miércoles, 5 de agosto de 2015

CAMINS TRANSITABLES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




CAMINS TRANSITABLES





Després dels absoluts del vent, quins són els camins transitables que envolten
l’avenir, els temps esclarits per al galop, els instants ardents
de les paraules? —Al caliu de les mans i els peus, la cendra insòlita
de tants noms, el fred inevitable com una espina que mossega
frenèticament la memòria.
En cada penya-segat hi ha noms submergits; les formes del vòmit tenen
les seues pròpies cronologies, aquest dard que travessa l’alé i el deshabita.
Sempre la vigília em porta per aquells camins que ningú no transita: aquells 
són els meus camins transitables, els absurds a punt de ser arbre,
les parpelles penjant de la roda del crit,
o l’ombra que llampega davall de la meua flaçada.
La sorpresa o la tedresa res no tenen a veure amb el miratge: desperte
en els desnivells de les tresqueres líquides, al costat del brunzir de tanta 
                                                                                                                              [vena trencada,
(l’instint de supervivència és oportú) davant de tant suïcidi.
A vegades em perd, —clar—, enmig de tants camins abstrets:
memòria, desigs, silencis,
cauen al cànter del buit, en aquestes màscares inexplicables que ens sorprenen 
cada dia amb tot i el seu vertigen de fum.
Mai l’ull no és indiferent a les tempestes. Mai l’agonia no deixa de ser 
llampec o pedra en la sabata, o buit eixit d’algun cos.
Davant la monotonia de la mateixa ferida, potser la rialla agitarà les teranyines…

Poema d’ANDRÉ CRUGHAGA traduït en català per PERE BESSÓ 



CAMINOS TRANSITABLES




Tras los absolutos del viento, ¿cuáles son los caminos transitables que rodean
el porvenir, los tiempos despejados para el galope, los instantes ardientes
de las palabras? —En el rescoldo de las manos y los pies, la ceniza insólita
de tantos nombres, el frío inevitable como una espina que muerde
frenéticamente la memoria.
En cada precipicio hay nombres sumergidos; las formas del vómito tienen
sus propias cronologías, ese dardo que atraviesa el aliento y lo deshabita.
Siempre la vigilia me lleva por esos caminos donde nadie transita: ésos son
mis caminos transitables, los absurdos a punto de ser árbol,
los párpados colgando de la rueda del grito,
o la sombra que relampaguea debajo de mi cobija.
El asombro o la ternura nada tienen que ver con el espejismo: despierto
en los desniveles de las veredas líquidas, junto al zumbido de tanta vena rota,
(el instinto de supervivencia es oportuno) ante tanto suicidio.
A veces me extravío, —claro—, en medio de tantos caminos ensimismados:
memoria, deseos, silencios,
caen al cántaro del vacío, a esas máscaras inexplicables que nos sorprenden 
cada día con todo y su vértigo de humo.
Nunca el ojo es indiferente a las tormentas. Nunca la agonía deja de ser 
relámpago o piedra en el zapato, o hueco salido de algún cuerpo.
Ante la monotonía de la propia herida, quizá la risa agite las telarañas…
Barataria, 29.VII.2015

No hay comentarios: