domingo, 24 de marzo de 2013

LITORAL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





LITORAL





germinen els jocs agitats de l’escuma en la sal incendiària de les banderes al costat de les aigües el Paradís perdut del tacte desfullat de la sorra hi ha tantes dispersions que ja no recorde el riure de l’argila sacsada per la pluja: dies de ninetes cegues en la tija de l’aurora abans sang el caragol dels espills les àvides incandescències del sexe amb els seus cadàvers prematurs —hui l’horitzó és un ocell balb davall de la pregària invisible de l’insomni ¿Quan fou l’última vegada que pugí les bastides de l’alegría? (la nostàlgia gravita impossible a la vora dels litorals en hores sense sostenidors en la set oblidada en una llàgrima) ja no recorde la pira immolada de l’hivern ni la flama freda de l’arc del cel ni els engonals fèrtils del lacustre pense en el paraigües núbil de les llavors aqueixa és una altra ombra d’aixades joioses inflades a l’hora de la carn al•lucinada a la recerca de l’espai de les illades te’n rius —em digué la pedra tosca de sobte càlida dins de la sang no no me’n ric —he respost a l’inusual i inevitable de la cendra encara tèbia en el sanglot (ofrene l’espiga amb tot i els motius de les lianes amotinades en l’abric perdut dels quatre vents de la pell flagel•lada) amb la simplicitat de la meua roba és suficient per escalfar el fervor o el porus ert dels portals el zenit que embena els meus ulls quan mor la joia indeleble dels afluents: malgrat tot el que va quedant-se busque l’a la b la c de la geografia i fins i tot la gespa peridora de la tendresa la p l’m del perenne l’itinerari del cresol en les mans totes les meues pedres fogueres pòstumes i el fred que crema al niu —tu saps potser el que significa l’irreparable i tots els desvetlaments desplomats de la memòria: els cascos de la joia cada presagi de la boira com teranyina l’escuma evasiva de l’argent viu si fem un recompte ai encendre tant nom fatu acostar els velers consumits de la nit exhalar de nou fosques espelmes obrir una altra volta el cresol del firmament preferesc llavors pensar en les ribes errabundes del somni en les simples humitats del rou en el claustre de certs arcaismes encara vigents en el ventall del crepuscle preferesc sentir el xerric de l’oli a certs sospirs en letargia: les consonants soles no són prometedores e f g h i j damunt de l’esca inversemblant de la vesprada és difícil —em dic, pensar en la pell marró de Penèlope— pensar des d’ací en els vaixells que es perden en el triangle de la destrucció del semen torne a l’a b c d e només per a fer més obstinada la boira el balancí amb paraigües el blau impàvid de Darío la vehemència del safareig de l’esperit la remor arrossega l’embarcació dels ulls ¿és música la vibració dels penya-segats? ¿és cos la nit ungida en el contorn del tacte? —ara sé que l’epidermis pateix de nostàlgies: les vocals em recorden la primera victòria de la llum: a e i o u la primera espina clavada en les temples (riu-te si vols entre els dits de les paraules mai no sigues vehement en la ciutadella de l’alcova amolla el niu com una rebel•lió de brases amolla els teus llavis de nitroglicerina amolla els teus ocells de darrerra nit)…

Baratària, 23.IV.2013

“Litoral” [‘Litoral’], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ







LITORAL






germinan los juegos agitados de la espuma en la sal incendiaria de las banderas junto a las aguas el Paraíso perdido del tacto deshojado de la arena hay tantas dispersiones que ya no recuerdo la risa de la arcilla sacudida por la lluvia: días de pupilas ciegas en el tallo de la aurora antes sangre el caracol de los espejos las ávidas incandescencias del sexo con sus cadáveres prematuros —hoy el horizonte es un aterido pájaro bajo la invisible plegaria del insomnio ¿Cuándo fue la última vez que subí los andamios de la alegría? (la nostalgia gravita imposible a la orilla de los litorales en horas sin sostenes en la sed olvidada en una lágrima) ya no recuerdo la pira inmolada del invierno ni la fría flama del arco iris ni las ingles fértiles de lo lacustre pienso en el paraguas núbil de las semillas esa otra sombra de azadones jubilosos henchidos a la hora de la carne alucinada en pos del espacio de los ijares te ríes —me dijo la piedra pómez de pronto cálida dentro de la sangre no no río —he respondido a lo insólito e inevitable de la ceniza aún tibia en el sollozo (ofrendo la espiga con todo y los motivos de las lianas amotinadas en el refugio perdido de los cuatro vientos de la piel flagelada) con la simplicidad de mi ropa es suficiente para abrigar el fervor o el poro yerto de los portales el cenit que venda mis ojos cuando muero el alborozo indeleble de los afluentes: pese a todo lo que se va quedando busco la a la b la c de la geografía y hasta el césped perecedero de la ternura la p la m de lo perenne el itinerario del candil en las manos todos mis pedernales póstumos y el frío que arde en el nido —vos sabés seguramente lo que significa lo irreparable y todos los desvelos desplomados de la memoria: los cascos del alborozo cada presagio de la niebla como tela de araña la espuma evasiva del azogue si hacemos un recuento ay encender tanto nombre fatuo acercar los veleros consumidos de la noche exhalar de nuevo oscuros cirios abrir otra vez el candil del firmamento prefiero entonces pensar en las orillas errantes del sueño en la simples humedades del rocío en el claustro de ciertos arcaísmos todavía vigentes en el abanico del crepúsculo prefiero oír el chirrido del aceite a ciertos suspiros aletargados: las consonantes solas no son promisorias e f g h i j sobre la yesca inverosímil de la tarde es difícil —me digo, pensar en la piel marrón de Penélope— pensar desde aquí en los barcos que se pierden en el triángulo de la destrucción del semen vuelvo a la a b c d e sólo para hacer más obstinada la niebla el columpio con paraguas el azul impávido de Darío la vehemencia del charco del espíritu el murmullo arrastra la embarcación de los ojos ¿es música la vibración de los acantilados? ¿es cuerpo la noche ungida en el contorno del tacto? —ahora sé que la epidermis adolece de nostalgias: las vocales me recuerdan la primer victoria de la luz: a e i o u la primera espina clavada en las sienes (ríete si quieres entre los dedos de las palabras jamás seas vehemente en la ciudadela de la alcoba suelta el nido como una rebelión de brasas suelta tus labios de nitroglicerina suelta tus pájaros de última noche)…

Barataria, 23.IV.2013






No hay comentarios: