viernes, 14 de agosto de 2020

FÒSSIL INFINIT │ FÓSIL INFINITO

Imagen FB de Pere Bessó






FÒSSIL INFINIT




Pertot trobe buit l’infinit: és, de sobte, el fòssil del riure r l’única llum tribal de les espessors planetàries. Masteguem la placenta de l’agonia entre promontoris de dents dissecades. Onsevullga l’espill gris de la deriva i les seues nits d’asfalt a les parpelles. A estones tot es redueix a fred de claus, a una rosa de sorra en soterranis de vòmits, a un peix de confuses escates que es rebolca en la son.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FÓSIL INFINITO




En todas partes encuentro vacío el infinito: es, de pronto, el fósil de la risa la única luz tribal de las espesuras planetarias. Masticamos la placenta de la agonía entre promontorios de dientes disecados. Por doquier el espejo gris de la deriva y sus noches de asfalto en los párpados. A ratos todo se reduce a frío de clavos, a una rosa de arena en sótanos de vómitos, a un pez de confusas escamas que se revuelca en el sueño.

Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

DESVARI│ DESVARÍO

Imagen FB de Pere Bessó






DESVARI




Per la penombra dels somnis, el cavall del desvari en la pendent circular de la nit: res no és impossible en l’hamaca de xuclamel a l’hora en què es transita pel nus que es fa en la gola. El tall acostuma a ser feroç en el plomell de sal cristal·litzat en l’espill enganyós de les hores. (Sempre fa igual el davantal de mamà amb les seues bosses sense monedes, amb tota la tristesa de les arrugues de la pobresa. Darrere de la porta el sant o la ferradura, mentre als carrers desfilen els apinyaments, les façanes, els grans núvols de fem, aquelles nenes alegres llepant un glopet de boira i xàfec.) El ferro de la penombra em tanca els ulls amb el seu dur somnambulisme.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DESVARÍO




Por la penumbra de los sueños, el caballo del desvarío en la pendiente circular de la noche: nada es imposible en la hamaca de chupamiel a la hora en que uno transita sobre el nudo que se hace en la garganta. El filo suele ser feroz en el penacho de sal cristalizado en el espejo engañoso de las horas. (Siempre da igual el delantal de mamá con sus bolsas sin monedas, con toda la tristeza de las arrugas de la pobreza. Tras la puerta el santo o la herradura, mientras en las calles desfilan los apiñamientos, las fachadas, las grandes nubes de basura, aquellas niñas alegres lamiendo un sorbete de niebla y aguacero.) El hierro de la penumbra me cierra los ojos con su duro sonambulismo.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga