viernes, 23 de septiembre de 2016

ESPILLS DE LA DESHORA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





ESPILLS DE LA DESHORA




Hi ha certs espills que envelleixen com la deshora en el ventre negre 
del paper cremat: ni tan sols els convalescents gaudeixen de bona llum quan 
la ceguesa creix com una rabiosa tempesta de desgels.
Sobre alguns sorollets d’esperma el pollet inerme de les velles andròmines.
Davant del fred tremola la humitat de les cambres, 
els pensaments íntims desfent-se en el no-res. Les errades i les seues ànsies de veritat.
Pense en la roda dels rellotges i si un dia tindrà ales innocents.
Les rodes de premsa són una altra cosa: mai no tenen sentit, o el sentit és 
en l’estàtic, en aqueix dir tant i agreujar les hores en perjudici d’aquells que ja es rentaren les mans, en l’antigua ombra d’una bacinet.
Uns altres panteixen en la penombra del vaticà.
Uns altres i d’altres d’altres d’altres i d’altres assagen la seua vida després de la mort.
Uns altres i d’altres i d’altres i d’altres i d’altres dormen invocant els ensenyaments 
                                                                                                                                           de Zaratrusta.
I uns altres tanquen els ulls per veure els impossibles.
Potser un dia cantaran la seua essència en el soterrani tots els taüts.
Abans d’absorbir totes les deshores, pertoca comptabilitzar els ulls cecs
i la saliva que fluctua com mercaderia per a infàncies tristes.
Des del teler interior, un sap per on flamegen les costures i les velles manyes de desembolicar el pit amb una miqueta d’espera o paciència.
Tot brunzeix davall de les voravies i l’asfalt: les veus d’uns i d’altres,
La boirina de set que creix en la gola de les paraules, la soledat
allargada amb aplaudiments, el dolor sempre que ens desfà en el seu hivernacle trencat: invoque durant un segon l’obvietat de les coses… 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ESPEJOS DE LA DESHORA



Hay ciertos espejos que envejecen como la deshora en el vientre negro 
del papel quemado: ni siquiera los convalecientes gozan de buena luz cuando 
la ceguera arrecia como una rabiosa tormenta de deshielos.
Sobre algunos ruiditos de esperma el piojillo inerme de los trastos viejos.
Frente al frío tirita la humedad de las habitaciones, los pensamientos íntimos deshaciéndose en la nada. Las equivocaciones y sus ansias de verdad.
Pienso en la rueda de los relojes y si un día tendrán alas inocentes.
Las ruedas de prensa son otra cosa: nunca tienen sentido, o el sentido está 
en lo estático, en ese decir tanto y agravar las horas en menoscabo de aquéllos 
que ya se lavaron las manos, en la antigua sombra de una bacinica.
Otros jadean en la penumbra del vaticano.
Otros y otros y otros y otros ensayan su vida después de la muerte.
Otros y otros y otros y otros duermen invocando las enseñanzas de Zaratrusta.
Y otros cierran los ojos para ver los imposibles.
Quizá un día canten su esencia en el subsuelo todos los ataúdes.
Antes de absorber todas las deshoras, es preciso contabilizar los ojos ciegos
y la saliva que fluctúa como mercancía para infancias tristes.
Desde el telar interior, uno sabe por dónde flamean las costuras y las viejas mañas de desenredar el pecho con un poquito de espera o paciencia.
Todo zumba debajo de las aceras y el asfalto: las voces de unos y otros,
la neblina de sed que arrecia sobre la garganta de las palabras, la soledad
alargada con aplausos, el dolor siempre que nos desvive en su roto invernadero: invoco por un segundo la obviedad de las cosas…
Barataria, 2016