domingo, 17 de enero de 2021

LABERINT│ LABERINTO

 

Imagen Pinterest




LABERINT

 

 

No hi ha camí sense que escometa la cendra plural de l’alè.

(Joc al bestiari i al vèrtex del deliri,

a l’anatomia alada dels peixos i a les absències àcides del temps.)

Res no té sentit en les concavitats de l’eco, ni les estranyes xarxes

de l’espera i el crepuscle: estic cansat de suportar la història

i els jardins emblanquinats del sospir;

a certes hores tot és indesxifrable, dia i nit l’opulència

de les teranyines, l’esclafit de les baralles,

els llindars tallats pel vent, els àvids secrets com una llança.

Davant de la meua pròpia natura, la inclemència soterrada del sanglot.

Davant dels carrerons forassenyats de les ruïnes, l’atri del cataclisme.

San Francisco, CA, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

 

LABERINTO

 

 

No hay camino sin que embista la plural ceniza del aliento.

(Juego al bestiario y al vértice del delirio,

a la anatomía alada de los peces y a las ausencias ácidas del tiempo.)

Nada tiene sentido en las concavidades del eco, ni las extrañas redes

de la espera y el crepúsculo: estoy cansado de soportar la historia

y los jardines encalados del suspiro;

a ciertas horas todo es indescifrable, día y noche la opulencia

de las telarañas, el tableteo de las barajas,

los umbrales sajados por el viento, los ávidos secretos como una lanza.

Ante mi propia naturaleza, la inclemencia soterrada del sollozo.

Ante los callejones desaforados de las ruinas, el atrio del cataclismo.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


CONJECTURES│ CONJETURAS

 

Imagen Pinterest




CONJECTURES

 

 

En quin regne els espills deixen de ser agònics fragments del temps?

En quins jardins l’oblit és un altre jardí i no desert?

—No sé si importen les meues preguntes. No importa.

Vós, que t’endugueres el mar i els seus noms ofegats, ho sabràs.

Tremolen com lleus telegrames, els rellotges inescrutables de l’escuma;

ens mossega el genet dels somnis, el bar de mala mort,

amb nosaltres la ciutat desconeguda de les paraules,

les imatges d’un llenguatge

sense llànties o el mirotejament d’una porta en la penombra.

(Cada jornada cintra els seus propis epitafis. De segurs que en la infinitud

les papallones blaves són objecte d’escalpels

o d'agulles amorosament perverses per a la immolació.)

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

 

CONJETURAS

 

 

¿En qué reino los espejos dejan de ser agónicos fragmentos del tiempo?

¿En qué jardines el olvido es otro jardín y no desierto?

—No sé si importan mis preguntas. No importa.

Vos, que te llevaste el mar y sus nombres ahogados, lo sabrás.

Tiemblan como leves telegramas, los relojes inescrutables de la espuma;

nos muerde el jinete de los sueños, el bar de mala muerte,

con nosotros la ciudad desconocida de las palabras,

las imágenes de un lenguaje

sin lámparas o el espejeo de una puerta en la penumbra.

(Cada jornada cimbra sus propios epitafios. Seguro que en el sinfín

las mariposas azules son objeto de escalpelos

o de agujas amorosamente perversas para la inmolación.)

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


SOTA FOC│ BAJO FUEGO

 

Imagen Pinterest



SOTA FOC

 

 

Sota del foc, els espills trencats de la gola.

Les flames mosseguen

els jardins i el fullatge de les serradores.

En el meu darrer periple consumí els hivernacles i les finestres

i carrers i els coixins i les ferradures que ens deixa al pit

la lluna negra dels aromes nocturns

i el capçal on cegues canten les estàtues.

(Avui només és el tatuatge que té el seu propi desvari en les illades.)

Passat el vent, és un altre foc en el trau del calendari;

cada hora carbonitzada té els teulats ensorrats,

i aquesta fullaraca atònica de pètals tancats.

A les nits passege amb la meua estupidesa al damunt i pense

en el proïsme, fingesc un blues d’amorosos confins

San Francisco, CA, 2013

 

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

 

BAJO FUEGO

 

 

Bajo el fuego, los espejos quebrados de la garganta.

Las llamas muerden

los jardines y el follaje de los aserraderos.

En mi último periplo consumí los invernaderos y las ventanas

y calles y los cojines y las herraduras que nos deja en el pecho

la luna negra de los aromas nocturnos

y la almohada donde ciegas cantan las estatuas.

(Hoy sólo es el tatuaje que tiene su propio devaneo en los ijares.)

Pasado el viento, es otro fuego en el ojal del calendario;

cada hora carbonizada tiene los tejados derrumbados,

y esa hojarasca atónica de pétalos cerrados.

En las noches deambulo con mi estupidez a cuestas y pienso

en el prójimo, finjo un blues de amorosos confines

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga



NIT ESPESSA│ NOCHE ESPESA

 

Imagen cogida de la red




NIT ESPESSA

 

 

Construesc les paraules als cantons dels parcs:

Als ulls es trenca la franel•la del sol i els teulats.

A les mans, la missatgeria de la tempesta,

les fulles que persisteixen a cobrir les sabates i l’alè.

(Sovint els ulls es tornen còmplices de l’aleteig.)

Vaig sigilós com si es tractara d’un toc de queda,

el dia té més desigualtats que un país del Tercer Món.

Caben en un cudol totes les proeses i tragins de les voravies?

Per a trobar la resposta comence a desarmar l’argila

de tots els objectes, l’argila de la pols i els xiprers.

Ara és una ombra seca com el dol o una ferida pretèrita.

Cau la lluna i m’ofega en els racons de la nit:

Malgrat la melangia llostreja i crema sempre el quinquè del desig,

i no hi ha fatiga en aquests carrers de luxúria.

(Una rocola espessa de fum em recorda Village People.)

San Francisco, CA, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

NOCHE ESPESA

 

 

Construyo las palabras en las esquinas de los parques:

en los ojos se quiebra la franela del sol y los tejados.

En las manos, la mensajería de la tormenta,

las hojas que persisten en cubrir los zapatos y el aliento.

(A menudo los ojos se tornan cómplices del aleteo.)

Voy sigiloso como si se tratase de un toque de queda,

el día tiene más desigualdades que un país del Tercer mundo.

¿Caben en un guijarro todas las proezas y trajines de las aceras?

Para encontrar la respuesta empiezo a desarmar la arcilla

de todos los objetos, la arcilla del polvo y los cipreses.

Ahora es una sombra seca como el luto o una herida pretérita.

Cae la luna y me ahoga en los rincones de la noche:

pese a la melancolía amanece y arde siempre el quinqué del deseo,

y no hay fatiga en estas calles de lujuria.

(Una rocola espesa de humo me recuerda a Village People.)

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga