jueves, 15 de mayo de 2014

LAVABO

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




LAVABO




Este fermento de ebriedad, ha dado un salto hacia mis fuerzas, y auspicia,
bajo todos los climas y las horas, un gran concierto frío y una erosión inobjetable.
Julio Llinas




Després de tot els lavabos Aquil•les i la Tortuga el camí l’existència o no dels rellotges la claror invisible que es converteix en àngel és profunda la intimitat de no assolir mai l’ull del somni on la nit pigmenta el pelatge de la lluna i el pit salta com una granota bramant damunt de les fulles i lianes de la intempèrie udole en presència dels rostolls aguse l’olfacte mitològic dels espills el ramat d’escopetes de la clarividència quan muir i no muir muir irascible foll sense jubilar les voravies gruny davant de la contemporaneïtat dels juraments: l’únic que em manté dempeus és la direcció del cataclisme el nosaltres com ferralla aparcada en el predi de les ombres ( “si algú passava per aquest pont d’una part a l’altra, ha de jurar primer a on i a què va; i si jurava veritat, deixen-li passar; i si deia mentida, muira per això penjat en la forca que s’hi mostra, sense cap remissió” [...] “Succeí, doncs, que prenent jurament a un home, jurà i digué que pel jurament que feia, que anava a morir en aquella forca que allí era, i no cap altra cosa. Repararen els jutges en el jurament, i digueren: “si a aquest home el deixem passar lliurement, mentí en el seu jurament, i, conforme a llei, deu morir; i si el pengem, ell jurà que anava a morir en aquella forca, i, havent jurat veritat, per la mateixa llei deu ser lliure”. ) sovint és només qüestió d’esperar els dies bixestos per a acurtar el calendari comptar menys penjar els anys en les parets beure al revés la tempesta l’aigua ploguda el regalim humit del grafit de la nit: tot és com sembla cap muntanya no es petrifica en els ulls llevat de la caducitat que la trobem en qualsevol part allà on els sistemes polítics ofeguen el fullatge i acaben de rompre els plats trencats ¿a qui beatifiquem després de les estrelles? ¿a qui erigim en estàtua sense haver atés Rimbaud San Francesc d’Assís sense haver culminat l’estatus de manyà? sempre l’irresoluble és una cosmovisió de la manca de cobertor o la fam de la pell boirosa en una cuina de llenya no hi ha per què culpar l’espill de l’escriptura dolenta tota escriptura és malèvola perversa maligna com una truita de formatge però deixada ací dies i dies fins que s’endureix dec confessar-ho: hi ha paraules que em fan mala digestió una finestra és un taxi o un tren un arbre de sobte invita al supermercat cec esplèndidament cec entre tants espectadors del Hades mut del circ de les rifes i les rebaixes de l’amor de la infantesa que juga amb teranyines ben a propet convalescent dels hospitals davant de les meues sabates la planura dels enderrocs el confí de la ciutat amb levita William Blake en la locomoció de les formigues i un altre que sense nomenar-lo hi ha en moltes escriptures alienes per a entendre les ares dec calar-hi candeletes de tots els colors possibles a Sant Antoni de xiquet jo era l’infant d’Atotxa després només em convertí en figura animada de certes ebrietats ara ja per a què no em cal verges per qüestions pràctiques i economia preferesc el zumzeig del llençol degollat de la intempèrie per bé que cada dia dega llevar les larves que pugen a les temples s’esdevé que el desvetlament té la seua pròpia epistemologia tu la meua matèria ascendint l’engonal tu enroscada en l’arbre dels meus gemecs…

“Lavabo” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





LAVABO




Este fermento de ebriedad, ha dado un salto hacia mis fuerzas, y auspicia,
bajo todos los climas y las horas, un gran concierto frío y una erosión inobjetable.
Julio Llinas




Después de todo los lavabos Aquiles y la Tortuga el camino la existencia o no de los relojes la claridad invisible que se convierte en ángel es profunda la intimidad de no llegar nunca al ojo del sueño donde la noche pigmea el pelaje de la luna y el pecho salta como una rana en brama sobre las hojas y bejucos de la intemperie aúllo en presencia de los rastrojos aguzo el olfato mitológico de los espejos la manada de escopetas de la clarividencia cuando muero y no muero muero irascible loco sin jubilar las aceras gruño ante la contemporaneidad de los juramentos: lo único que me mantiene en pie es la dirección del cataclismo el nosotros como chatarra aparcada en el predio de las sombras ( “si alguno pasare por este puente de una parte a otra, ha de jurar primero adónde y a qué va; y si jurare verdad, déjenle pasar; y si dijere mentira, muera por ello ahorcado en la horca que allí se muestra, sin remisión alguna” [...] “Sucedió, pues, que tomando juramento a un hombre, juró y dijo que para el juramento que hacía, que iba a morir en aquella horca que allí estaba, y no a otra cosa. Repararon los jueces en el juramento, y dijeron: “si a este hombre le dejamos pasar libremente, mintió en su juramento, y, conforme a la ley, debe morir; y si le ahorcamos, él juró que iba a morir en aquella horca, y, habiendo jurado verdad, por la misma ley debe ser libre”. ) a menudo es solo cuestión de esperar los días bisiestos para acortar el calendario contar menos colgar los años en las paredes beber al revés la tormenta el agua llovida el chorrito húmedo del grafito de la noche: todo es como parece ninguna montaña se petrifica en los ojos salvo la caducidad que la encontramos en cualquier parte ahí donde los sistemas políticos ahogan el follaje y acaban de romper los platos rotos ¿a quién beatificamos después de las estrellas? ¿a quién erigimos en estatua sin haber alcanzado a Rimbaud a San Francisco de Asís sin haber culminado el estatus de cerrajero? siempre lo irresoluble es una cosmovisión de la falta de cobija o el hambre de la piel nublada en una cocina de leña no hay por qué echarle la culpa al espejo de la mala escritura toda escritura es aviesa perversa malvada como una tortilla con queso pero dejada ahí días enteros hasta que se endura debo confesarlo: hay palabras que me dan mala indigestión una ventana es un taxi o un tren un árbol de pronto invita al supermercado ciego espléndidamente ciego entre tantos espectadores del Hades mudo del circo de las rifas y las rebajas del amor de la infancia que juega con telarañas muy cerquita convaleciente de los hospitales delante de mis zapatos la planicie de las ruinas el confín de la ciudad con levita William Blake en la locomoción de las hormigas y otro que sin nombrarlo existe en muchas escrituras ajenas para entender los altares debo encenderle candelitas de todos los colores posibles a San Antonio de niño yo era el niño de Atocha después solo me convertí en figura animada de ciertas ebriedades ahora ya para qué no necesito vírgenes por cuestiones de practicidad y economía prefiero el zumbido de la sábana degollada de la intemperie aunque cada día deba quitar las larvas que suben a las sienes sucede que el desvelo tiene su propia epistemología vos mi materia ascendiendo las ingles vos enroscada en el árbol de mis gemidos…
Barataria, 14.V.2014