lunes, 25 de septiembre de 2017

INFINITUD DEL FOC

Imagen cogida de Pinterest






INFINITUD DEL FOC




A l’ull que desclava el foc els detalls irremeiables de la infinitud: aquestes altres determinacions que no caben en el badall ni en les estacions del tinter ni en el bosc que acumulen les ulleres sempre hi ha alguna cosa més enllà de l’angoixa de la mort i la seua bellesa de constel·lacions fatigada de tants rostres i noms arrange les meues gambades fins que abaste un estat d’aplom tot té el biaix àdhuc el degoteig del sexe somort els tovallons roncs de la taula l’acabussament de la remullada en dejú el ferment que s’acreix davall de les flassades després un vol retrocedir davant de l’estrany del temps que oprimeix a cel ras després no sé les taules de la fe i aquesta vocació anímica de l’agnosticisme i la facultat del fil que frega ungles i galop ací on llig els llenys del sacrifici i la cendra frunzida dels ocells derruïts i l’escuma inusitada de l’ebrietat i el risc a les embastades de la foscor ningú per cert no inventaria totes les morts que ha patit junt amb el martiri cremat dels jardins davant dels trossets de tristesa repasse cadascuna de les estampetes i postals el flaix encara mullat de les paraules i el seu destí: mai no hi hagué tutelatge llevat de la pols i els genolls degastats i la boca seca en el fons de l’aigua —passa que sempre he d’ascendir enllà de la ràfega humida del fum i obrir els quatre costats de la immolació o relliscar en la meua pròpia escopidora després callar les pèrdues de la resignació cremar les espines dels punts cardinals arraulir-me on ningú no em mire traure-li la cara a l’estranyesa del fugaç (per descomptat que mai no és fàcil entendre la tendresa ni reprendre urgentment tots els ensenyaments dels mugrons acomiadar l’hivern asprament deixar de recordar l’ocellet de la primavera o deixar de llavar els roncs de la desmemòria el cert és que arribem a la vora del forat de l’alteritat ara es repeteix la sal en la gola la sal que mai no deixà de ser a la ferida jure que encara sent la llengua atrapada en l’expectació en la finestra maldestra de la boira) qualsevol pot desdir-me en acabant de tot: escriure és només una excusa per a minvar l’abandonament tot és estrany al cap i a la fi quan la pluja ha passat: les mosques en la ferida les arrugues que es pleguen en la gola i fins i tot els morts a la gatzoneta damunt de la gespa la soledat ens bada l’angoixa i arrossega el brou de l’esbufec i cava en el no-res fins a obrir els gemecs de la nit ara només em resta cremar les hèrnies de la torbació i recollir els resquills del teu sexe i gaudir l’arbitrarietat de la disfressa amb totes les mans suïcides del foc ja finit fer-li pessigolles a l’alba i emmudir d’eruga davall dels arrels dels xiprers…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





INFINITUD DEL FUEGO




En el ojo que desclava el fuego los pormenores irremediables de la infinitud: esas otras determinaciones que no caben en el bostezo ni en las estaciones del tintero ni en el bosque que acumulan las ojeras siempre hay algo más allá de la angustia de la muerte y su belleza de constelaciones fatigado de tantos rostros y nombres reacomodo mis zancadas hasta alcanzar un estado de aplomo todo tiene sesgo aun el goteo del sexo mortecino las servilletas roncas de la mesa el enviste del remojón en ayunas el fermento que se acrecienta debajo de las cobijas después uno quiere retroceder ante lo extraño del tiempo que oprime a cielorraso después no sé las tablas de la fe y esta vocación anímica del agnosticismo y la facultad del filo que roza uñas y galope ahí donde leo los leños del sacrificio y la ceniza fruncida de los pájaros derruidos y la espuma inusitada de la ebriedad y el riesgo a los hilvanes de la oscuridad nadie por cierto inventarea todas las muertes que ha padecido junto con el martirio quemado de los jardines frente a los pedacitos de tristeza repaso cada una de las estampillas y postales el destello aun mojado de las palabras y su destino: nunca hubo tutelaje salvo el polvo y las rodillas degastadas y la boca seca en el fondo del agua —ocurre que siempre debo descender más allá de húmeda ráfaga del humo y abrir los cuatro costados de la inmolación o resbalar en mi propia escupidera luego callar los extravíos de la resignación quemar las espinas de los puntos cardinales acurrucarme donde nadie me mire quitarle el rostro a la extrañeza de lo fugaz (por supuesto que nunca es fácil entender la ternura ni retomar con urgencia todas las enseñanzas de los pezones despedir al invierno con asperezas dejar de recordar el pajarillo de la primavera o dejar de lavar los ronquidos de la desmemoria lo cierto es que llegamos al borde del agujero de la otredad ahora se repite la sal en la garganta la sal que nunca dejó de estar en la herida juro que todavía siento la lengua atrapada en la expectación en la torpe ventana de la niebla) cualquiera puede desdecirme después de todo: escribir sólo es una excusa para atenuar el abandono todo es extraño después de todo cuando la lluvia ha pasado: las moscas en la herida las arrugas que se pliegan en la garganta y hasta los muertos en cuclillas sobre el césped la soledad nos quiebra la angustia y arrastra el caldo del resoplido y cava en la nada hasta abrir los gemidos de la noche ahora solo me queda quemar las hernias de la turbación y recoger las esquirlas de tu sexo y gozar la arbitrariedad del disfraz con todas las manos suicidas del fuego ya fenecido hacerle cosquillas al alba y enmudecer de oruga debajo de las raíces de los cipreses…
Barataria, 2017