domingo, 10 de marzo de 2013

TEMPESTA

Imagen cogida del blog berthroile.blogspot.com







TEMPESTA




Des dels reguers del teulat, la fúria de l’agua. Tots els dies fixats
a la boca tancada del sucre.
(Al buit de la claraboia, ebrietat de malsons, el got ple de l’aixeta.)
Com un destí desviscut, aquesta campana de pa al meu alé,
l’oïda a l’aire de les hores, cicles esdevinguts senderes.
(Si la pluja fóra la meua llum deixaria d’anar a fosques, mocador secret
entre les meues mans, pedra de sempre.)

Si en el vol, el rou mulla la claror, la boca que haurà de mossegar la fusta,
entre una branca i una altra, doble ala en l’aigua persistent.
Tota l’olor a terra sense escindir-se: els sentits majors en el silenci
aquest aire que esgarrapa unànime el pol•len.
(La finestra des de la taul deixa veure la seua boira persuassiva.)

Baratària, 01.III.2013

“Tempesta” [Tormenta], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





TORMENTA




Desde las acequias del tejado, la furia del agua. Todos los días pegados
a la boca cerrada del azúcar.
(En el hueco del tragaluz, ebriedad de pesadillas, el vaso lleno del grito.)
Como un destino desvivido, esta campana de pan en mi aliento,
el oído al aire de las horas, ciclos vueltos senderos.
(Si la lluvia fuera mi luz, dejaría de andar a oscuras, secreto pañuelo
entre mis manos, piedra de siempre.)

Si en el vuelo, el rocío moja la claridad, la boca que habrá de morder la madera,
entre una rama y otra, doble ala en el agua persistente.
Todo el olor a tierra sin escindirse: los sentidos mayores en el silencio
este aire que escarba unánime el polen.
(La ventana desde la mesa deja ver su niebla persuasiva.)

Barataria, 01.III.2013