lunes, 13 de noviembre de 2017

OCELL DE L’ABSÈNCIA

Fotografía: Pinterest






OCELL DE L’ABSÈNCIA




La palabra es el único pájaro
que puede ser igual a su ausencia.
Roberto Juarroz





Per a sostindre els llamps, és indispensable domesticar-los en el coixí dels imants; a més ombres, l’ànima acaba enverinada, la cendra filla dels ossos, espectre caníbal del rèptil que sóc; en els llavis dissidents de les abelles, boques crescudes de la ciutat. Hi ha cresols de calcinacions esparses, candeles de rius sedentaris, portes tancades com els gossos devorats pel fred, estranyes agulles de cap mossegant el silenci, l’ocell de genolls al niu, cavalls estèrils en la gola, al punt de dormisquejar en la manta del cansament, ―ai, aquell bes tremolant en la viscositat dels encaixos, la memòria destrossada per l’oblit, al costat de la cullera febril de l’argent viu. Ai, la foguera d’ocells de l’absència i la seua boca de disturbis ofegats. (Mai no és suficient el temps per a perdre’s en la tendresa, ni l’ardiment per a buidar tots els bordells. El teu sexe en el meu pit alleugera els cabals del sotrac i destrava el cadenat tebi de la finestra per al ministeri que la reclama.) Cada dia té les seues pròpies pors: a l’oïda l’estrèpit de les emanacions, la llet de les sines a dues mans, el llampec en la libèl·lula del desvetllament, parets on creix l’heura dels llavis, el sediment de les vèrtebres, en el dit de la pena mossegant les aigües negres de l’àngel sobtat de l’espill, de l’ona en desordre del colibrí. Per cert que de l’imant penja també la flama del desordre, els noms trencats de la cadira de braços de la soledat, la sang esmicolada dels laments en la feligresia de les ungles de l’anhel; després les llànties primàries de l’instint, amb la seua trinitat mercenària, aquest cor en fugida de trens i finestres, la parpella despullada en les cuixes, els tristos estats de la matèria en terra, fixat a l’ull pervertit de la mort. Diàriament, en la vigília, bufen els vents de la mort, tremolen les retines en la nit endurida, ―tants minuts de crim com espectres d’agenollats, ossos calcinats en la boca, larves increïbles en la respiració de la son; algun dia deixaré de descendir als inferns, riuré de la nit degollada de la podridura, eixiré del galop del soroll com un rostre fora del manicomi de les paraules. Veuré, després de tot, llampecs diferents a l’espetec de pinyolades, llavis com litorals d’escalfred, vocals enfurismades en la meua llengua, tendres de cabdells? ―Un mai no ho sap. Són terribles les senderes quan són devorades per les dents, quan l’obscenitat no té el poder de redempció, ni l’apacible olor de les hortalisses. Un sempre es troba a mercè de camins incerts: abans fórem vents proporcionals al magnetisme de l’ànsia, flor dels ulls del temps més gratificant; ara és com una tortura caminar a lloms dels líquids foscos del cos, la rancúnia convertida en ira, la visió d’un vent quasi maleït…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PÁJARO DE LA AUSENCIA




La palabra es el único pájaro
que puede ser igual a su ausencia.
Roberto Juarroz





Para sostener los relámpagos, es indispensable domesticarlos en la almohada de los imanes; a más sombras, el alma termina envenenada, la ceniza hija de los huesos, espectro caníbal del reptil que soy; en los labios disidentes de las abejas, bocas crecidas de la ciudad. Hay candiles de dispersas calcinaciones, candelas de sedentarios ríos, puertas cerradas como los perros devorados por el frío, extraños alfileres mordiendo el silencio, el pájaro de rodillas en el nido, caballos estériles en la garganta, al punto de dormitar en la cobija del cansancio, ―ay, aquel beso temblando en la viscosidad de los encajes, la memoria destrozada por el olvido, junto a la cuchara febril del azogue. Ay, la fogata de pájaros de la ausencia y su boca de ahogados disturbios. (Nunca es suficiente el tiempo para extraviarse en la ternura, ni el ardimiento para vaciar todos los burdeles. Tu sexo en mi pecho aligera los caudales del estremecimiento y destraba el candado tibio de la ventana para el ministerio que la reclama.) Cada día tiene sus propios miedos: al oído el estrépito de las emanaciones, la leche de los senos a dos manos, el relámpago en la libélula del desvelo, paredes donde crece la yedra de los labios, el sedimento de las vértebras, en el dedo de la pena mordiendo las aguas negras del ángel repentino del espejo, de la ola en desorden del colibrí. Por cierto que del imán cuelga también la llama del desorden, los nombres rotos del sillón de la soledad, la sangre desmenuzada de los lamentos en la feligresía de las uñas del anhelo; luego las lámparas primarias del instinto, con su trinidad mercenaria, este corazón en fuga de trenes y ventanas, el párpado desnudado en los muslos, los tristes estados de la materia en el suelo, pegado al ojo pervertido de la muerte. A diario, en la vigilia, soplan los vientos de la muerte, tiemblan las retinas en la noche endurecida, ―tantos minutos de crimen como espectros de rodillas, huesos calcinados en la boca, increíbles larvas en la respiración del sueño; algún día dejaré de descender a los infiernos, reiré de la noche degollada de la podredumbre, saldré del galope del ruido como un rostro fuera del manicomio de las palabras. ¿Veré, después de todo, relámpagos diferentes al chasquido de errajes, labios como litorales de escalofrío, vocales enfurecidas en mi lengua, tiernas de cogollos? ―Uno nunca lo sabe. Son terribles las veredas cuando son devoradas por los dientes, cuando la obscenidad no tiene el poder de redención, ni el apacible olor de las hortalizas. Uno siempre está a merced de caminos inciertos: antes fuimos vientos proporcionales al magnetismo del ansia, flor de los ojos del tiempo más gratificante; ahora es como una tortura andar a cuestas los líquidos oscuros del cuerpo, el rencor convertido en ira, la visión de un viento casi maldito…
Del libro "Motel", 2012 (Inédito) 170 pp