sábado, 20 de septiembre de 2014

LABERINT

Imagen cogida de la red




LABERINT




Em declare impotent fora de les meues sabates. Pertot l’ull obri laberints,
i ferides que quedaren en les ombres de l’alé.
Enmig de tanta nostàlgia, les lluernes es tornen tabú en le randes;
en l'apogeu de l’insomni, els centímetres del mar o la seua forma consumada.
Cap a on tira l’horitzó els seus lents carrers?
Des de la perversió del coixí, quin rumb té la fam i la seua seqüela?
(Sempre hi ha hores darreres per a la defunció dels xiprers)
Si més no això em sembla quan vull fugir dels sobresalts.
En la foguera flotant de les portes, el gran teatre dels somnis llançat
a l’aigua de les cèquies: degota la llum peixos d’arna.
Quan madura l’irremeiable, és desmesurada las meua mateixa misèria.
(Supose que també el silenci és un laberint amb els seus propis designis.)

“Laberint” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ 





LABERINTO





Me declaro impotente fuera de mis zapatos. Por doquier el ojo abre laberintos,
y heridas que quedaron en las sombras del aliento.
En medio de tanta nostalgia, las luciérnagas se vuelven un tabú en los encajes;
en el apogeo del insomnio, los centímetros del mar y su forma consumada.
¿Hacia dónde tira el horizonte sus lentas calles?
Desde la perversión de la almohada, ¿qué rumbo tiene el hambre y su secuela?
(Siempre hay horas postreras para la defunción de los cipreses)
Al menos eso me parece cuando quiero fugarme de los sobresaltos.
En la hoguera flotante de las puertas, el gran teatro de los sueños echado
al agua de las acequias: gotea la luz peces de polilla.
Cuando madura lo irremediable, es desmedida mi propia miseria.
(Supongo que también el silencio es un laberinto con sus propios designios.)

Barataria, 17.IX.2014