LABERINT
No hi ha camí sense que escometa la cendra plural de
l’alè.
(Joc al bestiari i
al vèrtex del deliri,
a l’anatomia alada
dels peixos i a les absències àcides del temps.)
Res no té sentit en les concavitats de l’eco, ni les
estranyes xarxes
de l’espera i el crepuscle: estic cansat de suportar
la història
i els jardins emblanquinats del sospir;
a certes hores tot és indesxifrable, dia i nit
l’opulència
de les teranyines, l’esclafit de les baralles,
els llindars tallats pel vent, els àvids secrets com
una llança.
Davant de la meua pròpia natura, la inclemència
soterrada del sanglot.
Davant dels carrerons forassenyats de les ruïnes,
l’atri del cataclisme.
San Francisco, CA, 2013
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
LABERINTO
No hay camino sin que embista la plural ceniza del
aliento.
(Juego al
bestiario y al vértice del delirio,
a la anatomía
alada de los peces y a las ausencias ácidas del tiempo.)
Nada tiene sentido en las concavidades del eco, ni las
extrañas redes
de la espera y el crepúsculo: estoy cansado de
soportar la historia
y los jardines encalados del suspiro;
a ciertas horas todo es indescifrable, día y noche la
opulencia
de las telarañas, el tableteo de las barajas,
los umbrales sajados por el viento, los ávidos
secretos como una lanza.
Ante mi propia naturaleza, la inclemencia soterrada
del sollozo.
Ante los callejones desaforados de las ruinas, el
atrio del cataclismo.
San Francisco, CA, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
