VIATGE ENTRE XIPRERS
En aquest llarg viatge, els
crepuscles grisos de xiprers. I el cadàver
de la son en la carn freda de les
setmanes presents.
La llum dels altars que s’esbargeix
en cada vent en tràngol
fins a detindre’s en els murs. Els
braços en la redonor del silenci.
Em mosseguen els carruatges en ruïnes
dels cementiris,
la llengua llarga del desdeny i
aqueix firmament de boques callades.
(Al punt també les ombres s’emboliquen amb els
somnis,
la llum avantpassada de l’estrany, la pols de les
carnisseries i els punts
cardinals. I la tortura d’ombres en la foguera del
paviment.)
en l'allau de la boca, de la pell de
xiprers pervertida en el so.
Quan les hores transcorren en l’humà,
només el designi
és l’estrateg de la indulgència, si
hi ha una altra lectura,
desconec la seua fonètica. Si hi ha
d’altres perfums són els del ferment
de la podridura, els talls tristes de
les meues pupil•les mortes.
No sé qui és, si un dia es convertirà
en llum, la mort que acaba
foradant el camí, des de l’interior
com a apòzema damunt de la taula.
Per més, la pluja només puja de to
les raneres, la transitorietat
és el guix que refà els catàlegs,
regalima la cendra en el suplici.
De vegades renegue d’aquest viatge de
braços tallats, de la fuga
en l’allau de la boca, de la pell de
xiprers pervertida en el so.
Barataria, 2014
.
Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
VIAJE ENTRE CIPRESES
En este largo viaje, los crepúsculos
grises de cipreses. Y el cadáver
del sueño en la carne fría de las
semanas presentes.
La luz de los altares que se esparce
en cada viento en trance hasta
detenerse en los muros. Los brazos en
la redondez del silencio.
Me muerden los carruajes en ruinas de
los cementerios,
la lengua larga del desdén y ese
firmamento de calladas bocas.
(Al punto también las sombras se
enredan con los sueños,
la luz antepasada de lo extraño, el
polvo de las carnicerías y los puntos
cardinales. Y la tortura de sombras
en la fogata del pavimento.)
Cuando las horas transcurren en lo
humano, solo el designio
es el estratega de la indulgencia, si
hay otra lectura,
desconozco su fonética. Si hay otros
perfumes son los del fermento
de la podredumbre, los tallos tristes
de mis pupilas muertas.
No sé quién es, si un día se
convertirá en luz, la muerte que acaba
horadando el camino, desde el
interior como pócima sobre la mesa.
Por más, la lluvia sólo sube de tono
los estertores, la transitoriedad
es la tiza que rehace los catálogos,
chorrea la ceniza en el suplicio.
A veces reniego de este viaje de
brazos cortados, de la fuga
en el alud de la boca, de la piel de
cipreses pervertida en el sonido.
Barataria, 2014
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
