UDOL
Aixeque la salmorra fins a l’infinit de l’udol. Res no
fa suposar
diferent el desterrament o el metall dels grills
clavats en les temples.
Refaig des del bescoll els sofismes, 
el llençol somnàmbul de les pors
i aquest somni de trens com insecte en desbandada.
Mossegue els gargamells de la meua pròpia idiotesa, 
aquesta follia en sèpia de l’agonia, 
mossegue l’estranya consciència que tenen els claus i
els trastos vells, 
reprimesc l’espill trencat de l’horitzó: 
sempre l’harmonia és fals balcó
per on es juga a la voracitat de qualsevol decrepitud.
A sota de la lluna circumdant, el mateix infern
estrany de les paraules.
San Francisco, CA, 2013
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
AULLIDO
Elevo la salmuera hasta el infinito del aullido. Nada
hace suponer
diferente el destierro o el metal de los grillos
clavados en las sienes.
Rehago desde el pescuezo los sofismas, 
la sábana sonámbula de los miedos
y ese sueño de trenes como insecto en desbandada.
Muerdo las fauces de mi propia idiotez, 
esta locura en sepia de la agonía, 
muerdo la extraña conciencia que tienen los clavos y
los chunches
viejos, reprimo el espejo roto del horizonte: 
siempre la armonía es falso balcón
por donde se juega a la voracidad de cualquier decrepitud.
Debajo de la luna circundante, el mismo infierno
extraño de las palabras.
San Francisco, CA, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga

 
