domingo, 29 de noviembre de 2015

DENTADA DE L’OMBRA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




DENTADA DE L’OMBRA




Exiliades les ossades de qualsevol murmuri, ens queda l’incessant batec
de les clavegueres i el seu fullatge de foc frenètic. Ens queda l’agulla
de la dentada, o l’udol del tió en el bombolleig de les lluernes.
Tantes boques per a menjar quines fams, les sabates desorientades guiant
els camins, el cos dur de la pedra cap quin èxtasi.
Purifiquem potser els focs de l’artifici? A qui li rescabalem l’alegria,
després de tantes carcanades i grisos vertiginosos? A vegades semblen 
insuportables els ressorts de la insolència,
les fogates als coixins oblidats de la memòria, el coàgul del vitrall
en els capcirons dels dits: ens hem fet indispensables per al miratge,
l’absurd és la línia paral·lela a les nostres temples, al fragor del balboteig
damunt de la nafra amarga de les entranyes.
Mai no fou tan cert l’ambre abissal dels llampecs, a aquest feix
de somnambulisme dilatant-se en el paladar del calendari, en el tros d’hòstia
del conjur, o en l’ull inversemblant del caos.
Hi ha la llum necessària per a guarir tantes dentades, els eclipsis subterranis
del buit? Em tem que només tenim cèntims a les butxaques i no l’aire
escaient per a la bonança dels ocells. I no el pilar ni la cornisa.
Sovint només masteguem les impaciències i les sepultures.
(Juguem a convertir-nos en l’embolcall sense devolució de tants estanys sinistres; 
darrere de l’avidesa, desapareixen uns altres senyals, llevat d’aquest laberint
en què passem construint o negant uns altres espills.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DENTELLADA DE LA SOMBRA




Exiliadas las osamentas de cualquier murmullo, nos queda el incesante latido
de las cloacas y su follaje de frenético fuego. Nos queda el alfiler
de la dentellada, o el aullido del tizón en el burbujeo de las luciérnagas.
Tantas bocas para comer qué hambres, los zapatos desorientados guiando
los caminos, el cuerpo duro de la piedra hacia qué éxtasis.
¿Purificamos acaso los fuegos del artificio? ¿A quién le resarcimos la alegría,
después de tantas osamentas y vertiginosos grises? A veces parecen 
insoportables los resortes de la insolencia,
las fogatas en las olvidadas almohadas de la memoria, el coágulo del vitral
en la punta de los dedos: nos hemos vuelto indispensables para el espejismo,
el absurdo es la línea paralela a nuestras sienes, al fragor del balbuceo
sobre la llaga amarga de las entrañas.
Nunca fue tan cierto el ámbar abisal de los relámpagos, a este haz
de sonambulismo dilatándose en el paladar del calendario, en el trozo de hostia
del conjuro, o en el ojo inverosímil del caos.
¿Hay la luz necesaria para curar tantas dentelladas, los eclipses subterráneos
del vacío? Me temo que sólo tenemos centavos en los bolsillos y no el aire
necesario para la bonanza de los pájaros. Y no el pilar ni la cornisa.
A menudo sólo masticamos las impaciencias y las sepulturas.
(Jugamos a convertirnos en la envoltura sin devolución de tantos estanques siniestros; 
tras la avidez, desaparecen otras señales, salvo este laberinto
en el que transcurrimos construyendo o negando otros espejos.)

Barataria, 2015

martes, 17 de noviembre de 2015

ÀMBIT DEL NÀUFRAG

Imagen cogida de la red




ÀMBIT DEL NÀUFRAG




A Andrei Langa




Després de tot hem naufragat, abans d’haver arribat al nostre destí.
S’arnen tots els eucaliptus i marecacaus, la pell amb els seus records
inútils, —tu colpint la taxa de café amb la fulla del ganivet, o mossegant
la vorera de les culleres com una remor damunt de les pedres on s’erigeixen
els polzes d’algunes setmanes.
Als jardins de la utopia, els venedors de diaris al vapor del trànsit, clavant
les ungles en l’asfalt, fins al crit subtil dels titulars de primera plana.
Ací vivim soscavats i enmig de claus rovellats. 
(Tot, sense afaits, sembla petrificat; els ocells es pudreixen al rebost de les temples. Diàriament, només els ullals i els genolls, el catàleg una mica fosc dels somnis.
Tot se’ns ve en lentes marors: el temps i el seu adulteri ferotge,
El cant obscur d’un país insaciable. L’abnegació pel crim i la seua mobilitat
cap a portes i finestres. Hi ha focus morts i pans sufocants.
Tota la nostra memòria filial ha sigut desintegrada; ens banyem en un guacal 
de nitroglicerina sense que puguem enterrar d’una vegada les disputes.)

Encara que ens aïllem amb el nostre propi dolor, ens arriba la remor de la pols
i les burilles, el cresol esquerp, ben llunyà en la boira.
—Encara que alguns espollen les confitures de l’amfiteatre, i deduesquen
que és mer patetisme, els convide a conéixer el menú d’aquesta gran nit,
i a submergir-se en les aspes despietades del basalt d’aquestes realitats.
Amén, diria, després d’acomodar la boca d’inclemències del meu País.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



ÁMBITO DEL NÁUFRAGO




A Andrei Langa




Después de todo hemos naufragado, sin antes haber llegado a nuestro destino.
Se apolillan todos los eucaliptus y madrecacaos, la piel con sus recuerdos
inútiles, —vos golpeando la tasa de café con el filo del cuchillo, o mordiendo
la orilla de las cucharas como un rumor sobre las piedras donde se erigen
los pulgares de algunas semanas.
En los jardines de la utopía, los canillitas al vapor del tráfico, metiendo
las uñas en el asfalto, hasta el grito sutil de los titulares de primera plana.
Vivimos aquí socavados y entre clavos oxidados. 
(Todo, sin afeites, parece petrificado; los pájaros se pudren en la despensa de las sienes. 
A diario, solamente los colmillos y las rodillas, el catálogo un poco oscuro de los sueños.
Todo se nos viene en lentas marejadas: el tiempo y su feroz adulterio,
el oscuro canto de un país insaciable. La abnegación por el crimen y su movilidad
hacia puertas y ventanas. Hay focos muertos y panes sofocantes.
Toda nuestra memoria filial ha sido desintegrada; nos bañamos en un guacal 
de nitroglicerina sin que podamos enterrar de una vez las disputas.)
Aunque nos aislemos con nuestro propio dolor, nos llega el rumor del polvo
y las colillas, el candil huraño, lejanísimo en la niebla.
—Aunque algunos espulguen las confituras del anfiteatro, y deduzcan
que es mero patetismo, los invito a conocer el menú de esta gran noche,
y a zambullirse en las aspas despiadadas del basalto de estas realidades.
Amén, diría, después de acomodar la boca de inclemencias de mi País.

Barataria, 2015