sábado, 23 de enero de 2021

SOBRETAULA│ SOBREMESA

 

Imagen Pinterest




SOBRETAULA

 

 

Al peu del fogó, els malabars de la tinta i el vi:

la nit i la voluntat i el brunzit de la impaciència

com a protagonistes de la nuesa de les pupil•les.

Tal un retrat dissolt en el mar, els trens empantanats

en les fotografies

i aquesta mena de multiplicar les paraules al calor dels comiats.

Després de caminar per les rajoles de la fam,

la sobretaula despullada

d’ombres, i el jade les lluernes en la seua pròpia harmonia.

(En algun lloc del planeta hi ha urgències

i treves i oracles insolubles.)

Enmig del bosc de la lectura, potser escriuré la meua autobiografia,

Poter hauré de prestar-li els ulls a l’estany de la nit.

mentre pense en l’aurora devorant-me en flames…

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

SOBREMESA

 

 

Al pie del fogón, los malabares de la tinta y el vino:

la noche y la voluntad y el zumbido de la impaciencia

como protagonistas de la desnudez de las pupilas.

Tal un retrato disuelto en el mar, los trenes empantanados

en las fotografías

y esta suerte de multiplicar las palabras al calor de los adioses.

Después de caminar sobre las baldosas del hambre,

la sobremesa despojada

de sombras, y el jade las luciérnagas en su propia armonía.

(En algún lugar del planeta hay urgencias

y treguas y oráculos insolubles.)

En medio del bosque de la lectura, quizá escriba mi autobiografía,

quizá deba prestarle los ojos al estanque de la noche.

mientras tanto pienso en la aurora devorándome en llamas…

San Francisco, CA, 2013

 

 

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


BANCA│ BANCA

 

Imagen Pinterest




BANCA

 

 

En quina banca oblidadissa el rostoll mossega les sabates?

A quina ciutat il•lusa l’alè divaga la seua desconfiança i les seues pors?

—L’ull amb els seus detalls captura els inconscients quotidians,

la variada tristesa dels vaixell, l’èxtasi insular dels esclats.

Al contravent de les mirades, preferesc ferir-me amb la llum

i tocar la mudesa immòbil d’algun ocell.

(A cada descens sempre ens sobreviuen els miratges,

i aquesta foguera del nosaltres en les pestanyes);

no sé si els peus, —mentrestant— podran resistir el tumult,

aquests desnivells que produeix la temperatura del deliri.

La respiració de cada dia torna incolor el fullatge de la saliva.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

 

BANCA

 

 

¿En qué banca olvidadiza el rastrojo muerde los zapatos?

¿En qué ciudad ilusa el aliento divaga su desconfianza y sus temores?

—El ojo con sus detalles captura los inconscientes cotidianos,

la variada tristeza de los barcos, el éxtasis insular de los destellos.

En el contraviento de las miradas, prefiero herirme con la luz

y tocar la mudez inmóvil de algún pájaro.

(En cada descenso siempre nos sobreviven los espejismos,

y esa hoguera del nosotros en las pestañas);

no sé si los pies, —entretanto— puedan resistir el tumulto,

esos desniveles que produce la temperatura del delirio.

La respiración de cada día vuelve incoloro el follaje de la saliva.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


CERTESES│ CERTEZAS

 

Imagen Pinterest





CERTESES

 

 

Quantes vegades al dia creix la mentida? Transpira de cansament el rellotge.

El granit i els malsons subverteixen la paraula fins a tornar invisible

el caos que s’obri als pensaments.

—Després de tot, un dia de tants, entenguí que l’innombrable

té preu: res com romandre en la blancor del temps amb tot

i el seus revessos. (L’eternitat tot i que incomode, finalment, es construeix

amb cada una d’aqueixes certeses que il•luminen el camí o el propi

calabós de la consciència.)

Avui, tanmateix, sé que no ès fàcil desfer-se de les brases.

La vida té el seu propi cauce, encara que siga aquest d’ombres i despulles…

San Francisco, CA, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

CERTEZAS

 

 

¿Cuántas veces al día cunde la mentira? Transpira de cansancio el reloj.

El granito y las pesadillas subvierten la palabra hasta tornar invisible

el caos que se abre a los pensamientos.

—Después de todo, un día de tantos, entendí que lo innombrable

tiene precio: nada como permanecer en la blancura del tiempo con todo

y sus reveses. (La eternidad aunque incomode, al final, se construye

con cada una de esas certezas que iluminan el camino o el propio

calabozo de la conciencia.)

Hoy sé, sin embargo, que no es fácil deshacerse de los rescoldos.

La vida tiene su propio cauce, aunque sea éste de sombras y despojos…

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


NIT OBSCURA│ NOCHE OSCURA

 

Imagen Pinterest




NIT OBSCURA

 

 

Després de mossegar els talons del dia, la nit obscura en la sal delirant

del sanglot, la infància perduda en la boca de la fatiga.

(Tot acaba com peixos retorçats en la foscor); el colp de la tinta

en les parets de la lluna i el semen a foc lent del deliri.

La fam miserable de la serp és una nosa: la disbauxa

de la imaginació i la seua porta d’ulls de gos.

La saviesa del perill enmig de la tempesta, la llibertat clandestina dels sacrilegis.

—En algun lloc de l’incendi de la foscor, la major foguera

del bisturí i els seus perills aguaitants com el desgel de la marea.

Ara sé que el somnambulisme m’arriba fins als pulmons…

San Francisco, CA, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

NOCHE OSCURA

 

 

Después de morder los talones del día, la noche oscura en la sal delirante

del sollozo, la infancia perdida en la boca de la fatiga.

(Todo termina como peces retorcidos en la oscuridad); el golpe de la tinta

en las paredes de la luna y el semen a fuego lento del delirio.

El hambre miserable de la serpiente es un fastidio: el desenfreno

de la imaginación y su puerta de ojos de perro. La sabiduría del peligro

en medio de la tormenta, la libertad clandestina de los sacrilegios.

—En algún lugar del incendio de la oscuridad, la mayor hoguera

del bisturí y sus peligros acechantes como el deshiele de la marea.

Ahora sé que el sonambulismo me llega hasta los pulmones…

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga