lunes, 10 de enero de 2022

ALGUNA VEGAGADA, A LES MEUES MANS │ ALGUNA VEZ, EN MIS MANOS

 

Imagen FB de Pere Bessó



ALGUNA VEGAGADA, A LES MEUES MANS

 

 

No és possible somriure sense haver escurat totes les asprors.

El migdia és desagradable com una absurda autoflagel•lació.

Alguna vegada pensí en el mar i era el meu objecte de desitjos,

però no deixava de ser una pretensió que només mereixia

el descrèdit de furtius i enganyosos rodaments de cap.

En l’humus del pètal del juí final, esperava un refilet de sal,

o una clau de peixos, igual o semblant a les llavors.

Amb el temps un descobreix tota la melangia dels camins,

Les sabates amb el cuir gastat,

els llibres que fa poc també han anat envellint,

mentre al pit fan niu les aranyes com a dol indefinit.

Un es revolta en les fotografies velles de l’oblit

I amb prou feines pensa en el bolic d’aquells carrers amb rats penats,

en la mètrica de la respiració per a sobreviure entre pedres.

Davant l’afonia de tan pocs lavabos, ens vindrien bé les paraules

amb molta humitat i sense esmerils, sense exhalar atordiments.

Alguna vegada, en les meues mans, tinguí el bocí de tela del mar.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

ALGUNA VEZ, EN MIS MANOS

 

 

No es posible sonreír sin haber limpiado todas las asperezas.

El mediodía es desagradable como absurda autoflagelación.

Alguna vez pensé en el mar y era mi objeto de deseos,

pero no dejaba de ser una pretensión que únicamente merecía

el descrédito de furtivos y engañosos vahídos.

En el humus del pétalo del juicio final, esperaba un trino de sal,

o una llave de peces, igual o parecida a las semillas.

Con el tiempo uno descubre toda la melancolía de los caminos,

los zapatos con el cuero gastado,

los libros que de apoco también han ido envejeciendo,

mientras en el pecho hacen nido las arañas como duelo indefinido.

Uno se revuelva en las fotografías viejas del olvido

y apenas piensa en el petate de aquellas calles con murciélagos,

en la métrica de la respiración para sobrevivir entre piedras.

Ante la afonía de tan pocos lavabos, nos vendrían bien las palabras

con mucha humedad y sin esmeriles, sin exhalar aturdimientos.

Alguna vez, en mis manos, tuve el pedazo de tela del mar.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga