lunes, 30 de abril de 2018

COINCIDÈNCIES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






COINCIDÈNCIES




Només coincidesc de nou amb els morts de la terra. De vegades amb l’inerme de l’ombra destruïda.

A qui acudesc després de perdre’m entre parets incendiades de cecs, —fa mal la flor de mort i el cos en el moment de les copulacions, enmig d’aquestes rodalies afonades del cansament.

Mai no he sabut si els abandons són transitoris, en aquest resplendor quasibé cec de la vesprada. (Escric des de la flegma i l’abominable de la història.)

—Hi ha tantes coincidències embolcallant el meu cos amb la terra.

(Sobrevenen tants buits com l’alienació de les parets en la consciència; massa forats per a una psicoanàlisi completa.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



COINCIDENCIAS




Yo sólo vuelvo a coincidir con los muertos de la tierra. A veces con lo inerme de la sombra destruida.

A quién acudo después de perderme entre paredes incendiadas de ciegos, —duele la flor de muerto y el cuerpo en el momento de las copulaciones, entre esas cercanías hundidas del cansancio.

Nunca supe si los abandonos son transitorios, en este resplandor apenas ciego de la tarde. (Escribo desde la flema y lo abominable de la historia.)

—Hay tantas coincidencias al arropar mi cuerpo con la tierra.

(Sobrevienen tantos vacíos como la enajenación de las paredes en la conciencia; muchos agujeros para un psicoanálisis completo.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

PANORAMA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






PANORAMA




Fluïa l’escàndol com un fil d’abelles: era el deliri líquid de l’insondable, aquesta tortura domèstica de les depredacions.

Ens n’anàrem caminant sobre el perill que suposen les espessors. Cap a la terra promesa, sobrevola, primer la fam i els seus esgarranys.

Ací, alçada la branca del corrent, fins al sens fi que reclama la febrilitat per oblidar els absoluts.

I, per si de cas, una olor a escapularis, a glòria consumada.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PANORAMA




Fluía el escándalo como un hilo de abejas: era el delirio líquido de lo insondable, esa tortura doméstica de las depredaciones.

Nos fuimos caminando sobre el peligro que suponen las espesuras. Hacia la tierra prometida, sobrevuela, primero el hambre y sus desgarraduras.

Ahí, alzada la rama de la corriente, hasta el sinfín que reclama la febrilidad para olvidar los absolutos.

Y por si acaso, un olor a escapularios, a gloria consumada.


De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga

viernes, 27 de abril de 2018

ULLS DE SOLEDAT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






ULLS DE SOLEDAT




Ja es fa fosc de bell nou i el silenci m’acull en la seua pell arrencada al temps.

—Mai no eixí dels ulls trencats de la soledat. Mai de l’albir desitjat en la meua gola.

(Només fou mirar mullant-se els meus braços. Només fou veu llunyana la paraula inacabada a la finestra.)

—Ho sé —em diu el coneixement dels meus ulls— enmig de tantes vigílies, tancada l’ombra perseguida.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OJOS DE SOLEDAD




Ya anochece otra vez y el silencio me acoge entre su piel arrancada al tiempo.

—Nunca salí de los ojos rotos de la soledad. Nunca del albedrío deseado en mi garganta.

(Fue sólo mirar mojándose mis brazos. Fue sólo voz lejana la palabra inacabada en la ventana.)

—Lo sé, —me dice el conocimiento de mis ojos—, en medio de tantas vigilias, cerrada la sombra perseguida.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

jueves, 26 de abril de 2018

CONTINGUT DEL SOMNI

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






CONTINGUT DEL SOMNI




Per a qui somia sempre va fes d’impossibles. Ací en els femers també s’obri l’infinit i fins i tot l’univers del sanglot.

Entre un carrer i una finestra, transiten absoluts i disfresses que retorcen la realitat.

A cada pas vaig desmentint l’aparentment sublim: només així m’adone que existesc.

Sempre l’ànima o la seua màscara ens costa tota una vida.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONTENIDO DEL SUEÑO




Para quien sueña siempre va hendido de imposibles. Ahí en los muladares también se abre el infinito y hasta el universo del sollozo.

Entre una calle y una ventana, transitan absolutos y disfraces que retuercen la realidad.

A cada paso voy desmintiendo lo aparentemente sublime: sólo así me doy cuenta que existo.

Siempre el alma o su máscara nos cuesta toda una vida.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

miércoles, 25 de abril de 2018

DESPRÉS DE TOT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





DESPRÉS DE TOT




Després, només la mendicitat deambulant a la intempèrie. (Hi ha certa set per beure el crepuscle als inodors.)

Cert no-res en el parpelleig decadent de l’ànima.

Cert insomni que reviu el fred dels morts.

Veig en algun lloguet el masoquisme de la meua boca: percep els cadàvers irreparables i fins i tot el demà, després de llegir el present. Davant de l’inaccesible, el somni real als carrers.


(De vegades hi ha necessitat d’un torniquet per a deturar els esfínters. O aplaudir davant de la veu de nas de l’espill. O esternudar en la disfressa de la pell. O colmar els muscles amb un al·leluia de la mida de la certesa.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



DESPUÉS DE TODO




Después, sólo la mendicidad deambulando en la intemperie. (Hay cierta sed por beber el crepúsculo en los inodoros.)

Cierta nada en el pestañeo decadente del alma.

Cierto insomnio que revive el frío de los muertos.
Veo en algún lugarcito, el masoquismo de mi boca: percibo los cadáveres irreparables y hasta el mañana, después de leer el hoy. Ante lo inaccesible, el sueño real en las calles.

(A veces hay necesidad de un torniquete para detener los esfínteres. O aplaudir frente a la gangosidad del espejo. O estornudar en el disfraz de la piel. O colmar los hombros con un aleluya del tamaño de la certidumbre.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

martes, 24 de abril de 2018

LAXITUD

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





LAXITUD




Era com la boira la seua laxitud de pensaments: en l’escarafalls, el darrer parpelleig, i aquesta manca de força que la pluja reclama. Tot alhora acabà sense sostindre’s.

O era l’altre impossible que mai no resisteix els adveniments.

(Ella se aferrava una mica a la naturalesa emocional dels personatges de les narracions de José Donoso, o als excessos de la nit sense estrelles, o a aquesta intimitat que es torna irreal enmig de tantes sensacions líquides.)

Davant de la seua mística només em resta creuar-me de braços i riure de la ceguesa com aquest lloc sense límits dels hospicis.

Potser dilatar-me al cim d’un tossal, pensatiu de molls.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LAXITUD




Era como la bruma su laxitud de pensamientos: en la alharaca, el postrer parpadeo, y esa falta de fuerza que la lluvia reclama. Todo al mismo tiempo acabó sin sostenerse.

O era el otro imposible que nunca resiste a los advenimientos.

(Ella se aferraba un poco a naturaleza emocional de los personajes de las narraciones de José Donoso, o a los excesos de la noche sin estrellas, o a esa intimidad que se torna irreal en medio de tantas sensaciones líquidas.)

A su mística, sólo me queda cruzarme de brazos y reír de la ceguera como ese lugar sin límites de los hospicios.

Quizás dilatarme en la cima de un collado, pensativo de muelles.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

lunes, 23 de abril de 2018

ROBA DE LLUM

Imagen Pinterest






ROBA DE LLUM




Ací, la roba del foc en les meues mans. L’espill cremat en la meua saliva, totes les nits abrasat pel vestigi.

Tot nu em somorgolle en la mossegada fosca de la lascívia: la teua veu i la meua s’endinsen en els porus per escapçar els silencis.

Així m’adone que la llum és la roba que cavalca vertiginosa en els porus fins a fer permeable la deshora.

La resta és la profunditat de la memòria amb els seus gemecs.

O la gola coagulada enmig de les entranyes.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ROPA DE LUZ




Aquí, la ropa del fuego entre mis manos. El espejo ardido en mi saliva, todas las noches abrasado por el vestigio.

Desnudo me sumerjo en la mordida oscura de la lascivia: la voz tuya y mía se adentra en los poros para decapitar los silencios.

Así me doy cuenta que la luz es la ropa que cabalga vertiginosa en los poros hasta permeabilizar la deshora.

Lo demás es la profundidad de la memoria con sus gemidos.

O la garganta coagulada en medio de la entraña.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga







domingo, 22 de abril de 2018

FOC DEVORAT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





FOC DEVORAT




Enmig de tantes escales hi ha unes que condueixen al pantà. (De vegades se sap per les trampes dels esglaons.)

Un creu que tot deliri és despulla: en la humitat de la terra, tants noms com l’esperança que ens obliga a pensar-nos, després d’algun monòleg pertorbador.

(Mai no em fou fàcil oblidar el teu rostre, ni allunyar-me d’aquesta llum cremada del llindar; per si de cas, ací guarde l’ombra bategant de la ruda i la seua marea verda.)

Un arriba a la cendra després de tant foc.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FUEGO DEVORADO




Entre tantas escaleras hay unas que conducen al pantano. (A veces se sabe por las trampas de los peldaños.)

Uno cree que todo delirio es despojo: en la humedad de la tierra, tantos nombres como la esperanza que nos obliga a pensarnos, después de algún monólogo perturbador.

(Nunca me fue fácil olvidar tu rostro, ni apartarme de esa luz quemada del umbral; por si acaso, ahí guardo la sombra palpitante de la ruda y su verde marea.)

Uno llega a la ceniza después de tanto fuego.


De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

AVIDESA

Imagen Pinterest





AVIDESA




Només vull escriure l’olor del teu cos i desamarrar els silencis i cremar en el càntir de pellde la sequera.

(Baten en el vell marí les seues glòries passades, la lliçó silenciosa de les esferes, la presó del dubte i la seua tortura.)

Res més generós que pensar en els penya-segats de l’etern. O en la dolçor de la teua ombra mancant de caducitat.

—Després oblidaré les paraules i els somnis, la lluna i el seu repertori infatigable, la pobresa i les seues fams.

(Tota la terra s’obri als meus ulls: ací, cos a cos, sense mesura, la brasa de memòria damunt de la falda, la desmesura i la seua destrucció.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



AVIDEZ




Sólo quiero escribir el olor de tu cuerpo y desamarrar los silencios y arder en el cántaro de piel de la sequía.

(Pulsan en el viejo marino sus glorias pasadas, la lección silenciosa de las esferas, la cárcel de la duda y su tortura.)

Nada más generoso que pensar en los acantilados de lo eterno. O en la dulzura de tu sombra que carece de caducidad.

—Luego olvidaré las palabras y los sueños, la luna y su infatigable repertorio, la pobreza y sus hambres.

(Toda la tierra se abre a mis ojos: ahí, cuerpo a cuerpo, sin medida, la brasa de memoria sobre el regazo, la desmesura y su destrucción.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

viernes, 20 de abril de 2018

FUGACITAT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó







FUGACITAT




Davant de les mentides de la roba, l’empremta fugaç de la boca. En la respiració destruïda els rius bruts del sanglot i la febrilitat del fum i el revés trencat de les frontisses. (La por ha endurit com el cavall cec del granit.)

Res no porte, ni tan sols els records del darrer batec.

Mai no he sabut en quina orfandat he anat avançant.
Tampoc cap a on peregrinen les setmanes.

Vaig, pas a pas, desdibuixant-me als ulls, enmig de la boira.
(Ella ho sabia en oferir-me una llàntia de nit.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




FUGACIDAD




Ante los embustes de la ropa, la fugaz huella de la boca. En la respiración destruida los sucios ríos del sollozo y la febrilidad del humo y el revés roto de los goznes. (El miedo ha endurecido como el caballo ciego del granito.)

Nada llevo, ni siquiera los recuerdos del último latido.

Nunca he sabido en qué orfandad he ido avanzando.
Tampoco hacia dónde peregrinan las semanas.

Voy, a cada paso, desdibujándome en los ojos, entre la niebla.
(Ella lo sabía ofreciéndome una lamparilla de noche.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

jueves, 19 de abril de 2018

SALIVA DEL ROVELL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





SALIVA DEL ROVELL




En allò difús pul·lula la saliva del rovell i els seus fàstics.

En cada setmana l’esquinçall dels vestigis i la decrepitud
de les devastacions, els diàlegs confusos enmig de les ombres.

Sempre el segur és escrit en l’incert. 

Així ho diuen els caus de la nit i l’aigua
que s’escampa pels almanacs de l’espantall.

(Res no he d’afegir al cavall que duc al coll:
cap amulet no és foc innocent.
Tampoc no ho és aquest desterrament i la seua molsa de rosa nàufraga.)

Ja la pseudomoral llançà les seues espines als meus braços.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SALIVA DEL MOHO




En lo difuso pulula la saliva del moho y sus ascos.

En cada semana el jirón de los vestigios y la decrepitud
de las devastaciones, los diálogos confusos entre las sombras.

Siempre lo seguro está escrito en lo incierto. 

Así lo dicen las madrigueras de la noche y el agua
que se desparrama sobre los almanaques del espantapájaros.

(Nada tengo que añadir al caballo que llevo al cuello:
ningún amuleto es inocente fuego.
Tampoco lo es este destierro y su musgo de rosa náufraga.)

Ya la seudomoral lanzó sus espinas a mis brazos.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

miércoles, 18 de abril de 2018

LLOT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




LLOT




Reste damunt de la pedra de la ferida: mai no fou possible l’oblit. Sempre el costum de la demència i el obrellaunes del deliri.

(Sovint hi ha somnis i agonies i llits dels que no es pot fugir, ni del llot de l’ombra.)

Tot resta en l’intangible dels cossos enderrocats. Com la glopada de crits enfebrida de la cendra. Com l’aigua en el xiprer dels somnis.

De vegades només escabotem la ràfega caiguda en la runa, sense que la raó ens arrossegue en la seua escomesa.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LÉGAMO




Estoy sobre la piedra de la herida: jamás fue posible el olvido. Siempre la costumbre de la demencia y el abrelatas del delirio.

(Con frecuencia hay sueños y agonías y lechos de los que no se puede huir, ni del légamo de la sombra.)

Todo queda en lo intangible de los cuerpos derrumbados. Como la bocanada de gritos enfebrecida de la ceniza. Como el agua en el ciprés de los sueños.

A veces sólo cercenamos la ráfaga caída en el escombro, sin que la razón nos arrastre en su embestida.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga




lunes, 16 de abril de 2018

SEMBRA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





SEMBRA




Damunt de les arenetes de la memòria, fa mal l’ardor de la teua carn i aquesta finestra del dol que encara perviu.

Cau el crit sobre la foguera: el món i els seus teulats cremen.

Res no s’apaga al sol de l’espiga, excepte la manta que amaga les ales, excepte la campana del renill a l’ombra de l’alba.

Ens afonem, ací, en la sembra de l’odre subterrani.

Encara resten més senderes i ciris en la febre: el degoteig no oblida el pou al qual pertany.

Bresca o erm, tot ens lliga.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



SIEMBRA




Sobre las arenillas de la memoria, duele el ardor de tu carne y esa ventana del duelo que aún se vive.

Cae el grito sobre la hoguera: el mundo y sus tejados arden.

Nada apaga al sol de la espiga, salvo la cobija que esconde las alas, salvo la campana del relincho en la sombra del alba.

Nos hundimos en la siembra, ahí, del odre subterráneo.

Quedan todavía más senderos y cirios en la fiebre: el goteo no olvida el pozo al que pertenece.

Todo nos ata sea panal o páramo.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga