternura? (Queda en la boca un estertor de agujeros y una puerta desgreñada de sombras.)

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

©Imagen Pinterest