miércoles, 2 de febrero de 2022

JOC DE FRAGILITATS │ JUEGO DE FRAGILIDADES

Imagen FB de Pere Bessó


JOC DE FRAGILITATS

 

 

Sota dels ulls de la nit convergeix l’atordiment de les portes.

Un invoca el primer respir de pell en l’olor del crit del paisatge,

els batecs del llindar, encara que les finestres de davant hagen

acumulat molsa, aquest muntonet de fusta recobert

pel temps. Aquesta tornada a la bellesa que anhelem.

Ens desconcerta la cambra tant com les intempèries buides:

en la ferreria de llum atrapada als jardins, el joc de fragilitat

dels ulls, el furt balb de les bromeres, la roba a contrallum

o el pol•len de bafs filtrant-se a l’esquerda dels dits.

Mai no ens aquieta la taula, si ací de costum no hi ha res.

Mai no parlem d’amor, —tot i de genolls—, ho implore

l’ànima, s’encongesca d’espatles i es desafie les cuques de llum.

Hi ha tant acumulat al bagul de les venes com als carrers:

un aparta amb la mirada la llenya seca de les paraules,

l’ardor de la claredat als ulls, la bèstia que mossega l’entranya

al punt de la subversió desmesurada dels somnis.

A més del fred, només tenim l’arribada o comiat del temps.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

JUEGO DE FRAGILIDADES

 

 

Bajo los ojos de la noche converge el aturdimiento de las puertas.

Uno invoca el primer respiro de piel en el olor del grito del paisaje,

los latidos del umbral, aunque las ventanas de enfrente hayan

acumulado musgo, ese montoncito de madera recubierto

por el tiempo. Esa vuelta a la belleza que anhelamos.

Nos desconcierta la habitación tanto como las intemperies vacías:

en la herrería de luz atrapada en los jardines, el juego de fragilidad

de los ojos, el hurto aterido de los espumarajos, la ropa a contraluz

o el polen de vahos filtrándose en la hendidura de los dedos.

Nunca nos aquieta la mesa, si ahí de costumbre no hay nada.

Nunca hablamos de amor, —aunque de rodillas—, lo implore

el alma, se encoja de hombros y se desafíe a las luciérnagas.

Hay tanto acumulado en el baúl de las venas como en las calles:

uno aparta con la mirada los chiriviscos de las palabras,

el ardor de la claridad en los ojos, la bestia que muerde la entraña

al punto de la subversión desmesurada de los sueños.

Además del frío, solo tenemos la llegada o despedida del tiempo.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga