jueves, 17 de diciembre de 2020

ACOLLIMENT│ ACOGIMIENTO

 

Imagen Pinterest




ACOLLIMENT

 

 

Estranye, per cert, els cementiris i la vella estació de trens de la meua infància: els morts sempre toca deixar-los viure amarats de nostàlgia. Calm és el paisatge en el degoteig extrem de les al•leluies. En la destrossa de genolls, els espills sagnen sarpats de sal. “Ombra o veritat que creua melodiosa, sentim els nostres peus paralitzats”…

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

ACOGIMIENTO

 

 

Extraño, por cierto, los cementerios y la vieja estación de trenes de mi infancia: a los muertos siempre hay que dejarlos vivir empapados de nostalgia. Calmo es el paisaje en el goteo extremo de los aleluyas. En el destrozo de rodillas, los espejos sangran puñados de sal. “Sombra o verdad que cruza melodiosa, sentimos nuestros pies paralizados”…

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


SINUOSITATAT DEL BATEC│ SINUOSIDAD DEL PÁLPITO

 

Imagen Pinterest



SINUOSITATAT DEL BATEC

 

 

Algú enfolleix en aquesta cadira d’ossos i boira,

com si fóra un abric de pedra.

Al llarg dels anys un escolta molls al pit i trens

que salpen des de la sang.

Sovint passa que els pensaments es gangrenen

o prostitueixen al voltant de tants ungüents,

com aquella ombra de pluja remota que bota en les voreres

dels monts de pietat, en la llum enfonsada d’algun antre.

I mai no s’esvaeix per molt que obstruesca el pols

de la gola. O arremeta la set amb dits foscos.

De vegades, només la idea de renunciar conforta.

De vegades, també, se’ns acosta un xàfec de ganivets,

un fil desplomat de llunyanies

un escapulari fet d’ improvisats ocells.

L’espera en si mateixa és una costella erta de dates i agonies.

Ho veig en el somni circular del so de les hores.

En aquest sisme de ficcions maduren els enderrocs i els morts,

i les macadures de la sinuositat dels cresols.

En la distància envelleixen les ferides o es prolonguen les sabates.

.

.

 

SINUOSIDAD DEL PÁLPITO

 

 

Alguien enloquece en esta silla de huesos y niebla,

igual si fuese un abrigo de piedra.

A lo largo de los años uno escucha muelles en el pecho y trenes

que zarpan desde la sangre.

Pasa a menudo que los pensamientos se engangrenan

o prostituyen alrededor de tantos ungüentos,

como aquella sombra de lluvia remota que brinca en las aceras

de los montepíos, en la luz hundida de algún antro.

Y nunca se desvanece por más que obstruya el pulso

de la garganta. O arremeta la sed con dedos oscuros.

A veces, solo la idea de renunciar conforta.

A veces, también, se nos arrima un aguacero de cuchillos,

un hilo desplomado de lejanías

un escapulario hecho de improvisados pájaros.

La espera en sí misma es una costilla yerta de fechas y agonías.

Lo veo en el sueño circular del sonido de las horas.

En este sismo de ficciones, maduran los escombros y los muertos,

y los magullones de la sinuosidad de los candiles.

En la distancia envejecen las heridas o se prolongan los zapatos.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


SIGNES DE L’ESPERA│ SIGNOS DE LA ESPERA

 

Imagen Pinterest




SIGNES DE L’ESPERA

 

 

L’horitzó m’arrossega cap aquell grapat de porus impetuosos: hi ha ací una cridòria en el deliri dels ulls, un món de vols precipitats, la terra curullada a punt d’incendiar-se.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

SIGNOS DE LA ESPERA

 

 

El horizonte me arrastra hacia aquel puñado de poros impetuosos: hay ahí un griterío en el delirio de los ojos, un mundo de precipitados vuelos, la tierra colmada a punto de incendiarse.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


SINGLOT D’IMPACIÈNCIES│ HIPO DE IMPACIENCIAS

 

Imagen Pinterest



SINGLOT D’IMPACIÈNCIES

 

 

Era la mateixa humitat als ulls, el mateix cel que sonava

a grisos, la mateixa enfiladissa de borrissols entre els dits.

Un singlot de impaciències l’animal de la follia.

Una placenta de peus foscos en el formigueig endimoniat

del llenç de vocals enmig de les cames.

Ací l’arpó als genolls del crit, refugi de cornises.

Davant de la perplexitat d’un viatge de cendra, l’espantall

inexorable del destí.

El midó de culpes que sempre culmina en destrosses.

Pense en el confús abecedari dels forats i  en el dèbil

pètal que serveix de vestit en aquest restar a senyes del fum.

A estones un voltor de runes és la més grata companyia

en aquest desassossec de la ferida.

No sé, doncs, si hi ha una lluna diferent d’aquesta ombra d’espill

que veig caminant en el cresol de la vesprada.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

HIPO DE IMPACIENCIAS

 

 

Era la misma humedad en los ojos, el mismo cielo que sonaba

a grises, la misma enredadera de vellos entre los dedos.

Un hipo de impaciencias el animal de la locura.

Una placenta de pies oscuros en el hormigueo endiablado

del lienzo de vocales en medio de las piernas.

Ahí el arpón a las rodillas del grito, refugio de cornisas.

Ante la perplejidad de un viaje de ceniza, el espantapájaros

inexorable del destino.

El almidón de culpas que siempre culmina en destrozos.

Pienso en el confuso abecedario de los agujeros y en el débil

pétalo que sirve de traje en este estar a señas del humo.

A ratos un buitre de escombros es la más grata compañía

en este desasosiego de la herida.

No sé, pues, si existe una luna diferente a esta sombra de espejo

que veo caminando en el candil de la tarde.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga