miércoles, 2 de agosto de 2017

ÍNTIM SUÏCIDI

Imagen cogida de Pinterest





ÍNTIM SUÏCIDI




De vegades només és la respiració que ens transparenta en aquest implacable foc dels saquejos: en la vagina d’aquests dies totes les absències d’animal fosc anar comptant de matinada els residus del foc la taula freda de llum i el llarg cansament de les postergacions estés en les finestres humides de l’hivern ens dessagna la mort prematura i arrabassada de l’esperança les guitarres i els paraigües degollats del país els cossos que mai no tornaren a ser iguals després de les ferides: tot deixa de ser temps en la usura de les ombres en el fons sempre estem exposats al desvari o a l’espill de sal que ens desperta i només ens condueix als comiats ¿què fa un cos a la intempèrie? ¿amb quin neguit entren els bisturís en la pell? ¿quins ofecs subverteixen la set fins habitar el subterrani? ¿de quin amor parlem quan el plugim mulla la totalitat de la roba? —mai no trobe el parpelleig malgrat el minvament dels camins en les façanes mire de veure els matins i la seua inútil evocació d’amalgames: per cert res no és comprensible tot i que aparentment no hagen canviat les paraules òmplic de forats l’alé xiuxiueja sense autonomia el singlot i aquell enganyós paraigües lluent dels vestíbuls de vegades només ens sufoca aquest monstre del sexe i ens parla del cosset des del seu formigueig i mentre panteixa en el somni comence a comprendre el món de l’oníric ningú no em salva de les tortures que em propicien les meues neurones mentre la foguera assumeix la seua constància d’huracà algú m’ensenyà a creure en els catecismes de la pols i en aquest color tumefacte de l’argent viu: ara he d’avorrir tants llocs i tots els dies anteriors a la mistera de sutge dels analgèsics tot és implacable com el granit en les sabates com la còpula ulterior a l’oblit com totes les nits moroses i sense prompta justícia el cristall de l’horror té la seua pròpia laboriositat: creue entre peixos onerosos el carrer del teu nom inseparable l’íntim suïcidi d’una antiquíssima història: en algun lloc del Stanislaus la saliva de les sequoies cenyides al record

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ÍNTIMO SUICIDIO




A veces sólo es la respiración la que nos transparenta en este implacable fuego de los saqueos: en la vagina de estos días todas las ausencias de animal oscuro el ir contando en las madrugadas los residuos del fuego la mesa fría de luz y el largo cansancio de las postergaciones extendido en las húmedas ventanas del invierno nos desangra la muerte prematura y arrebatada de la esperanza las guitarras y los paraguas degollados del país los cuerpos que nunca volvieron a ser iguales después de las heridas: todo deja de ser tiempo en la usura de las sombras en el fondo siempre estamos expuestos al desvarío o al espejo de sal que nos despierta y nos conduce solamente a los adioses ¿qué hace un cuerpo en la intemperie? ¿con qué desazón entran los bisturís a la piel? ¿qué ahogos subvierten la sed hasta habitar lo subterráneo? ¿de qué amor hablamos cuando la llovizna moja la totalidad de la ropa? —nunca encuentro el parpadeo pese a la disminución de los caminos en las fachadas intento ver las mañanas y su inútil evocación de amalgamas: por cierto nada es comprensible aunque en apariencia no hayan cambiado las palabras lleno de agujeros el aliento susurra sin autonomía el hipo y aquel engañoso paraguas reluciente de los zaguanes a veces sólo nos sofoca ese monstruo del sexo y nos habla el corpiño desde su hormigueo y mientras jadea en el sueño empiezo por entender el mundo de lo onírico nadie me salva de las torturas que me propician mis neuronas mientras la hoguera asume su constancia de huracán alguien me enseñó a creer en los catecismos del polvo y en ese color tumefacto del azogue: ahora tengo que aborrecer tantos lugares y todos los días anteriores al mechero de tizne de los analgésicos todo es implacable como el granito en los zapatos como la cópula ulterior al olvido como todas las noches morosas y sin pronta justicia el cristal del horror tiene su propia laboriosidad: cruzo entre peces onerosos la calle de tu nombre inseparable el íntimo suicidio de una antiquísima historia: en algún lugar del Stanislaus la saliva de las secoyas ceñidas al recuerdo
Barataria, 2017