lunes, 5 de julio de 2021

 

© Fotografía de Rodney Smith


ÚLTIMA NIT

 

 

La noche última el viento silbaba tan fuerte que creí

iba a derribar las rocas de cartón.

Giorgio De Chirico

 

 

Apilats al pit els espills vermells de l’últim vent que desperta enmig de les fulles de tinta del quadern dels morts: allà, el fang acumulat en la tendresa de les infàncies descalces, la taula amb els seus estralls d’ulls, esguitada d’asfíxies. Recorde l’última nit dissolta en les meues mans, mentre esglaia el fil d’insomnis en el buit de les parpelles. Al rellotge li passa aquest silenci, feixuc, terrible i ambigu i les pors d’una espera infructuosa.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ÚLTIMA NOCHE

 

 

La noche última el viento silbaba tan fuerte que creí

iba a derribar las rocas de cartón.

Giorgio De Chirico

 

 

Apilados en el pecho los espejos rojos del último viento que despierta en medio de las hojas de tinta del cuaderno de los muertos: allí, el barro acumulado en la ternura de las infancias descalzas, la mesa con sus estragos de ojos, salpicada de asfixias. Recuerdo la última noche disuelta en mis manos, mientras asusta el hilo de insomnios en el vacío de los párpados. Al reloj le sucede este silencio, torpe, terrible y ambiguo y los temores de una espera infructuosa.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


CREPUSCLE DE L’ÀNIMA │ CREPÚSCULO DEL ALMA

 

Imagen FB de Pere Bessó


CREPUSCLE DE L’ÀNIMA

 

 

…suena la música que se pierde en los tejados.

Charles Baudelaire

 

 

Al damunt de la teulada cau l’harmònica del crepuscle com un arc de sant Martí de crescuda molsa. A la nit, l’ombra és llarga de robes; creix el so damunt de la llum, el carrer que bull de lluernes i artèries, aquest mirar callat la carn que s’esfuma en l’absolut de l’ànima. Una cadira de pedra tremola quan avança el fred de l’èxtasi de les requincalles.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

CREPÚSCULO DEL ALMA

 

 

…suena la música que se pierde en los tejados.

Charles Baudelaire

 

 

Sobre el tejado cae la armónica del crepúsculo como un arcoíris de crecido musgo. En la noche, la sombra es larga de ropas; crece el sonido sobre la luz, la calle que bulle de luciérnagas y arterias, este mirar callado la carne que se esfuma en el absoluto del alma. Una silla de piedra tiembla cuando avanza el frío del éxtasis de los tiliches.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga