sábado, 2 de junio de 2018

ACTA SECULAR

Imagen FB de Pere Bessó





ACTA SECULAR




De tot el que ens esguita la claveguera sense depilar les seues gotes innombables d’incendi i inframón, està fet aquest alfabet: hi ha galops i fúries dolgudes, balcons romputs cintrats en el pati de la nit.

A estones els ullals són aquesta altra al·lucinació de les lliçons apreses pel cos.

En la transició de la floridura, es dispersen els dits fàl·lics de les estelles i la seua acta d’infinit.

(Entre lloances i detraccions, l’escamoteig seminal de les ungles i la indeclinable al·legoria dels carrers. Res no és tan incòmode com les ànsies foses d’un colp o aletada.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ACTA SECULAR




De cuanto nos salpica la alcantarilla sin depilar con sus gotas innumerables de incendio y submundo, está hecho este alfabeto: hay galopes y dolientes furias, balcones rotos cimbrados en el patio de la noche.

A ratos los colmillos son esa otra alucinación de las lecciones aprendidas por el cuerpo.

En la transición del moho, se dispersan los dedos fálicos de las astillas y su acta de infinito.

(Entre alabanzas y detracciones, el escamoteo seminal de las uñas y la indeclinable alegoría de las calles. Nada es tan incómodo como las ansias derretidas de un golpe o aletazo.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

CENTPEUS DEL SOMNI

Imagen FB de Pere Bessó





CENTPEUS DEL SOMNI




Sempre hi hagué una mena d’alegria ensopida i nits com aranyes peludes en el centpeus dels somnis. (Ningú m’ajudà a calmar el voltor de la tristesa.)

Després me he desencarrilat en l’implacable de la pluja.

Enmig del magma vull furtar-li una mica de resplendor a la follia, o jugar a fer caramboles damunt de l’abella que copula.

Odie la joia que fermenta en la jungla de saliva. (De vegades semblen gangrena les flors sèpia dels gira-sols.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanés al català per PERE BESSÓ





CIEMPIÉS DEL SUEÑO




Siempre hubo una especie de alegría aletargada y noches como arañas peludas en el ciempiés de los sueños. (Nadie me dio auxilio para calmar al buitre de la tristeza.)

Después me he descarriado en lo implacable de la lluvia.

En medio del magma quiero arrebatarle un poco de resplandor a la locura, o jugar carambolas sobre la abeja que copula.

Odio el alborozo que se fermenta en la jungla de saliva. (A veces parecen gangrena las flores sepia de los girasoles.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga