lunes, 25 de noviembre de 2013

TERRITORI

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




TERRITORI




Al paviment, la llum insalvable: fred àmbit, allà, de les paraules.
El dia com un espectre en la fulla, declina i estremeix l’existència.
És que en l’ombra s’esvaeix el territori? (Adins del moviment
s’alberga la intimitat),
la desmesura del pensament i els dies inexorables.
La infancia sempre em rescata dels moments adustos, d’aquells llocs
remots de l’olfacte. Més tard sé que un ocell prolonga l’aire en les seues ales.
I això em basta.

“Territori” [‘Territorio’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






TERRITORIO




Sobre el pavimento, la luz insalvable: frío ámbito, allí, de las palabras.
El día como un espectro en la hoja, declina y estremece la existencia.
¿Es que en la sombra se desvanece el territorio? (Adentro del movimiento
se alberga la intimidad),
la desmesura del pensamiento y los días inexorables.
Siempre la infancia me rescata de los momentos adustos, de aquellos sitios
remotos del olfato. Luego sé que un pájaro prolonga el aire en sus alas.
Y eso me basta.

Baratària, 22.XI.2013

sábado, 23 de noviembre de 2013

CANSAMENT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




CANSAMENT




A la fi del dia, resta el llibre damunt de la taula i el fogar cremant en secret.
Res més cert: deixat el galop, visc en una zona d’incendis
i mort: muir, morim en secret tanta llunyania. Hi ha substàncies
delirants com ara els límits cremats de la consciència.
Mentre la foscor m’abasta, mire de no agonitzar en els meus pensaments.
En cada passadís de la tinta i la cal·ligrafia, deixe hores i campanades
d’ocells, deixe la porta oberta del subconscient, per si de cas.
Creix la flama, l’escòria i la cendra…

“Cansament” [‘Cansancio’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




CANSANCIO




Al final del día, queda el libro sobre la mesa y el fogón ardiendo en secreto.
Nada más cierto: dejado el galope, vivo en una zona de incendios
y muerte: muero, morimos en secreto tanta lejanía. Hay substancias
delirantes como los límites quemados de la conciencia.
Mientras la oscuridad me alcanza, procuro no agonizar en mis pensamientos.
En cada pasadizo de la tinta y la caligrafía, dejo horas y campanadas
de pájaros, dejo la puerta abierta del subconsciente, por si acaso.
Crece la flama, la escoria y la ceniza…

Barataria, 21.XI.2013

jueves, 21 de noviembre de 2013

RENOU

Imagen cogida de la red





RENOU






Tant renou per a quedar-me en acabant tot sol a les voreres. Tanta mort 
innecessària, (he pensat escriure el meu següent poema sense paraules),
aquesta pàgina envelleix d’aigües, el silenci manca ja de ressorts i matalassos,
tremolen els vaixellets de paper dins de les céquies,
entra un zoològic en l’ull d’una agulla? S’esglaia el gall quan veu
l’ull de la nit? —De veres, de veres, en cada poema gose
tocar l’infinit. Cessa el poema sempre que la lluna salta com un peix
en una gota d’aigua: exactament darrere dels ulls
hi ha un altre cos invisible, els éssers perduts truquen a la porta…

“Renou” [‘Bullicio’] d’ANDRÉ CRICHAGA traduït al català per PERE BESSÓ







BULLICIO





Tanto bullicio para después quedarme solo en las aceras. Tanta muerte
innecesaria, (he pensado escribir mi próximo poema sin palabras),
esta página envejece de aguas, ya el silencio carece de resortes y colchones,
tiemblan los barquitos de papel dentro de las acequias,
¿entra un zoológico en el ojo de una aguja? ¿Se asusta el gallo cuando ve
el ojo de la noche? —De cierto, de cierto, en cada poema me atrevo
a tocar el infinito. Cesa el poema cada vez que la luna salta como un pez
en una gota de agua: exactamente detrás de los ojos
hay otro cuerpo invisible, los seres extraviados tocan a la puerta…

Barataria, 18.XI.2013

domingo, 17 de noviembre de 2013

ESPECTRES

Imagen cogida de la red




ESPECTRES




Embalums de llum i somnis, la disfressa de l’escuma al pany.
(Tota la nit és escrita entre parèntesi), ahir, hui, sense pausa
la lectura dels comiats, i els crepuscles en negatius d’ambigüitat.
Els primers rails de la rosada encara badallen en la reverberació dels sentits,
un vell ventall de paper
penja de la forquilla entelada del planisferi.
Encara és d’hora, —em dic— per a desfer les ombres
del dia d’abans. Damunt del granit, la pluja i les sabates i el fem
que perviu abruptament en la respiració…





ESPECTROS




Bultos de luz y sueños, el disfraz de la espuma en la cerradura.
(Toda la noche está escrita entre paréntesis), ayer, hoy, sin pausa
la lectura de los adioses, y los crepúsculos en negativos de ambigüedad.
Los primeros rieles del rocío aún bostezan en el reverbero de los sentidos,
un viejo abanico de papel,
cuelga del horcón empañado del planisferio.
Todavía es temprano, —me digo— para deshacer las sombras
del día anterior. Sobre el granito, la lluvia y los zapatos y el estiércol
que pervive bruscamente en la respiración…

Barataria, 17.XI.2013

martes, 12 de noviembre de 2013

CELATGE

Imagen cogida de la red




CELATGE





Cava el celatge en el mateix horitzó del pit. Els mesos, allí, 
amb la seua labor de fam. Vaig a recollir el temps de l’aire i la llum.
Com abans, vespreja en la roba.
Cap a dalt la veu en el seu claustre, a sota la llengua aferrada a l’entranya.
Sempre foren grocs els carrers de les bugaderies? (El món repeteix
el dialecte de las multituds, el crim, els notaris mossegant
les mans, el despull en la pell després de les desencaminades.)
Curiosament els cantons manquen de cresols profètics, —aprenguí
que sóc indiferent a tanta misèria humana: viure, amar, somiar, només són
estratagemes i no l’ antídot per a superar les contradiccions.
Quant a la resta, sobrevole el mal d’ull i rente les dents amb dècades
d’història. Al remat és bonic creuar el pont amb llum pròpia…






CELAJE





Cava el celaje en el mismo horizonte del pecho. Los meses, allí, 
con su labor de hambre. Voy a recoger el tiempo del aire y la luz.
Igual que antes, atardece en la ropa.
Hacia arriba la voz en su claustro, debajo la lengua aferrada a la entraña.
¿Siempre fueron amarillas las calles de las lavanderías? (El mundo repite
el dialecto de las muchedumbres, el crimen, los notarios mordiendo
las manos, el despojo en la piel después de los extravíos.)
Curiosamente las esquinas carecen de candiles proféticos, —aprendí
que para tanta miseria humana soy indiferente: vivir, amar, soñar, son sólo
estratagemas y no el antídoto para superar las contradicciones.
Por lo demás, sobrevuelo al mal de ojo y lavo mis dientes con décadas
de historia. Al final es hermoso cruzar el puente con luz propia…

Barataria, 10.XI.2013