domingo, 27 de mayo de 2018

CAVIL·LACIONS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






CAVIL·LACIONS




Cap a quin futur les obliqüitats de la fullaraca i els seus ara mentre discorren en el temps: vaig mut de precipicis quan el vent em persuadeix.

Les fugides sempre fan sagnar l’ànima. Llegiu el testament de les meues cicatrius i els trencs d’alba sense sabates del somriure.

Pel que sembla no ens serveix l’infinitiu dels ulls, ni els embarcaments sordmuts de l’alé.

(Un inventa hores, ulls, fotografies i crisantems. Vivim en l’engany i en la morositat de l’intangible. Després la sal i la seua fogaina de salmorra.)…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CAVILACIONES




Hacia qué futuro las oblicuidades de la hojarasca y sus ahoras mientras discurren en el tiempo: voy mudo de precipicios cuando el viento me persuade.

Siempre las huidas hacen sangrar el alma. Leed el testamento de mis cicatrices y los amaneceres sin zapatos de la sonrisa.

Al parecer no nos sirve el infinitivo de los ojos, ni los embarques sordomudos del aliento.

(Uno inventa horas, ojos, fotografías y crisantemos cercenados. Vivimos en el engaño y en la morosidad de lo intangible. Luego la sal y su fogata de salmuera.)…

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga