martes, 4 de octubre de 2016

INTENSITAT DELS ULLS

Imagen cogida de la red






INTENSITAT DELS ULLS




M’acoste a les parets on vegeta la determinació dels ulls.
Per a mi, la ferida és molt més profunda que no les transgressions i les línies 
i codis que tracen els amants en la seua faula d’ardiment.
(Un tropell de plomes m’obri les possibilitats del buit, sense ofegar-me 
en els laberints del crit. M’imagine els desigs infal·libles del vent,
el breu ocell de la penombra, Déu, en tot aquest esdevenir de prehistòries.
De vegades em somorgolle en la nit per anul·lar-me.
L’únic visible és la pal·lidesa del sense fi i l’extraordinari que s’ennuega en mi.
Abans d’enfurir-me de records, incendie els arquetipus de la rigidesa,
les ales del barret de l’enuig o el domèstic diluvi de l’estupidesa.
No lleve les finestres dels meus ulls ni el joc de mans que amaga l’oblit.
Sempre em van quedant els pesars en els ulls i el lent tros 
de parpelles que ompli la irrealitat de les meues paraules.
El vinagre dels dies ha tornat cansat de la meua boca: desesper en la mirada 
dels segles, i en el cerç artificial de la taula.
Quants dies hermetitzen la podridura d’aquest combat premonitori 
d’esclafits i estrets prestatges? Alguna cosa dels cadàvers ens arriba
fins a l’olfacte: els dies i les seues fosques transaccions. La gramàtica de la por 
en catecismes, el sutge anguniós i delirant dels cadàvers.)

A més d’aquesta intensitat d’ulls, la insídia publicitària de la indiferència:
no hi ha un camí oposat al naufragi, ni una veritat per anomenar-la.
Els meus ulls en el seu caos suporten la resta d’ulls de l’arbre en queixa…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




INTENSIDAD DE LOS OJOS




Me arrimo a las paredes donde vegeta la determinación de los ojos.
Para mí, la herida es mucho más profunda que las transgresiones y las líneas 
y códigos que trazan los amantes en su fábula de ardimiento.
(Un tropel de plumas me abre las posibilidades del vacío, sin que me asfixie 
en los laberintos del grito. Me imagino los deseos infalibles del viento,
el breve pájaro de la penumbra, Dios, en todo este devenir de prehistorias.
A veces me sumerjo en la noche para anularme.
Lo único visible es la palidez del sinfín y lo descomunal que se atraganta en mí.
Antes de enfurecerme de recuerdos, incendio los arquetipos de la rigidez,
las alas del sombrero del malhumor, o el doméstico diluvio de la estupidez.
No quito las ventanas de mis ojos ni el juego de manos que esconde el olvido.
Siempre me van quedando los sinsabores en los ojos y el lento trozo 
de párpados que llenan la irrealidad de mis palabras.
El vinagre de los días ha vuelto cansada mi boca: desespero en la mirada 
de los siglos, y en el cierzo artificial de la mesa.
¿Cuántos días hermetizan la putrefacción de este combate premonitorio 
de chasquidos y estrechos anaqueles? Algo de los cadáveres nos llega 
hasta el olfato: los días y sus oscuras transacciones. La gramática del miedo 
en catecismos, el hollín angustioso y delirante de los cadáveres.)

A más de esta intensidad de ojos, la insidia publicitaria de la indiferencia:
no existe un camino opuesto al naufragio, ni una verdad para nombrarla.
Mis ojos en su caos, aguantan los demás ojos del árbol en queja…
Barataria, 2016