VERSIÓ DEL FOC
Sagne de peus i mans, però aprenguí a
caminar enmig
de la desbandada. Deixí les crosses
clavades al cel,
mentre les agulles de cap mirotejaven
en la nit.
(En cada soterrani cremaven cossos fratricides, la
complicada simetria
dels murs i l’estrany camí dels que parlen de
l’amor.)
Des de llavors he volgut esborrar els
precipicis líquids
de la perversió i salvar-me de
l’insomni de l’avenir d’escalpels,
dels panys: no és fàcil, clar, pensar
en tots els detalls,
sense transitar el pont del passat de
les argolles de la fam,
sense veure el cavall de la tenebra
al llindar dels amargs tramvies
soscavats als ulls. No és fàcil una
intempèrie sense codi postal.
Obert el cofre i les seues
incandescències, amb seguretat puc veure la destral
a l’aguait i la seua gola intoxicada
de congestes.
Ja no hi ha màgia sinó espant en
aquesta torxa que vacil•la entre ales
i ossos, entre gestos frenètics una
flassada d’agulles de cap.
Arribat a un punt els vaixells es
difuminen dins de boques grises.
San Francisco, CA, 2013
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
VERSIÓN DEL FUEGO
Sangro de pies y manos, pero aprendí
a caminar en medio
de la desbandada. Dejé las muletas
clavadas en el cielo,
mientras los alfileres espejeaban en
la noche.
(En cada sótano ardían cuerpos fratricidas, la
complicada simetría
de los muros y el extraño camino de los que
platican del amor.)
Desde entonces he querido borrar los
precipicios líquidos
de la perversión y salvarme del
insomnio del porvenir de escalpelos,
de las cerraduras: no es fácil,
claro, pensar en todos los pormenores,
sin transitar el puente del pasado de
las argollas del hambre,
sin ver el caballo de la tiniebla en
el umbral de los amargos tranvías
cavados en los ojos. No es fácil una
intemperie sin código postal.
Abierto el cofre y sus
incandescencias, de seguro puedo ver el hacha
al acecho y su garganta intoxicada de
ventisqueros.
Ya no hay magia sino espanto en esta
antorcha que vacila entre alas
y huesos, entre gestos frenéticos y
una cobija de alfileres.
Llegado a un punto los barcos se
difuminan dentro de bocas grises.
San Francisco, CA, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
